Scicomme o Pep o l’à za scrito de "Conscideraioin in sciô ligure", pe sti mæ discorsci faiò riferimento a-a struttua do seu raxonamento.Veuggio però prinçippiâ con ciæî a differensa de nomme tra "zeneise", ch’adeuvio mi, e "ligure" che o l’à adeuviou lê.
Un libbro che o l’è sciortio che no l’è guæi, e che o l’à fæto un gran successo, o s’intitolava "La lingua della Liguria". Inte sto momento fòscia sta chì a l’è a definiçion ch’a vëgne ciù à taggio pe intende quello do quæ parlemmo. Un tempo a "lengua da Liguria" a se ciammava "zeneise", e coscì a l’è ancon inteisa da-a ciù parte di parlanti. Solo into Ponente dixan "niatri parlemmo ligure", e scrivan inte un mòddo despægio, ma i atri in areo no se reconoscian inta denominaçion "ligure". Into futuo se veddià. Mi pe oua deuvio e poule "zeneise"(inteiso in senso ancio, e no comme "parlâ de Zena çentro") e "ligure" comme scinònimi, ma se ò da çerne diggo "zeneise".
In passâ a-i argomenti, o dixe o Pep:
Trobem especialment fluix l'argument dels que diuen: "no podem anomenar el lígur (o el vènet, o el llombard, etc.) llengua perquè canvia de poble en poble i no té estàndard", i en canvi l'anomenen "dialecte lígur" (o "dialecte vènet", etc.) en singular, sense veure que aquesta mateixa diversitat impedeix l'existència d'un únic dialecte.
Mi diæ che sto argomento o l’existe pöco in Liguria, donde a koinè zeneise a l’è capia (e de soventi parlâ ascì) da squæxi tutti quelli che san parlâ unna varietæ ligure. Inti paixi donde a differensa co-o modello çentrâ a l’è ciù fòrte, de spesso e persoñe en trilingue: varietæ ligure do pòsto, zeneise, italian.
En el cas lígur, de totes maneres, creiem que la consciència de la unitat de la llengua és cada cop més clara. I així, per exemple, les emissions setmanals del PrimoCanale — el programa "Liguria Ancheu" —, lluny de centrar-se només en la varietat genovesa, donen veu amb tota naturalitat a parlants de totes les variants de la llengua.
Mi me pâ ciù che atro comme diva primma: à livello de comprenscion, co-o zeneise ti væ in gio pe tutta a Liguria. I mæximi abitanti di paixi de l’introtæra (perché in sciâ còsta e variaçioin en pöche) quande an da parlâ con quarchidun che o no segge de lì, rendan ciù zeneise o seu parlâ.
Demmo a mente che a lengua a serve pe communicâ, e à fâlo de lengê: saià tanto bello parlâ a lengua da tæra, ma ti te devi capî. E quande ti passi l’appenin verso o Piemonte, a Lombardia e l’Emilia ò che ti conosci comme parlan lì, ò che liatri te parlan in mòddo ciù "urban", ò donca beusegna parlâse in italian. A differensa, inte tanti caxi, a l’è ciù grande de quella tra o catalan standard e quello de Baleari.
Do resto, a Liguria a l’à delongo avuo unna koinè, ch’a l’ea quella che tutti imprendeivan quande sciortivan da-o seu paise: o zeneise, un veicolo de communicaçion internaçionâ scin à un secolo fa. Ancon verso a fin de l’Euttoçento e famigge di pòsti ciù periferichi mandavan i figgi quarche tempo a Zena à imprende a "lengua".
Donca mi creddo che o l’è in sce ste colisse che se dovemmo mesciâ, anche a livello de analixi soçiolinguisitica.
(…) els "dialectes" italians — i, més concretament, els del nord d'Itàlia — són llengües tan minoritzades (ni tan sols considerades llengües, de fet) que sovint fins i tot els propis/es parlants han interioritzat un complex de "llengua inferior". Al voltant de la varietat genovesa, però, hi ha hagut recentment diferents iniciatives protagonitzades pels activistes i també per les institucions. El genovès té cada cop més presència al canal PrimoCanale o al diari Secolo XIX.
O Werner Forner do 1989 o nottava che in Liguria "o no l’existe o coplesso de patoi". Inte un çerto senso o l’aiva raxon. Se sa che inte ciù grende impreise de armamento, ò into mondo finaçiäo, fin a-a meitæ di anni novanta i conseggi de amministraçion, eccetera, se favan in zeneise. In Banca Carige, fin à trent’anni fa, pe accede à çerte poxiçion de livello a conoscensa do zeneise a l’ea obbligatöia ciù che quella de l’ingleise.
Dapeu, in areo, a l’è diffusa l’idea inconscia che o zeneise o l’è unna lengua, perché un tempo a l’ea unna lengua; e sto chì, con tutto che a scheua italianista a picca duo co-o seu discorso unitarista e conträio a-a varieitæ coltuâ. Ma no creddo, sciben che e lengue do mëzogiorno en parlæ ciù tanto che quelle do Nòrd, che à livello de conscensa i seu parlanti staggan megio.
També sembla que finalment es consolidarà la presència de la llengua a les escoles.
Sto chì (putròppo) o no l’è veo: mandian quarche nonnetto inte scheue, sensa nisciuña preparaçion, à "testimoniâ" l’existensa de unna lengua che liatri no en stæti boin de mostrâ a-i seu figgi, con leze quarche poexia, quarche proverbio, e deuviando l’italian comme lengua veicolâ. L’esatto conträio de quello che s’à da fâ; ansi, fòscia l’ea fiña megio no stâ à inandiâ un bello ninte.
O discorso da scheua in Italia o l’è compricou perché a competensa de l’instruçion a l’è do Stato e no da Region. Scinché o no cangia quello, avvardâ o zeneise pe mezo de l’instruçion o l’è de grammo fâ. Megio conçentrâse à fâ intende a-a popolaçion che a nòstra lengua a rappresenta un valô, che a Liguria a ghe guägna à tegnîse a seu lengua. Inta ciù parte do territöio semmo ancon inte unna condiçion ch’a permettieiva un repiggio spontanio, se a mentalitæ a vegnisse à cangiâ.
(…) estem d'acord que l'èxit d'aquesta lluita a favor de les llengües minoritzades passarà per aprofondir en el coneixement de la pròpia varietat, però també de la dels altres.
Sta chì a me pâ unna cösa tanto bella da dî, ma un pittin veua de senso. Intanto, creddo che o primmo passo o segge refuâ a dimenscion "italiaña" do tema. Mi, da Zena, son ciù vexin à Nissa che à Veneçia ò a Bològna, tanto lonxi da Barçeloña quanto da Napoli. No veddo perché doviæ interessâme de ciù a-i caxi de lengue minortitäie italiañe à peto de atre de Euròpa.
A lòtta pe l’avvardo do zeneise a passa pe-a redescoverta do sentimento naçionâ ligure. Solo coscì se peu pensâ che o ghe segge un futuo. E l’è chì che a sciòrte torna a differensa tra o nòstro caxo e tanti atri: niatri emmo unna stöia naçionâ confortâ da scimboli artistichi e lettiäi: boña parte da nòstra lettiatua a l’è naçionalista. In Italia no ghe n’è guæi de scituaçioin coscì. Ciaschedun o l’à da tiâ sciù o seu futuo à partî da seu stöia e o seu passou.
(…) caldria treballar moltíssim a desfolkloritzar organitzacions, agrupacions.
És un dels pocs retrets que li podem fer a aquest activista que tanta i tan bona feina fa per la llengua local: Franco Bampi. Bampi és, des de fa anys, un dels més grans activistes de la llengua.
Ciù che "defolclorizzâ", beseugna fondâne de neuve. E väie "A Compagna" (da quæ o Bampi o l’è prescidente), "A Campanassa" ecc. (che tutte insemme forman a "Consulta Ligure": mia un pò che bello exempio de dinamismo ch’a l’è a Consulta) son unn’ereditæ de l’epoca fascista. O regime o no veiva mâ i "dialetti", ma aponto comme dialetti: portoei de unna coltua popolâ, bassa, mai in competiçion co-a vea coltua, mai manifestaçion de l’existensa de unna naçion.
In quante a-o Bampi, o seu problema o ciù grande, in ciù de no avei guæi ciæo i critëi da sòçioliguistica applicâ a-a revitalizzaçion, o l’è che s’à l’imprescion che o fasse quello che o fa ciù pe sentîse avvoxou che pe atro. Insomma, o zeneise o l’à o problema che o seu attivista o ciù famoso o tende à personalizzâ tròppo a seu attivitæ.
Quarche atro promotô (tipo o Nino Durante) o va pe-a seu stradda; à conti fæti, l’unica forma de collaboraçion tra zeneixisti attiva inte sto momento a l’è quella do gruppo de travaggio che o l’à portou a-a propòsta de normalizzaçion da grafia (veddi sotta).
(…) creiem que és una necessitat immediata trobar una ortografia de consens.
En el cas genovès, de fet, es pot ben dir que gairebé tothom escriu com li sembla.
Gh’è 4 tipi de scritua zeneise:
Sensa intrâ inti dettaggi, creddemmo che a nòrma definitiva a se trovià solo quande o zeneise o l’intrià inte scheue (cösa che, comme dito, a se porrià inandiâ solo quande l’instruçion a vegnià à ëse unna cometensa da Region), saieiva à dî: pe lezze.
Purtròppo de ocaxoin en za anæte perse: do 1997 l’ea sciortio a "Grammatica del Genovese" (euvia do Toso) finançiâ da-a Provinçia de Zena, ch’a l’aiva adottou a grafia propòsta lì pe-i (pöchi) uxi offiçiæ do zeneise. Inte quelli anni sciortiva unna collaña de libbri in zeneise (ciammâ "A parma") scriti inte quello mòddo. Paiva che foîscimo lilì pe arrivâ a-a fin da föa.
Ma çinque anni apreuvo o Bampi, non se sa ancon ben perché, o l’à tiou feua a coscì dita "grafîa ofiçiâ" (offiçiâ solo de nomme, ben inteiso), che a l’à averto torna o discorso. Fòscia, diggo mi, l’ea megio tegnîse a grafia da "Grammatica", magara con unna revixon dòppo dex’anni.
Deixem clar que serà molt complicat —impossible?— aconseguir una grafia unitària pels diferents parlars de la Ligúria: les tradicions literàries dels diferents dialectes (més important la genovesa, però no l'única) han tendit a tenir models diferents.
O saieiva compricou ma no imposcibile, da-o ponto de vista tecnico., avieghe unna grafia polinònimca tipo quella do catalan (unn’unica scrïtua ch’a vëgne lezzua in diversci mòddi). Aveighe unna polinomia tipo quella còrsa (ògnudun o scrive a seu varietæ, ma co-o mæximo critëio grafico) o l’è ancon ciù façile.
Do resto o primmo passo o l’è quello de rende definitiva a scrïtua do zeneise (inteiso in senso ancio), che o rappresenta a boña maggioransa segge da popolaçion, segge do territöio, segge da produçion lettiäia de äia ligure.
Concluddo con unn’osservaçion. Con tutto che e persoñe boñe à parlâ a lengua da Liguria, inte tutte e seu varietæ, no son ciù de 450.000 in sce unna popolaçion de 1.700.000 circconcirca (ch’a comprende ascì e zöne de transiçion feua da-i confin amministrativi da Region), e sciben che seggian pe-a ciù parte di vegi, gh’è quarche motivo de ottimismo.
O mezo milion de "parlanti latenti", comme o sottascrito (òssæ persoñe che an sentio o zeneise in cà, da-i parenti, ò inti ambienti frequentæ da figgeu) son che comensan à addesciâse. À peto de çinque anni fa, in ciù da televixon, da radio e do giornale, gh’è un muggio de corsci e de iniçiative dedicæ a-o tema. L’interesse che o monta o se tocca con man. O zeneise o se sente parlâ de ciù che dötræ anni fa.
O l’è ancon tròppo pöco, però o l’è un segno poxitivo a-o quæ poemmo arrembâse pe ammiâ a-o futuo. No l’è ancon dito che l’antiga lengua mediterrania praticâ da-i genovesos a l’agge da scentâ. Fòscia femmo à tempo à sarvâla. Da chì à dex’anni gh’aviemo unna rispòsta ciù evidente.
S’accapisce che oua ciù che mai emmo da ëse tutti à uña.
Zena, a-i 22 de frevâ 2016
Un libbro che o l’è sciortio che no l’è guæi, e che o l’à fæto un gran successo, o s’intitolava "La lingua della Liguria". Inte sto momento fòscia sta chì a l’è a definiçion ch’a vëgne ciù à taggio pe intende quello do quæ parlemmo. Un tempo a "lengua da Liguria" a se ciammava "zeneise", e coscì a l’è ancon inteisa da-a ciù parte di parlanti. Solo into Ponente dixan "niatri parlemmo ligure", e scrivan inte un mòddo despægio, ma i atri in areo no se reconoscian inta denominaçion "ligure". Into futuo se veddià. Mi pe oua deuvio e poule "zeneise"(inteiso in senso ancio, e no comme "parlâ de Zena çentro") e "ligure" comme scinònimi, ma se ò da çerne diggo "zeneise".
In passâ a-i argomenti, o dixe o Pep:
Trobem especialment fluix l'argument dels que diuen: "no podem anomenar el lígur (o el vènet, o el llombard, etc.) llengua perquè canvia de poble en poble i no té estàndard", i en canvi l'anomenen "dialecte lígur" (o "dialecte vènet", etc.) en singular, sense veure que aquesta mateixa diversitat impedeix l'existència d'un únic dialecte.
Mi diæ che sto argomento o l’existe pöco in Liguria, donde a koinè zeneise a l’è capia (e de soventi parlâ ascì) da squæxi tutti quelli che san parlâ unna varietæ ligure. Inti paixi donde a differensa co-o modello çentrâ a l’è ciù fòrte, de spesso e persoñe en trilingue: varietæ ligure do pòsto, zeneise, italian.
En el cas lígur, de totes maneres, creiem que la consciència de la unitat de la llengua és cada cop més clara. I així, per exemple, les emissions setmanals del PrimoCanale — el programa "Liguria Ancheu" —, lluny de centrar-se només en la varietat genovesa, donen veu amb tota naturalitat a parlants de totes les variants de la llengua.
Mi me pâ ciù che atro comme diva primma: à livello de comprenscion, co-o zeneise ti væ in gio pe tutta a Liguria. I mæximi abitanti di paixi de l’introtæra (perché in sciâ còsta e variaçioin en pöche) quande an da parlâ con quarchidun che o no segge de lì, rendan ciù zeneise o seu parlâ.
Demmo a mente che a lengua a serve pe communicâ, e à fâlo de lengê: saià tanto bello parlâ a lengua da tæra, ma ti te devi capî. E quande ti passi l’appenin verso o Piemonte, a Lombardia e l’Emilia ò che ti conosci comme parlan lì, ò che liatri te parlan in mòddo ciù "urban", ò donca beusegna parlâse in italian. A differensa, inte tanti caxi, a l’è ciù grande de quella tra o catalan standard e quello de Baleari.
Do resto, a Liguria a l’à delongo avuo unna koinè, ch’a l’ea quella che tutti imprendeivan quande sciortivan da-o seu paise: o zeneise, un veicolo de communicaçion internaçionâ scin à un secolo fa. Ancon verso a fin de l’Euttoçento e famigge di pòsti ciù periferichi mandavan i figgi quarche tempo a Zena à imprende a "lengua".
Donca mi creddo che o l’è in sce ste colisse che se dovemmo mesciâ, anche a livello de analixi soçiolinguisitica.
(…) els "dialectes" italians — i, més concretament, els del nord d'Itàlia — són llengües tan minoritzades (ni tan sols considerades llengües, de fet) que sovint fins i tot els propis/es parlants han interioritzat un complex de "llengua inferior". Al voltant de la varietat genovesa, però, hi ha hagut recentment diferents iniciatives protagonitzades pels activistes i també per les institucions. El genovès té cada cop més presència al canal PrimoCanale o al diari Secolo XIX.
O Werner Forner do 1989 o nottava che in Liguria "o no l’existe o coplesso de patoi". Inte un çerto senso o l’aiva raxon. Se sa che inte ciù grende impreise de armamento, ò into mondo finaçiäo, fin a-a meitæ di anni novanta i conseggi de amministraçion, eccetera, se favan in zeneise. In Banca Carige, fin à trent’anni fa, pe accede à çerte poxiçion de livello a conoscensa do zeneise a l’ea obbligatöia ciù che quella de l’ingleise.
Dapeu, in areo, a l’è diffusa l’idea inconscia che o zeneise o l’è unna lengua, perché un tempo a l’ea unna lengua; e sto chì, con tutto che a scheua italianista a picca duo co-o seu discorso unitarista e conträio a-a varieitæ coltuâ. Ma no creddo, sciben che e lengue do mëzogiorno en parlæ ciù tanto che quelle do Nòrd, che à livello de conscensa i seu parlanti staggan megio.
També sembla que finalment es consolidarà la presència de la llengua a les escoles.
Sto chì (putròppo) o no l’è veo: mandian quarche nonnetto inte scheue, sensa nisciuña preparaçion, à "testimoniâ" l’existensa de unna lengua che liatri no en stæti boin de mostrâ a-i seu figgi, con leze quarche poexia, quarche proverbio, e deuviando l’italian comme lengua veicolâ. L’esatto conträio de quello che s’à da fâ; ansi, fòscia l’ea fiña megio no stâ à inandiâ un bello ninte.
O discorso da scheua in Italia o l’è compricou perché a competensa de l’instruçion a l’è do Stato e no da Region. Scinché o no cangia quello, avvardâ o zeneise pe mezo de l’instruçion o l’è de grammo fâ. Megio conçentrâse à fâ intende a-a popolaçion che a nòstra lengua a rappresenta un valô, che a Liguria a ghe guägna à tegnîse a seu lengua. Inta ciù parte do territöio semmo ancon inte unna condiçion ch’a permettieiva un repiggio spontanio, se a mentalitæ a vegnisse à cangiâ.
(…) estem d'acord que l'èxit d'aquesta lluita a favor de les llengües minoritzades passarà per aprofondir en el coneixement de la pròpia varietat, però també de la dels altres.
Sta chì a me pâ unna cösa tanto bella da dî, ma un pittin veua de senso. Intanto, creddo che o primmo passo o segge refuâ a dimenscion "italiaña" do tema. Mi, da Zena, son ciù vexin à Nissa che à Veneçia ò a Bològna, tanto lonxi da Barçeloña quanto da Napoli. No veddo perché doviæ interessâme de ciù a-i caxi de lengue minortitäie italiañe à peto de atre de Euròpa.
A lòtta pe l’avvardo do zeneise a passa pe-a redescoverta do sentimento naçionâ ligure. Solo coscì se peu pensâ che o ghe segge un futuo. E l’è chì che a sciòrte torna a differensa tra o nòstro caxo e tanti atri: niatri emmo unna stöia naçionâ confortâ da scimboli artistichi e lettiäi: boña parte da nòstra lettiatua a l’è naçionalista. In Italia no ghe n’è guæi de scituaçioin coscì. Ciaschedun o l’à da tiâ sciù o seu futuo à partî da seu stöia e o seu passou.
(…) caldria treballar moltíssim a desfolkloritzar organitzacions, agrupacions.
És un dels pocs retrets que li podem fer a aquest activista que tanta i tan bona feina fa per la llengua local: Franco Bampi. Bampi és, des de fa anys, un dels més grans activistes de la llengua.
Ciù che "defolclorizzâ", beseugna fondâne de neuve. E väie "A Compagna" (da quæ o Bampi o l’è prescidente), "A Campanassa" ecc. (che tutte insemme forman a "Consulta Ligure": mia un pò che bello exempio de dinamismo ch’a l’è a Consulta) son unn’ereditæ de l’epoca fascista. O regime o no veiva mâ i "dialetti", ma aponto comme dialetti: portoei de unna coltua popolâ, bassa, mai in competiçion co-a vea coltua, mai manifestaçion de l’existensa de unna naçion.
In quante a-o Bampi, o seu problema o ciù grande, in ciù de no avei guæi ciæo i critëi da sòçioliguistica applicâ a-a revitalizzaçion, o l’è che s’à l’imprescion che o fasse quello che o fa ciù pe sentîse avvoxou che pe atro. Insomma, o zeneise o l’à o problema che o seu attivista o ciù famoso o tende à personalizzâ tròppo a seu attivitæ.
Quarche atro promotô (tipo o Nino Durante) o va pe-a seu stradda; à conti fæti, l’unica forma de collaboraçion tra zeneixisti attiva inte sto momento a l’è quella do gruppo de travaggio che o l’à portou a-a propòsta de normalizzaçion da grafia (veddi sotta).
(…) creiem que és una necessitat immediata trobar una ortografia de consens.
En el cas genovès, de fet, es pot ben dir que gairebé tothom escriu com li sembla.
Gh’è 4 tipi de scritua zeneise:
- Quella de quelli che scrivan abrettio.
- Quella de quelli che scrivan ammiando a-a scrïtua tradiçionâ, ma sensa normalizzâla in mainea definitiva (tipo o catalan a-a fin de l’Euttoçento).
- A coscì dita "grafîa ofiçiâ" elaborâ da-o Franco Bampi sotta o nomme da fantomatica "Academia do Brenno" (traslitteraçion in zeneise do nomme de l’accademia italiaña da lengua, "Accademia della Crusca": za chì veddemmo à che livello de conscensa linguistica se mescemmo…).
- A grafia adeuviâ da-i mezzi e comunicaçion de massa, Secolo XIX e Primocanale (avanti che â ciantessan lì co-e pubbricaçion), elaborâ da un gruppo de travaggio promòsso da-o giornale "Il Secolo".
Sensa intrâ inti dettaggi, creddemmo che a nòrma definitiva a se trovià solo quande o zeneise o l’intrià inte scheue (cösa che, comme dito, a se porrià inandiâ solo quande l’instruçion a vegnià à ëse unna cometensa da Region), saieiva à dî: pe lezze.
Purtròppo de ocaxoin en za anæte perse: do 1997 l’ea sciortio a "Grammatica del Genovese" (euvia do Toso) finançiâ da-a Provinçia de Zena, ch’a l’aiva adottou a grafia propòsta lì pe-i (pöchi) uxi offiçiæ do zeneise. Inte quelli anni sciortiva unna collaña de libbri in zeneise (ciammâ "A parma") scriti inte quello mòddo. Paiva che foîscimo lilì pe arrivâ a-a fin da föa.
Ma çinque anni apreuvo o Bampi, non se sa ancon ben perché, o l’à tiou feua a coscì dita "grafîa ofiçiâ" (offiçiâ solo de nomme, ben inteiso), che a l’à averto torna o discorso. Fòscia, diggo mi, l’ea megio tegnîse a grafia da "Grammatica", magara con unna revixon dòppo dex’anni.
Deixem clar que serà molt complicat —impossible?— aconseguir una grafia unitària pels diferents parlars de la Ligúria: les tradicions literàries dels diferents dialectes (més important la genovesa, però no l'única) han tendit a tenir models diferents.
O saieiva compricou ma no imposcibile, da-o ponto de vista tecnico., avieghe unna grafia polinònimca tipo quella do catalan (unn’unica scrïtua ch’a vëgne lezzua in diversci mòddi). Aveighe unna polinomia tipo quella còrsa (ògnudun o scrive a seu varietæ, ma co-o mæximo critëio grafico) o l’è ancon ciù façile.
Do resto o primmo passo o l’è quello de rende definitiva a scrïtua do zeneise (inteiso in senso ancio), che o rappresenta a boña maggioransa segge da popolaçion, segge do territöio, segge da produçion lettiäia de äia ligure.
Concluddo con unn’osservaçion. Con tutto che e persoñe boñe à parlâ a lengua da Liguria, inte tutte e seu varietæ, no son ciù de 450.000 in sce unna popolaçion de 1.700.000 circconcirca (ch’a comprende ascì e zöne de transiçion feua da-i confin amministrativi da Region), e sciben che seggian pe-a ciù parte di vegi, gh’è quarche motivo de ottimismo.
O mezo milion de "parlanti latenti", comme o sottascrito (òssæ persoñe che an sentio o zeneise in cà, da-i parenti, ò inti ambienti frequentæ da figgeu) son che comensan à addesciâse. À peto de çinque anni fa, in ciù da televixon, da radio e do giornale, gh’è un muggio de corsci e de iniçiative dedicæ a-o tema. L’interesse che o monta o se tocca con man. O zeneise o se sente parlâ de ciù che dötræ anni fa.
O l’è ancon tròppo pöco, però o l’è un segno poxitivo a-o quæ poemmo arrembâse pe ammiâ a-o futuo. No l’è ancon dito che l’antiga lengua mediterrania praticâ da-i genovesos a l’agge da scentâ. Fòscia femmo à tempo à sarvâla. Da chì à dex’anni gh’aviemo unna rispòsta ciù evidente.
S’accapisce che oua ciù che mai emmo da ëse tutti à uña.
Zena, a-i 22 de frevâ 2016
Ja que el Pep ja va escriure unes Consideracions sobre el lígur, en aquest text em referiré a l'estructura del seu raonament. Voldria, però, començar per aclarir la diferència entre el nom "genovès", que faig servir jo, i "ligure", que fa servir ell.
Un llibre publicat no fa gaire, i que ha tingut un gran èxit, es titulava La lingua della Liguria. En aquests moments potser aquesta és la definició més adient per entendre la qüestió de què parlem. Abans, la "llengua de la Ligúria" era anomenada "genovès" i encara avui dia la major part dels parlants ho entenen així. Només a l'oest [de la regió] diuen "nosaltres parlem lígur" i escriuen de manera diferent, però la resta no es reconeixen gens en la denominació "lígur". Veurem com serà en el futur. Jo de moment faig servir les paraules "genovès" (entès en sentit ampli i no com a "la parla del centre de Gènova") i "lígur" com a sinònims, però, si he de triar, dic "genovès".
Passant ja als arguments, el Pep diu:
Trobem especialment fluix l'argument dels que diuen: "no podem anomenar el lígur (o el vènet, o el llombard, etc.) llengua perquè canvia de poble en poble i no té estàndard", i en canvi l'anomenen "dialecte lígur" (o "dialecte vènet", etc.) en singular, sense veure que aquesta mateixa diversitat impedeix l'existència d'un únic dialecte.
Jo diria que aquest argument existeix poc a la Ligúria, on la koinè genovesa és entesa (i sovint també parlada) per gairebé tothom que sap parlar una varietat lígur. Als pobles on la diferència amb el model central és més forta, sovint la gent és trilingüe: varietat local, genovès, italià.
En el cas lígur, de totes maneres, creiem que la consciència de la unitat de la llengua és cada cop més clara. I així, per exemple, les emissions setmanals del PrimoCanale —el programa "Liguria Ancheu"—, lluny de centrar-se només en la varietat genovesa, donen veu amb tota naturalitat a parlants de totes les variants de la llengua.
A mi em sembla més que res el que deia abans: a nivell de comprensió, amb el genovès vas per tota la Ligúria. Els propis habitants dels pobles d'interior (perquè a la costa les diferències són poques) quan han de parlar amb algú que no és del lloc, genovesitzen la seva parla.
Tinguem present que la llengua serveix per comunicar: és molt bonic parlar la llengua de la teva terra, però t'has de fer entendre. I quan passes els Apenins cap el Piemont, la Llombardia i l'Emília, o bé coneixes la llengua del lloc, o bé la gent et parla d'una manera més "urbana"; si no, caldrà acabar parlant en italià. La diferència, en molts casos, és major que la que hi ha entre català estàndard i el de les Balears.
D'altra banda, la Ligúria ha tingut sempre una koinè, la que tothom utilitzava quan sortia del seu poble: el genovès, mitjà de comunicació internacional fins fa un segle. Encara cap al final del segle XIX les famílies dels llocs més perifèrics enviaven els fills una temporada a Gènova a aprendre la "llengua".
Per tant, jo crec que és en aquests paràmetres que ens hem de moure, també a nivell d'anàlisi sociolingüística
(…) els "dialectes" italians — i, més concretament, els del nord d'Itàlia — són llengües tan minoritzades (ni tan sols considerades llengües, de fet) que sovint fins i tot els propis/es parlants han interioritzat un complex de "llengua inferior". Al voltant de la varietat genovesa, però, hi ha hagut recentment diferents iniciatives protagonitzades pels activistes i també per les institucions. El genovès té cada cop més presència al canal PrimoCanale o al diari Secolo XIX.
Werner Forner feia notar el 1989 que a la Ligúria "no existeix el complex de patuès". A grans trets, tenia raó. És sabut que a les grans empreses d'armament, o dins del món financer, fins a la meitat dels anys noranta, els consells d'administració, etc., es feien en genovès. A la Banca Carige, fins fa 30 anys, per accedir a algunes places de nivell, el coneixement del genovès era més prescriptiu que el de l'anglès.
En general, està molt difosa la idea inconscient que el genovès és una llengua, perquè abans ho era; i és així malgrat el fet que l'escola italiana colpeja molt dur amb el seu discurs unitarista i contrari a les varietats culturals. Però tot i que les llengües del Sud es parlen molt més que les del Nord, no crec que el nivell de consciència dels seus parlants sigui millor.
També sembla que finalment es consolidarà la presència de la llengua a les escoles.
Això no és cert (malauradament): enviaran a les escoles alguns avis sense preparació, per tal que facin de testimoni de l'existència d'una llengua que no han estat capaços d'ensenyar als seus fills, amb la lectura d'alguna poesia, proverbi, i fent servir l'italià com a llengua vehicular. Justament el contrari del que cal fer; per fer això, potser hauria estat millor no fer res.
El tema de l'escola a Itàlia és complicat, perquè les competències en matèria d'educació són de l'Estat, i no de la regió. Mentre això no canviï, protegir el genovès per mitjà de la instrucció és complicat. Val més concentrar-se a fer entendre a la gent que la nostra llengua representa un valor, que la Ligúria hi surt guanyant si conserva la seva llengua. A la major part del territori ens trobem encara en una situació que permet una recuperació espontània, si la mentalitat canvia.
(…) estem d'acord que l'èxit d'aquesta lluita a favor de les llengües minoritzades passarà per aprofundir en el coneixement de la pròpia varietat, però també de la dels altres.
Aquesta em sembla una cosa bonica de dir, però una mica buida de sentit. Crec que el primer pas és rebutjar la dimensió "italiana" de la qüestió. Jo, des de Gènova, sóc més a prop de Niça que de Venècia o de Bolonya, tan lluny de Barcelona com de Nàpols. No veig perquè m'haurien d'interessar més els casos de llengües minoritàries italianes en perjudici de les altres d'Europa
La lluita per la salvaguarda del genovès passa per la redescoberta del sentiment nacional lígur. Només així es pot pensar que hi ha futur. I és aquí que torna a aparèixer la diferència entre el nostre cas i molts d'altres. Nosaltres tenim una història nacional plena de símbols artístics i literaris: bona part de la nostra literatura és nacionalista. A Itàlia no hi ha gaires situacions així. Cadascú ha d'enfortir el seu futur a partir de la seva història i el seu passat.
(…) caldria treballar moltíssim a desfolkloritzar organitzacions, agrupacions.
É un dels pocs retrets que li podem fer a aquest activista que tanta i tan bona feina fa per la llengua local: Franco Bampi. Bampi és, des de fa anys, un dels més grans activistes de la llengua.
Més que "desfolcloritzar", cal fundar-ne de noves. Les "A Compagna" (de la qual és president en Bampi), "A Campanassa", etc. (que totes juntes formen la "Consulta Ligure": mireu quin exemple més polit de dinamisme que és la Consulta), són una herència de l'època feixista. El Règim no veia amb mals ulls els "dialectes", però precisament com a dialectes: portadors d'una cultura popular, baixa, que no competia mai amb la veritable cultura, que mai no era manifestació de l'existència d'una nació.
Pel que fa a Bampi, el seu major problema, a part de no tenir gaire clars els criteris de sociolingüística aplicada a una revitalització, és que fa l'efecte que tot ho fa amb el desig de donar-se a conèixer. En definitiva, el genovès té el problema que el seu activista més famós tendeix a personalitzar massa les seves activitats.
Algun altre activista (de l'estil Nino Durante) també va pel seu compte; en definitiva, l'única forma de col·laboració activa entre genovesistes en aquest moment és la del grup de treball que ha portat a la proposta de normalització de la grafia (vegeu més avall).
(…) creiem que és una necessitat immediata trobar una ortografia de consens.
En el cas genovès, de fet, es pot ben dir que gairebé tothom escriu com li sembla.
Hi ha quatre tipus d'escriptura del genovès:
Sense entrar en detalls, creiem que la norma definitiva només s'aconseguirà quan el genovès entri a les escoles (la qual cosa, tal i com hem dit, es podrà posar en marxa només quan l'educació sigui competència de la Regió); és a dir: per llei.
Malauradament ja s'han perdut oportunitats: el 1997 havia sortit la "Grammatica del Genovese" (obra de Fiorenzo Toso), finançada per la Província de Gènova, que, en els (pocs) usos oficials del genovès, havia adoptat la grafia que s'hi proposava. En aquells anys sortia una col·lecció de llibres en genovès (amb el títol A parma), escrits amb aquella grafia. Semblava que estiguéssim a punt d'arribar a la fi de la història.
Però cinc anys més tard, Bampi, encara no se sap ben bé per què, va treure l'anomenada "grafia oficial" (en el ben entès que, d'oficial, només en té el nom), que va reobrir el debat.
Potser, crec jo, hauria estat millor quedar-se amb la grafia de la Grammatica, tal vegada amb una revisió passats 10 anys.
Deixem clar que serà molt complicat —impossible?— aconseguir una grafia unitària pels diferents parlars de la Ligúria: les tradicions literàries dels diferents dialectes (més important la genovesa, però no l'única) han tendit a tenir models diferents.
Seria complicat, però no impossible, des del punt de vista tècnic assolir una grafia com la del català (una escriptura llegida de diferents maneres). Tenir una polinòmia com la corsa (cadascú escriu en la seva varietat, però amb el mateix criteri gràfic) és encara més fàcil.
D'altra banda, el primer pas és concretar definitivament l'escriptura del genovès (en sentit ampli), que representi la majoria de la població, del territori i de la producció literària de l'àrea lígur.
Acabo amb una observació: tot i que la gent capaç de parlar la llengua de la Ligúria, en totes les seves varietats, no són més de 450.000 sobre una població aproximada d'1.700.000 (que inclou, també, les zones de transició fora de les fronteres administratives de la regió), i malgrat que es tracti majoritàriament de gent gran, hi ha algun motiu per ser optimista.
El mig milió de "parlants latents", com qui escriu aquest text (o sigui, persones que han sentit el genovès a casa, de boca de familiars, o en ambients freqüentats quan eren joves) comencen a despertar. Comparat amb fa cinc anys, a més de la televisió, la ràdio i els diaris, hi ha un munt de cursos i d'iniciatives relacionades. Podem tocar amb les mans l'interès que creix. Se sent parlar més genovès que fa un parell d'anys.
És encara poca cosa, però és un senyal positiu on ens podem recolzar per mirar al futur. No està encara escrit que l'antiga llengua mediterrània practicada pels genovesos hagi de desaparèixer. Potser som a temps de salvar-la. D'aquí a 10 anys tindrem una resposta més clara.
És evident que, ara més que mai, hem d'anar tots a l'una.
Gènova, 22 de febrer de 2016
Un llibre publicat no fa gaire, i que ha tingut un gran èxit, es titulava La lingua della Liguria. En aquests moments potser aquesta és la definició més adient per entendre la qüestió de què parlem. Abans, la "llengua de la Ligúria" era anomenada "genovès" i encara avui dia la major part dels parlants ho entenen així. Només a l'oest [de la regió] diuen "nosaltres parlem lígur" i escriuen de manera diferent, però la resta no es reconeixen gens en la denominació "lígur". Veurem com serà en el futur. Jo de moment faig servir les paraules "genovès" (entès en sentit ampli i no com a "la parla del centre de Gènova") i "lígur" com a sinònims, però, si he de triar, dic "genovès".
Passant ja als arguments, el Pep diu:
Trobem especialment fluix l'argument dels que diuen: "no podem anomenar el lígur (o el vènet, o el llombard, etc.) llengua perquè canvia de poble en poble i no té estàndard", i en canvi l'anomenen "dialecte lígur" (o "dialecte vènet", etc.) en singular, sense veure que aquesta mateixa diversitat impedeix l'existència d'un únic dialecte.
Jo diria que aquest argument existeix poc a la Ligúria, on la koinè genovesa és entesa (i sovint també parlada) per gairebé tothom que sap parlar una varietat lígur. Als pobles on la diferència amb el model central és més forta, sovint la gent és trilingüe: varietat local, genovès, italià.
En el cas lígur, de totes maneres, creiem que la consciència de la unitat de la llengua és cada cop més clara. I així, per exemple, les emissions setmanals del PrimoCanale —el programa "Liguria Ancheu"—, lluny de centrar-se només en la varietat genovesa, donen veu amb tota naturalitat a parlants de totes les variants de la llengua.
A mi em sembla més que res el que deia abans: a nivell de comprensió, amb el genovès vas per tota la Ligúria. Els propis habitants dels pobles d'interior (perquè a la costa les diferències són poques) quan han de parlar amb algú que no és del lloc, genovesitzen la seva parla.
Tinguem present que la llengua serveix per comunicar: és molt bonic parlar la llengua de la teva terra, però t'has de fer entendre. I quan passes els Apenins cap el Piemont, la Llombardia i l'Emília, o bé coneixes la llengua del lloc, o bé la gent et parla d'una manera més "urbana"; si no, caldrà acabar parlant en italià. La diferència, en molts casos, és major que la que hi ha entre català estàndard i el de les Balears.
D'altra banda, la Ligúria ha tingut sempre una koinè, la que tothom utilitzava quan sortia del seu poble: el genovès, mitjà de comunicació internacional fins fa un segle. Encara cap al final del segle XIX les famílies dels llocs més perifèrics enviaven els fills una temporada a Gènova a aprendre la "llengua".
Per tant, jo crec que és en aquests paràmetres que ens hem de moure, també a nivell d'anàlisi sociolingüística
(…) els "dialectes" italians — i, més concretament, els del nord d'Itàlia — són llengües tan minoritzades (ni tan sols considerades llengües, de fet) que sovint fins i tot els propis/es parlants han interioritzat un complex de "llengua inferior". Al voltant de la varietat genovesa, però, hi ha hagut recentment diferents iniciatives protagonitzades pels activistes i també per les institucions. El genovès té cada cop més presència al canal PrimoCanale o al diari Secolo XIX.
Werner Forner feia notar el 1989 que a la Ligúria "no existeix el complex de patuès". A grans trets, tenia raó. És sabut que a les grans empreses d'armament, o dins del món financer, fins a la meitat dels anys noranta, els consells d'administració, etc., es feien en genovès. A la Banca Carige, fins fa 30 anys, per accedir a algunes places de nivell, el coneixement del genovès era més prescriptiu que el de l'anglès.
En general, està molt difosa la idea inconscient que el genovès és una llengua, perquè abans ho era; i és així malgrat el fet que l'escola italiana colpeja molt dur amb el seu discurs unitarista i contrari a les varietats culturals. Però tot i que les llengües del Sud es parlen molt més que les del Nord, no crec que el nivell de consciència dels seus parlants sigui millor.
També sembla que finalment es consolidarà la presència de la llengua a les escoles.
Això no és cert (malauradament): enviaran a les escoles alguns avis sense preparació, per tal que facin de testimoni de l'existència d'una llengua que no han estat capaços d'ensenyar als seus fills, amb la lectura d'alguna poesia, proverbi, i fent servir l'italià com a llengua vehicular. Justament el contrari del que cal fer; per fer això, potser hauria estat millor no fer res.
El tema de l'escola a Itàlia és complicat, perquè les competències en matèria d'educació són de l'Estat, i no de la regió. Mentre això no canviï, protegir el genovès per mitjà de la instrucció és complicat. Val més concentrar-se a fer entendre a la gent que la nostra llengua representa un valor, que la Ligúria hi surt guanyant si conserva la seva llengua. A la major part del territori ens trobem encara en una situació que permet una recuperació espontània, si la mentalitat canvia.
(…) estem d'acord que l'èxit d'aquesta lluita a favor de les llengües minoritzades passarà per aprofundir en el coneixement de la pròpia varietat, però també de la dels altres.
Aquesta em sembla una cosa bonica de dir, però una mica buida de sentit. Crec que el primer pas és rebutjar la dimensió "italiana" de la qüestió. Jo, des de Gènova, sóc més a prop de Niça que de Venècia o de Bolonya, tan lluny de Barcelona com de Nàpols. No veig perquè m'haurien d'interessar més els casos de llengües minoritàries italianes en perjudici de les altres d'Europa
La lluita per la salvaguarda del genovès passa per la redescoberta del sentiment nacional lígur. Només així es pot pensar que hi ha futur. I és aquí que torna a aparèixer la diferència entre el nostre cas i molts d'altres. Nosaltres tenim una història nacional plena de símbols artístics i literaris: bona part de la nostra literatura és nacionalista. A Itàlia no hi ha gaires situacions així. Cadascú ha d'enfortir el seu futur a partir de la seva història i el seu passat.
(…) caldria treballar moltíssim a desfolkloritzar organitzacions, agrupacions.
É un dels pocs retrets que li podem fer a aquest activista que tanta i tan bona feina fa per la llengua local: Franco Bampi. Bampi és, des de fa anys, un dels més grans activistes de la llengua.
Més que "desfolcloritzar", cal fundar-ne de noves. Les "A Compagna" (de la qual és president en Bampi), "A Campanassa", etc. (que totes juntes formen la "Consulta Ligure": mireu quin exemple més polit de dinamisme que és la Consulta), són una herència de l'època feixista. El Règim no veia amb mals ulls els "dialectes", però precisament com a dialectes: portadors d'una cultura popular, baixa, que no competia mai amb la veritable cultura, que mai no era manifestació de l'existència d'una nació.
Pel que fa a Bampi, el seu major problema, a part de no tenir gaire clars els criteris de sociolingüística aplicada a una revitalització, és que fa l'efecte que tot ho fa amb el desig de donar-se a conèixer. En definitiva, el genovès té el problema que el seu activista més famós tendeix a personalitzar massa les seves activitats.
Algun altre activista (de l'estil Nino Durante) també va pel seu compte; en definitiva, l'única forma de col·laboració activa entre genovesistes en aquest moment és la del grup de treball que ha portat a la proposta de normalització de la grafia (vegeu més avall).
(…) creiem que és una necessitat immediata trobar una ortografia de consens.
En el cas genovès, de fet, es pot ben dir que gairebé tothom escriu com li sembla.
Hi ha quatre tipus d'escriptura del genovès:
- La dels que escriuen de qualsevol manera.
- La dels que escriuen amb la vista posada en l'escriptura tradicional, però sense normalitzar-la de manera definitiva (com el català a finals del s. XIX).
- L'anomenada "grafia oficial", elaborada per Franco Bampi sota el nom de la fantasmagòrica "Academia do Brenno" (traducció literal del nom de l'Acadèmia de la llengua italiana "Accademia della Crusca": aquí veiem en quin nivell de consciència lingüística ens movem...)
- La grafia utilitzada pels medis de comunicació de masses Secolo XIX i PrimoCanale (abans que no n'aturessin les publicacions), elaborada per un grup de treball promogut pel diari "Il Secolo".
Sense entrar en detalls, creiem que la norma definitiva només s'aconseguirà quan el genovès entri a les escoles (la qual cosa, tal i com hem dit, es podrà posar en marxa només quan l'educació sigui competència de la Regió); és a dir: per llei.
Malauradament ja s'han perdut oportunitats: el 1997 havia sortit la "Grammatica del Genovese" (obra de Fiorenzo Toso), finançada per la Província de Gènova, que, en els (pocs) usos oficials del genovès, havia adoptat la grafia que s'hi proposava. En aquells anys sortia una col·lecció de llibres en genovès (amb el títol A parma), escrits amb aquella grafia. Semblava que estiguéssim a punt d'arribar a la fi de la història.
Però cinc anys més tard, Bampi, encara no se sap ben bé per què, va treure l'anomenada "grafia oficial" (en el ben entès que, d'oficial, només en té el nom), que va reobrir el debat.
Potser, crec jo, hauria estat millor quedar-se amb la grafia de la Grammatica, tal vegada amb una revisió passats 10 anys.
Deixem clar que serà molt complicat —impossible?— aconseguir una grafia unitària pels diferents parlars de la Ligúria: les tradicions literàries dels diferents dialectes (més important la genovesa, però no l'única) han tendit a tenir models diferents.
Seria complicat, però no impossible, des del punt de vista tècnic assolir una grafia com la del català (una escriptura llegida de diferents maneres). Tenir una polinòmia com la corsa (cadascú escriu en la seva varietat, però amb el mateix criteri gràfic) és encara més fàcil.
D'altra banda, el primer pas és concretar definitivament l'escriptura del genovès (en sentit ampli), que representi la majoria de la població, del territori i de la producció literària de l'àrea lígur.
Acabo amb una observació: tot i que la gent capaç de parlar la llengua de la Ligúria, en totes les seves varietats, no són més de 450.000 sobre una població aproximada d'1.700.000 (que inclou, també, les zones de transició fora de les fronteres administratives de la regió), i malgrat que es tracti majoritàriament de gent gran, hi ha algun motiu per ser optimista.
El mig milió de "parlants latents", com qui escriu aquest text (o sigui, persones que han sentit el genovès a casa, de boca de familiars, o en ambients freqüentats quan eren joves) comencen a despertar. Comparat amb fa cinc anys, a més de la televisió, la ràdio i els diaris, hi ha un munt de cursos i d'iniciatives relacionades. Podem tocar amb les mans l'interès que creix. Se sent parlar més genovès que fa un parell d'anys.
És encara poca cosa, però és un senyal positiu on ens podem recolzar per mirar al futur. No està encara escrit que l'antiga llengua mediterrània practicada pels genovesos hagi de desaparèixer. Potser som a temps de salvar-la. D'aquí a 10 anys tindrem una resposta més clara.
És evident que, ara més que mai, hem d'anar tots a l'una.
Gènova, 22 de febrer de 2016