In de n'intervista recenta, Repubblica.it
(http://milano.repubblica.it/cronaca/2016/01/16/news/gobber_ci_sono_tanti_dialetti_ma_il_lombardo_non_esiste_-131404657/) la g'ha domandad al professor Gobber de l'Universitaa Catolega un'opinion in sul progett de legg presentad a la Region Lombardia a meret del salvament de la lengua lombarda. Num che sem lenguista espert in del mantegniment dei lengue “piscene” ghe sem restad lì in del vedé la motta de imprecision e de lœugh comun che gh'era dent in de l'intervista. Chì de sotta mettom i nostre riflession, e sperom de s'ciarì 'na quai imprecision.
A la domanda pœudom parlà de lengua lombarda?, el professor el ghe respond: “nò, in Lombardia a gh'è tanc dialett, tucc diferent in tra de lor. Parlà de lengua lombarda el vœul dì pensà che gh'è una norma codificada, acettada e che la val per tutt el territori”.
La prima afermazzion l'è lapalissiana, la segonda l'è domà sbajada. Tutte i lengue – soratutt quei “piscene” - a inn un rosc de dialett cont una quai diferenza in tra de lor, ma che inn omogeni assee e con dei desvilup compagn assee che je fann vegnì “lengua” in del sens storegh-genealogegh, e donca in del sens purament lenguistegh del termen. Che i dialett del lombard inn descompagn in tra de lor domà de manera superficiala e per via de desvilup marginai l'è ciar ciarent in del mond de la lenguistega romanza.
El segond lavor che 'l dis el Gobber l'è domà sbajad, perchè la pupart dei circa 7000 lengue parlade in del mond i g'hann nò “una norma codificada, acettada e che la val per tutt el territori”. Defatti, fœura che per una quai lengua normada in d'un temp putost recent, compagn del frances, de l'italian, del todesch e i oltre lengue dei statt-nazzion, la granda magioranza dei lengue umane che gh'è e gh'è stade in del mond i hann mai cognossud 'na codifega. Donca, dì che 'l lombard l'è nò una “lengua” perchè la g'ha nò una codifega, el vœul dì refudà la pupart dei espression lenguisteghe de la storia de l'om. Una posizzion, per num, semplicistega del pont de vista antropologegh, oltra che propi elitista.
El Gobber el va inanz e 'l dis che in Lombardia “se parla tanc dialett” e che “hann identificad cinch-ses grup dialettai”. Quest chì l'è vera, anca se la tassonomia pussee acettada de quatter zone, e minga de “cinch” e “ses”; e che “tante” distinzion inn, come hem dit, superficiai e marginai del pont de vista genealogegh. A bon cunt, el trovà dei grup dialettai l'è vuna dei caratteristegh che 'l taca el lombard ai oltre lengue regionai de l'Europa: el catalan el g'ha cinch grup dialettai, el galizzian el ghe n'ha quatter e 'l basch el ghe n'ha nœuv. E l'è pacifegh che tutte quei zone chì a g'hann dei oltre variazzion, propi istess del lombard. Propi el Statt italian el recognoss in trai lengue de tutellà el ladin cont i sò ses zone dialettai, l'ocitan che ghe n'ha quatter e 'l sardegnœul che ghe n'ha anca lu quatter. El doperà “duu pes e dò mesure” el cunta su tant in su la situazzion dei diritt lenguistegh in Italia. Per vesser ciar: a l'è istess per i oltre lengue regionai d'Italia censide de l'UNESCO ma ancamò discriminade del Statt italian, tant 'me 'l venet, el sicilian, el napoletan, el piemontes, e via inscì.
El Gobber el finiss cont un'oltra veritaa lapalissiana, e cont un eror storegh. L'ideja che una codifega de la lengua lombarda la gh'abia de besogn de un'operazzion “a tavolin” l'è lapalissiana perchè qualsessia codifega de 'na lengua la ghe n'ha de besogn, e quell chì el vœul dì pensà a 'na quai operazzion de ignegnaria lenguistega, tant 'me (per esempi) el desvilup d'un sistema ortografegh, la compilazzion d'un dizzionari e 'l slargament e la normazzion dei termen d'usagg de tucc i dì. L'eror storegh inveci a l'è in de l'afermazzion che quei che 'l Gobber el ghe dis “dialett” gh'avarien per forza dei “fonzion sociai referide a moment minga formai, de fameja, de paes, che però i vann minga ben in quei istituzzionai”. Quell chì l'è propi fals in del contest italian, indè che 'l piemontes l'è stad per un bell poo la lengua de cort dei Savoja, inscì 'me l'è stad el sicilian in Sicilia e 'l venezzian in de la Serenissima. El desvilup potenzial dei lengue regionai pœu l'è stad demostrad pussee de 'na vœulta cont el sucess del mantegniment lenguistegh in Catalogna, Galizzia e Galles (e minga domà lì), e come inn dree a provà a fà anca in Sardegna con la Limba Sarda Comuna. De quei esperienze chì el vegna fœura de manera ciara come la lengua che l'è inradisada storegament in d'una region (geografega o ministrativa) la pœul vesser codifegada per 'n usagg istituzzional senza problema. Quest usagg istituzzional l'è anca vuna dei caratteristeghe principai e necessarie per el salvament de qualsessia lengua, che la sia granda o piscena, come l'è stad dimostrad ciarament de vari studi scientifegh dei ultem trent'agn e come l'è stad ripetud e domandad in varie sedi, tant 'me l'UNESCO, la Carta Europea dei Lengue Regionai o Minoritarie, e de la Deciarazzion Universala dei Diritt Lenguistegh.
L'è pacifegh che 'l Gobber a l'è contra l'istituzzion de 'na norma standardizada, perchè el fall el gh'avaria una “ambizzion politega” e l'andaria contra l'interess dei “dialettofen spetasciad, perchè la jutta nò la promozzion del dialett esisten e 'l va in de la direzzion contraria de la salvaguardia de la tradizzion”. Anca in 'sto cas, l'opionin l'è parziala e tendenziosa. L'è parziala perchè metter in pee una norma standard che l'armoniza la rapresentazzion scrivuda de tante varietaa dailettai de 'na lengua l'è minga per forza un'ambizzion politega. Putost, l'è vergott de necessari e ligad a la possibilitaa de dovrà una lengua in d'un ventali de contest pussee largh, e donca de fà cresser i probabilitaa de la soa soravivenza. Per de pu, l'è un'afermazzion tendenziosa perchè la ghe vœul sugerì ai dialettofen che una codifega de la lengua l'andaria in de 'na direzzion contraria al sò mantegniment, e la saria un “desnaturament de la tradizzion”. In realtaa el scenari l'è propi difernet, e l'è dree a rivà nissuna apocaliss: come che fann vedé tucc i cas de sucess de revitalizazzion lenguistega, el mantegniment de una lengua la ghe va semper insema a la soa capazzitaa de evoluzzion e de dattament denanz ai besogn e ai contest che cambien, e al sò vesser sentuda viva e vitala.
Donca sperom che la Region Lombardia la vaga inanz in del sò intent de mantegnì e desvilupà el patrimoni lenguistegh de la Lombardia, cont el slargament de l'usagg de la lengua lombarda, e con l'andaggh adree ai desvilup lenguistega de tutt el rest d'Europa.
March Tamburell - Docent de Bilinguism, Universitaa de Bangor, Galles (GB)
Claudia Soria - Istituto di Linguistica Computazionale "A. Zampolli", Consiglio Nazionale delle Ricerche
Mauro Tosco - Universitaa de Turin
Paolo Coluzzi - Docent de Italian e Sociolenguistega, Universitaa de Malaya, Kuala Lumpur, Malesia
Federico Gobbo, Docent de Lengue Minoritarie Europee, Amsterdam (NL)
L'è pacifegh che 'l Gobber a l'è contra l'istituzzion de 'na norma standardizada, perchè el fall el gh'avaria una “ambizzion politega” e l'andaria contra l'interess dei “dialettofen spetasciad, perchè la jutta nò la promozzion del dialett esisten e 'l va in de la direzzion contraria de la salvaguardia de la tradizzion”. Anca in 'sto cas, l'opionin l'è parziala e tendenziosa. L'è parziala perchè metter in pee una norma standard che l'armoniza la rapresentazzion scrivuda de tante varietaa dailettai de 'na lengua l'è minga per forza un'ambizzion politega. Putost, l'è vergott de necessari e ligad a la possibilitaa de dovrà una lengua in d'un ventali de contest pussee largh, e donca de fà cresser i probabilitaa de la soa soravivenza. Per de pu, l'è un'afermazzion tendenziosa perchè la ghe vœul sugerì ai dialettofen che una codifega de la lengua l'andaria in de 'na direzzion contraria al sò mantegniment, e la saria un “desnaturament de la tradizzion”. In realtaa el scenari l'è propi difernet, e l'è dree a rivà nissuna apocaliss: come che fann vedé tucc i cas de sucess de revitalizazzion lenguistega, el mantegniment de una lengua la ghe va semper insema a la soa capazzitaa de evoluzzion e de dattament denanz ai besogn e ai contest che cambien, e al sò vesser sentuda viva e vitala.
Donca sperom che la Region Lombardia la vaga inanz in del sò intent de mantegnì e desvilupà el patrimoni lenguistegh de la Lombardia, cont el slargament de l'usagg de la lengua lombarda, e con l'andaggh adree ai desvilup lenguistega de tutt el rest d'Europa.
March Tamburell - Docent de Bilinguism, Universitaa de Bangor, Galles (GB)
Claudia Soria - Istituto di Linguistica Computazionale "A. Zampolli", Consiglio Nazionale delle Ricerche
Mauro Tosco - Universitaa de Turin
Paolo Coluzzi - Docent de Italian e Sociolenguistega, Universitaa de Malaya, Kuala Lumpur, Malesia
Federico Gobbo, Docent de Lengue Minoritarie Europee, Amsterdam (NL)
En una recent entrevista, La Repubblica.it va preguntar al professor Gobber de la Universitat Catòlica la seva opinió sobre el projecte de llei presentat per la Regió de Llombardia per la salvaguarda de la llengua llombarda. Com a lingüistes experts en la preservació de les llengües “petites”, vam quedar astorats per el nombre d’imprecisions inclosos a l’entrevista. Expliquem seguidament les nostres reflexions, esperant que puguin esclarir algunes de les inexactituds.
A la pregunta “es pot parlar de llengua llombarda?”, el professor respongué “no, a la Llombardia hi ha molts dialectes (dialetti), tots diferents els uns dels altres. Parlar de llengua llombarda pressuposa l’existència d’una norma codificada, acceptada i vàlida en únic territori.”
La primera afirmació és òbvia i la segona és, simplement, errònia. Totes les llengües -sobretot les “petites”- són conjunts de dialectes amb certes diferències entre ells, però suficientment homogenis i amb desenvolupaments suficientment afins com perquè esdevinguin una “llengua”, en el sentit històric i genealògic del terme, o bé en el seu senti lingüístic. El fet que els dialectes del llombard es diferencien noméssuperficialment i a través de desenvolupaments marginals és irrefutable en el món de la lingüística romànica.
La segona afirmació de Gobber és errònia simplement perquè la major part de les aproximadament 7000 llengües parlades al món no tenen “una noma codificada, acceptada i vàlida en únic territori”. De fet, a excepció d’algunes llengües normativitzades en temps més aviat recents per acadèmies lingüístiques nacionals, com el francès, l’italià, l’alemany i altres llengües dels estats-nació, la gran majoria de llengües humanes existents i que han existit no han estat mai codificades. Dir, doncs, que el llombard no és una “llengua” perquè no té una codificació significa refusar la gran majoria de les expressions lingüístiques de la història de l’ésser humà. Una posició, al nostre parer, antropològicament simplificadora a més d’increïblement elitista.
Gobber continua dient que a la Llombardia “es parlen molts dialectes” i que “han estat identificats cinc o sis grups dialectals principals”. Això és, en general, cert, malgrat que la taxonomia més acceptada parla de quatre zones i no pas de “cinc o sis” i aquestes “moltes” distincions són, com s’ha dit, superficials i genealògicament marginals. Tanmateix, la identificació de grups dialectals és una de les característiques que agermana el llombard amb les altres llengües regionals d’Europa: el català està format per cinc grups dialectals, el gallec per quatre i el basc per nou. Òbviament, totes aquestes zones tenen igualment variacions internes, exactament com succeeix amb el llombard. El propi Estat italià reconeix com a llengües mereixedores de tutela el ladí amb les seves sis zones dialectals, la llengua occitana amb les seves respectives quatre i el sard amb altres quatre. L’ús d’aquests “dos països i dues mesures” deixa ben clar quina és la situació dels drets lingüístics a Itàlia. Per evitar malentesos: el mateix val per les altres llengües regionals d’Itàlia censades per l’UNESCO però encara discriminades per l’Estat italià, com per exemple el vènet, el sicilià, el napolità, el piemontès, etc.
A la pregunta “es pot parlar de llengua llombarda?”, el professor respongué “no, a la Llombardia hi ha molts dialectes (dialetti), tots diferents els uns dels altres. Parlar de llengua llombarda pressuposa l’existència d’una norma codificada, acceptada i vàlida en únic territori.”
La primera afirmació és òbvia i la segona és, simplement, errònia. Totes les llengües -sobretot les “petites”- són conjunts de dialectes amb certes diferències entre ells, però suficientment homogenis i amb desenvolupaments suficientment afins com perquè esdevinguin una “llengua”, en el sentit històric i genealògic del terme, o bé en el seu senti lingüístic. El fet que els dialectes del llombard es diferencien noméssuperficialment i a través de desenvolupaments marginals és irrefutable en el món de la lingüística romànica.
La segona afirmació de Gobber és errònia simplement perquè la major part de les aproximadament 7000 llengües parlades al món no tenen “una noma codificada, acceptada i vàlida en únic territori”. De fet, a excepció d’algunes llengües normativitzades en temps més aviat recents per acadèmies lingüístiques nacionals, com el francès, l’italià, l’alemany i altres llengües dels estats-nació, la gran majoria de llengües humanes existents i que han existit no han estat mai codificades. Dir, doncs, que el llombard no és una “llengua” perquè no té una codificació significa refusar la gran majoria de les expressions lingüístiques de la història de l’ésser humà. Una posició, al nostre parer, antropològicament simplificadora a més d’increïblement elitista.
Gobber continua dient que a la Llombardia “es parlen molts dialectes” i que “han estat identificats cinc o sis grups dialectals principals”. Això és, en general, cert, malgrat que la taxonomia més acceptada parla de quatre zones i no pas de “cinc o sis” i aquestes “moltes” distincions són, com s’ha dit, superficials i genealògicament marginals. Tanmateix, la identificació de grups dialectals és una de les característiques que agermana el llombard amb les altres llengües regionals d’Europa: el català està format per cinc grups dialectals, el gallec per quatre i el basc per nou. Òbviament, totes aquestes zones tenen igualment variacions internes, exactament com succeeix amb el llombard. El propi Estat italià reconeix com a llengües mereixedores de tutela el ladí amb les seves sis zones dialectals, la llengua occitana amb les seves respectives quatre i el sard amb altres quatre. L’ús d’aquests “dos països i dues mesures” deixa ben clar quina és la situació dels drets lingüístics a Itàlia. Per evitar malentesos: el mateix val per les altres llengües regionals d’Itàlia censades per l’UNESCO però encara discriminades per l’Estat italià, com per exemple el vènet, el sicilià, el napolità, el piemontès, etc.
Gobber conclou amb una altra veritat òbvia i un error històric. L’idea que una codificació de la llengua llombarda necessita una operació quasi unilateral és òbvia, ja que suposa una operació d’enginyeria lingüística com, per exemple, el desenvolupament d’un sistema ortogràfic, l’elaboració d’un diccionari i l’ampliació i normativització de termes d’ús corrent. L’error històric rau, en canvi, en l’afirmació que aquestes llengües que Gobber anomena “dialectes” tenen necessàriament “funcions socials lligades a àmbits no formals, familiars, de poble, que no podrien sostenir-se en àmbits institucionals”. Això és rotundament fals en el context italià, en què el piemontès va ser per un llarg període la llengua de cort dels Savoia, de la mateixa manera que ho va ser el sicilià a Sicília o el venecià als temps de la Sereníssima. El potencial desenvolupament de les llengües regionals ha estat repetidament demostrat en temps recents amb l’èxit de la preservació lingüística a Catalunya, Galícia i Gal·les (i a altres llocs) i com s’està intentat fer també a Sardenya amb la Llengua Sarda Comuna. D’aquestes experiències es conclou clarament que la llengua històricament arrelada en una regió (geogràfica o administrativa) pot perfectament ser codificada per l’ús institucional. Aital ús és també una de les característiques principals i necessàries per la salvaguarda de qualsevol llengua, per molt petita o gran que sigui, com queda ben demostrat pels diversos estudis científics dels últims trenta anys. Aquest fet, a més, ha estat ratificat per les diverses seus de l’UNESCO, per la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i per la Declaració Universal dels Drets Lingüísitcs.
Gobber és palesament contrari a la institució d’una norma estandarditzada perquè fer-ho tindria “una ambició política” i aniria contra de l’interès dels “autèntics dialettòfonsi perquè no ajuda a la promoció del dialetto existent i va cap a la direcció oposada de la salvaguarda de la tradició”. També en aquest cas, l’opinió és parcial i tendenciosa. Parcial perquè instituir una norma estàndard que harmonitzi la representació escrita de moltes varietats dialectals d’una llengua no és necessàriament una ambició política. És simplement una necessitat lligada a la possibilitat de la supervivència d’una llengua. L’afirmació és, a més, tendenciosa perquè pretén suggerir als dialettòfons que una codificació de la llengua seria en detriment de la seva salvaguarda i representaria una “desnaturalització de la tradició”. En realitat l’escenari és completament divers, i per res del món apocalíptic: com queda demostrat per tots els casos de revitalització lingüística , la preservació d’una llengua està estretament lligada a la seva capacitat d’evolucionar, d’adaptar-se als canvis de les necessitats i dels contextos d’ús i de ser percebuda com una llengua viva i vital.
Desitgem, doncs, que la Regió de Llombardia es mantingui ferma en el seu intent de preservar i desenvolupar el patrimoni lingüísitc de la Llombardia, tot ampliant l’ús de la llengua llombarda i tot seguint els desenvolupaments lingüístics presents, a dia d’avui, a la resta d’Europa.
March Tamburell - Docent de Bilinguism, Universitaa de Bangor, Galles (GB)
Claudia Soria - Istituto di Linguistica Computazionale "A. Zampolli", Consiglio Nazionale delle Ricerche
Mauro Tosco - Universitaa de Turin
Paolo Coluzzi - Docent de Italian e Sociolenguistega, Universitaa de Malaya, Kuala Lumpur, Malesia
Federico Gobbo, Docent de Lengue Minoritarie Europee, Amsterdam (NL)
Gobber és palesament contrari a la institució d’una norma estandarditzada perquè fer-ho tindria “una ambició política” i aniria contra de l’interès dels “autèntics dialettòfonsi perquè no ajuda a la promoció del dialetto existent i va cap a la direcció oposada de la salvaguarda de la tradició”. També en aquest cas, l’opinió és parcial i tendenciosa. Parcial perquè instituir una norma estàndard que harmonitzi la representació escrita de moltes varietats dialectals d’una llengua no és necessàriament una ambició política. És simplement una necessitat lligada a la possibilitat de la supervivència d’una llengua. L’afirmació és, a més, tendenciosa perquè pretén suggerir als dialettòfons que una codificació de la llengua seria en detriment de la seva salvaguarda i representaria una “desnaturalització de la tradició”. En realitat l’escenari és completament divers, i per res del món apocalíptic: com queda demostrat per tots els casos de revitalització lingüística , la preservació d’una llengua està estretament lligada a la seva capacitat d’evolucionar, d’adaptar-se als canvis de les necessitats i dels contextos d’ús i de ser percebuda com una llengua viva i vital.
Desitgem, doncs, que la Regió de Llombardia es mantingui ferma en el seu intent de preservar i desenvolupar el patrimoni lingüísitc de la Llombardia, tot ampliant l’ús de la llengua llombarda i tot seguint els desenvolupaments lingüístics presents, a dia d’avui, a la resta d’Europa.
March Tamburell - Docent de Bilinguism, Universitaa de Bangor, Galles (GB)
Claudia Soria - Istituto di Linguistica Computazionale "A. Zampolli", Consiglio Nazionale delle Ricerche
Mauro Tosco - Universitaa de Turin
Paolo Coluzzi - Docent de Italian e Sociolenguistega, Universitaa de Malaya, Kuala Lumpur, Malesia
Federico Gobbo, Docent de Lengue Minoritarie Europee, Amsterdam (NL)