Com moren les llengües? No sé si us heu fet gaires cops aquesta pregunta, nosaltres sí que ens l'hem feta. Generalment la gran majoria de les llengües han mort perquè han quedat substituïdes per una altra llengua. Les comunitats que les parlaven s'han assimilat a la comunitat dominant. Així, com sabeu, moltíssimes i moltíssimes llengües han desaparegut del patrimoni de la humanitat. Es calcula que el 50% de les llengües del món ha desaparegut en l'últim mig mil·lenni, des de l'arribada de Colom a Amèrica, i es diu també que el 90% de les llengües desapareixerà a finals d'aquest segle. En tots els racons del món s'hi estan produïnt processos de substitució lingüística. Una catàstrofe sense pal·liatius. [i]
Les llengües també poden morir per altres vies. És bastant estesa la creença que les llengües moren de forma "natural", com si fossin un ésser viu i tinguessin les etapes de naixement, desenvolupament i mort. Això, evidentment, és fals, les llengües no moren perquè sí, perquè tenen etapes de decadència i de sobte els seus parlants les deixen de parlar. Perquè una llengua mori ha de passar alguna cosa amb seus parlants: o bé han de tenir-ne una altra per a utilitzar, que és el cas que hem vist més amunt, o bé els parlants han de desaparèixer. Si no hi ha parlants, no hi ha llengua, com és evident. Aquesta creença de les llengües com a éssers vius és bastant obvi que no té gaire sentit. Tampoc en té, doncs, el fet que una llengua mori "de forma natural" perquè els seus parlants desapareguin, i és que en realitat n'han estat poquíssims els casos.
Dins d'aquesta categoria, la gran majoria de casos coneguts són casos de genocidi, d'extermini d'un poble sencer. És el cas de Tasmània, els habitants de la qual van ser exterminats pels colons anglesos o els yana, comunitat de Califòrnia que va ser exterminada pels buscadors d'or. Sobre aquest cas hi ha la novel·la "L'últim de la seva tribu", fent referència a Ishi (a la foto), l'últim yana que ha existit mai. [ii]
En la majoria de casos, però, no ha calgut exterminar tota la població per a matar la llengua. El 1932 es va esdevenir a El Salvador "la matanza", el genocidi de 25.000 indígenes. Per a evitar aquesta violència extrema, les comunitats cacaopera, lenca i pipil van acabar abandonant la llengua. [iii]
També hi ha hagut casos de mort d'una comunitat per catàstrofe natural. És el cas dels sumbawa, que vivien en una illa prop de l'Índia i van desaparèixer catastròficament el 1815 quan un volcà va arrasar tota l'illa. [iv]
En resum, els casos vists anteriorment són excepcions, i podem afirmar que les llengües moren en l'enorme majoria dels casos per assimilació a una cultura dominant. Aquest és un procés que evidentment té causes sempre extralingüístiques (polítiques, econòmiques...) que fa que una comunitat es bilingüitzi per després fer el pas d'abandonar la llengua pròpia adoptar la llengua dominant. En la mort de les llengües, doncs, no hi ha res de natural, són totes causes evitables donades per factors que res tenen a veure amb la llengua però que actuen d'autèntic genocidi cultural i fan desaparèixer a una velocitat alarmant patrimoni de la humanitat que ens defineix com a això, com a humans.
BIBLIOGRAFIA
[i] Junyent, C. Vida i mort de les llengües, Ed. Empúries, Barcelona, 1991, pàgs. 11-12.
[ii] ibid. pàg. 12.
[iii] ibid. pàg. 13.
[iv] ibid. pàg. 13.
Les llengües també poden morir per altres vies. És bastant estesa la creença que les llengües moren de forma "natural", com si fossin un ésser viu i tinguessin les etapes de naixement, desenvolupament i mort. Això, evidentment, és fals, les llengües no moren perquè sí, perquè tenen etapes de decadència i de sobte els seus parlants les deixen de parlar. Perquè una llengua mori ha de passar alguna cosa amb seus parlants: o bé han de tenir-ne una altra per a utilitzar, que és el cas que hem vist més amunt, o bé els parlants han de desaparèixer. Si no hi ha parlants, no hi ha llengua, com és evident. Aquesta creença de les llengües com a éssers vius és bastant obvi que no té gaire sentit. Tampoc en té, doncs, el fet que una llengua mori "de forma natural" perquè els seus parlants desapareguin, i és que en realitat n'han estat poquíssims els casos.
Dins d'aquesta categoria, la gran majoria de casos coneguts són casos de genocidi, d'extermini d'un poble sencer. És el cas de Tasmània, els habitants de la qual van ser exterminats pels colons anglesos o els yana, comunitat de Califòrnia que va ser exterminada pels buscadors d'or. Sobre aquest cas hi ha la novel·la "L'últim de la seva tribu", fent referència a Ishi (a la foto), l'últim yana que ha existit mai. [ii]
En la majoria de casos, però, no ha calgut exterminar tota la població per a matar la llengua. El 1932 es va esdevenir a El Salvador "la matanza", el genocidi de 25.000 indígenes. Per a evitar aquesta violència extrema, les comunitats cacaopera, lenca i pipil van acabar abandonant la llengua. [iii]
També hi ha hagut casos de mort d'una comunitat per catàstrofe natural. És el cas dels sumbawa, que vivien en una illa prop de l'Índia i van desaparèixer catastròficament el 1815 quan un volcà va arrasar tota l'illa. [iv]
En resum, els casos vists anteriorment són excepcions, i podem afirmar que les llengües moren en l'enorme majoria dels casos per assimilació a una cultura dominant. Aquest és un procés que evidentment té causes sempre extralingüístiques (polítiques, econòmiques...) que fa que una comunitat es bilingüitzi per després fer el pas d'abandonar la llengua pròpia adoptar la llengua dominant. En la mort de les llengües, doncs, no hi ha res de natural, són totes causes evitables donades per factors que res tenen a veure amb la llengua però que actuen d'autèntic genocidi cultural i fan desaparèixer a una velocitat alarmant patrimoni de la humanitat que ens defineix com a això, com a humans.
BIBLIOGRAFIA
[i] Junyent, C. Vida i mort de les llengües, Ed. Empúries, Barcelona, 1991, pàgs. 11-12.
[ii] ibid. pàg. 12.
[iii] ibid. pàg. 13.
[iv] ibid. pàg. 13.
Theodora Kroeber, Ishi in Two Worlds, 1961. (treball antropològic)
Theodora Kroeber, Ishi: Last of his tribe, 1964. (novel·la)
Theodora Kroeber, Ishi: Last of his tribe, 1964. (novel·la)