Tiếng Việt là ngôn ngữ chính thức của nước Cộng hòa Xã hội Chủ nghĩa Việt Nam. Tiếng Việt là tiếng mẹ để của người Việt (người Kinh) đồng thời là ngôn ngữ chung của 54 dân tộc sống trên dải đất Việt Nam.
La llengua vietnamita és la llengua oficial de la República Socialista del Vietnam. La llengua vietnamita és la llengua materna de (2) l’ètnia Viet (o ètnia Kinh) i també és la (4) llengua comuna de (1) les 54 ètnies que viuen a (3) la tira de terra que és el Vietnam.
La llengua vietnamita és la llengua oficial de la República Socialista del Vietnam. La llengua vietnamita és la llengua materna de (2) l’ètnia Viet (o ètnia Kinh) i també és la (4) llengua comuna de (1) les 54 ètnies que viuen a (3) la tira de terra que és el Vietnam.
Aquest any a les classes de Vietnamita, com que se suposa que ja tenim un nivell prou alt, treballem textos relacionats amb la cultura i la literatura de Vietnam. La setmana passada ens va tocar treballar un text[1] sobre les llengües del Vietnam, un text molt esbiaixat (i.e. nacionalista). Només el curt fragment de la capçalera trobo que ja resumeix prou bé els mites nacionals del país.
Si ho recordeu, fa un temps ja us havíem parlat d'alguns dels els mites pakistanistes al Panjab Occidental (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/panjab-occidental-5-mites-pakistanistes). Avui us volem parlar dels mites nacionals de Vietnam que, com es podrà apreciar, no es diferencien gaire dels dels altres estats-nació.
1. Reconeixement d’ètnies i llengües
L’estat vietnamita reconeix només 54 ètnies (i les seves respectives llengües) dins de les seves fronteres. L’estat mateix s’atorga el dret de definir què és una llengua, què és un dialecte, qui és una ètnia diferenciada i qui no i quines estan reconegudes i quines no. Accepta, però, la classificació lingüística feta per la comunitat científica: a Vietnam s’hi parlen llengües de mínim 4 famílies lingüístiques diferents (alguns autors parlen de fins a 8).
A Vietnam el concepte d’ètnia (que no de raça) hi és molt present. L’ètnia majoritària és la Kinh, que conforma més del 75% de la població i que parla vietnamita. Les altres ètnies solen ser considerades “primitives, poc desenvolupades, analfabetes, pobres...” tot i que no reben la categoria d’indígenes. Les altres ètnies han estat “descobertes” per l’Estat. De fet, la majoria es concentren a la jungla, a la frontera amb Laos, un territori usat pels vietnamites durant la guerra del Vietnam. La visió de les ètnies queda ben resumida en aquest article[2] d’un investigador rus, Solntsev, que va fer treball de camp a Vietnam: “... els vietnamites van trobar aquesta gent a la meitat del segle [passat] ... coneixen la forma d’agricultura més primitiva”.
El cert és que a Vietnam hi ha més de 100 llengües. Només la Viquipèdia ja té articles sobre més de 70 llengües del Vietnam. L’Ethnologue cita fins a 110 llengües i n’estableix el grau d’amenaça:
Grup 1 1 llengua (vietnamita) Oficial i usada en tots els àmbits
Grup 2 15 llengües Estandartitzades i usades per tothom
Grup 3 50 llengües No estandarditzades. Tenen transmissió intergeneracional
Grup 4 37 llengües S’està trencant la transmissió intergeneracional
Grup 5 6 llengües Moribundes
Grup 6 1 llengua Extingida
___________________________________________________________________________________________
Total 110 llengües
El fet, però, és que quan vaig ser a Vietnam el novembre de 2018, a la província de Hà Giang, on hi ha un 84% de població que pertany a minories ètniques, a les zones urbanes ni tan sols les llengües pertanyents als grups 2 i 3 (com el hmong o el tai) no se sentien pel carrer i no eren transmeses.
2. L’ètnia majoritària pren el nom del país
Com ja hem vist, l’ètnia majoritària, la Kinh, conforma la gran majoria de la població del Vietnam. El cas és que aquesta ètnia també s’autoanomena ‘Viet’, prenent el nom del país. Aquesta confusió volguda identifica i cohesiona la tríada dels estats-nació país-nació-llengua, que passen a tenir un sol nom i que facilita l’homogeneïtzació.
Paral·lelismes: Aquests 2 mites nacionals recorden molt a la situació a la Unió Soviètica / Federació Russa o a la Xina. Aquest països també tenen llistes d’ètnies i llengües reconegudes o no per l’estat. Rússia va més enllà i atorga diversos graus d’autonomia a les regions amb minories ètniques. Les polítiques favorables a les minories de Rússia que es van desenvolupar durant el mandat de Lenin (que incloïen educació immersiva en la llengua i desenvolupament de materials) s’han estat desmantellant des de l’arribada de Stalin al poder[3]. A més, també són països definits com a multiètnics on la nacionalitat coincideix amb el gentilici de la nació dominant, tot i ser països oficialment multiètnics o plurinacionals. La trampa dels països oficialment multinacionals, doncs, és que de facto no ho són (estat-nació plurinacional semblaria una contradicció, no?).
3. Forma del territori
Vietnam es defineix sovint com a “país en forma de S” o “tira de terra” (dải đất) per la forma allargada i sinuosa que té. Aquestes definicions, més enllà de ser formes més o menys divertides de referir-se al país, tenen una funció més important: conformar una simbologia nacional de culte al país.
Paral·lelismes: Aquest culte a la forma geomètrica del país recorda inevitablement a França, que es defineix com “un hexàgon perfecte”, un mite nacional que ja té més de 200 anys. L’hexàgon s’usa a França com a simbologia per a representar la idea de França, el francocentrisme o fins i tot els pieds noirs. Sense anar més lluny, estava gravat a les monedes d’1 franc i ara a les d’1 i 2 euros. Fins i tot l’edifici de Seguretat Nacional francès, a imitació del Pentàgon dels Estats Units, va ser construït com un hexàgon.
4. Llengua comuna
l vietnamita és considerat com la llengua comuna de tots els ciutadans del Vietnam, la llengua amb què tothom s’entén. Al territori que ocupa Vietnam el vietnamita no sempre ha estat la llengua franca a totes les parts. L’alta densitat de diversitat a la zona, pertanyent a molts grups lingüístics completament diferents, fa que hi hagi diverses llengües franques en zones molt properes i que moltes poblacions siguin multilingües. Algunes ètnies de la jungla interior, per exemple, saben lao però no vietnamita, i als hmong del nord del Vietnam (vora un milió) no els cal saber vietnamita en poder relacionar-se amb els hmong del sud de la Xina (vora 8 milions) en un lloc on les fronteres són quilòmetres d’àrees muntanyoses.
La imposició de la llengua oficial és potser l’empresa més visible i violenta dels estats-nació en ares de la homogeneïtzació. Mites com aquest ajuden a blanquejar les ideologies lingüístiques respecte la llengua imposada per tal que aquesta passi a ser vista com una eina comunicativa que els facilitarà la vida (i.e. el laberint burocràtic creat pel mateix estat-nació).
Paral·lelismes: A Espanya la idea del castellà com “la llengua comuna en què ens entenem tots” està força arrelada i també forma part dels mites nacionals espanyols. Sobta, si més no, que tant en vietnamita com en castellà s’usi la mateixa expressió: llengua comuna (lengua común, ngôn ngữ chung). La denominació que rep el mandarí a la Xina, putonghua, vol dir també “parla comuna”, mentre que a Taiwan, el mandarí que s’hi parla rep el nom de guoyu (llengua nacional o del país). La mateixa idea, però, de la llengua oficial com a eina comunicativa que permet salvar les barreres lingüístiques en un determinat estat es pot trobar en qualsevol estat-nació.
El Vietnam, estat-nació
El Vietnam és un país amb un projecte d’estat-nació homogeneïtzador que actua com actuarien els altres estats-nació més coneguts, com hem vist, per arribar a la homogeneïtzació nacional (un estat, una nació i una llengua). Els països oficialment marxistes-leninistes que volen esdevenir estats-nació (i.e. tots els països dits “comunistes”) tenen més dificultats a l’hora de crear una simbologia nacional pel trencament amb el passat que van significar les respectives revolucions socialistes. Un exemple clar n’és la bandera o l’himne. Les banderes de la Unió Soviètica, el Vietnam comunista o la República Popular de la Xina són més difícils de mitificar pels valors universals que en un inici pretenen representar, deslligats de qualsevol vincle amb la nació. Per això el Vietnam usa la forma del país com a símbol de culte. Però no és l’únic, i és que hi ha moltes maneres d’aconseguir la unitat nacional. La febre pel futbol desfermada a Vietnam després d’alguns triomfs en algunes categories és potser l’exemple més il·lustratiu: a la fotografia de sobre[4], vietnamites surten a celebrar la victòria del campionat asiàtic U23 de futbol sota una imatge de Ho Chi Minh abraçant una nena:
Albert Badosa Roldós
[1] Text utilitzat a les classes de vietnamita a SOAS University of London. Si algú vol el text que ens ho faci saber i li enviarem (només disponible en vietnamita).
[2] Solntsev, 1996.
[3] Si en voleu més informació, a Catalunya aquest tema ha estat investigat per Hèctor Alòs.
[4] Font: zing.vn [https://news.zing.vn/nguoi-ham-mo-sai-gon-ha-noi-vo-oa-niem-vui-chien-thang-post813501.html]