Ens han explicat tantes vegades la vella història de l’estat-nació que quasi ens la creiem. “Un poble, un estat; una llengua, un estat; una cultura, un estat!”, va cridar algun burgès emocionadament amb un mocador de seda al coll. La gent li va respondre amb forts aplaudiments i crits de joia. “Llaços fraterns en comptes de cadenes!”, pensaven: grups humans organitzats d’acord a un desenvolupament històric arrelat en l’esdevenir dels segles. Organitzats, al cap i a la fi, al voltant d’una identitat compartida.
En morir la idea d’imperi universal (catòlic) amb la desfeta de l’Imperi Espanyol, que els europeus havien heretat de la civilització romana i que s’havia mantingut a través de l’Imperi Carolingi, el continent es va rendir un procés d’agregació manu militari. Si bé s’abandonava aquesta idea d’imperi –en sorgirien d’altres-, l’agregació d’altres territoris seguia sent necessària en el context de la primera globalització mundial. Es necessitaven unitats econòmiques grans i sota un control únic i centralitzat per poder fer front als reptes que imposaven potències com Àsia i Índia. Així, els vuitanta milions d’europeus que el 1500 vivien entre uns cinc-cents estats, estats potencials, miniestats i organitzacions similars a estats, van acabar sent aproximadament trenta a final de l’Edat Moderna, com afirma Charles Tilly (1990).
Aquest procés, que culminaria amb els forts i grans imperis plurinacionals dels segle XIX, havia de mudar definitivament sota els auspicis de la classe burgesa a partir de la Revolució Industrial i Francesa. Els ideals liberals que estengué Napoleó per tot Europa, el nacionalisme que sorgí com a reacció a la seva expansió i l’ascensió del capitalisme com a model econòmic imperant acabarien per donar forma a l’Europa que avui coneixem. Les revolucions burgeses d’aquest segle XIX, fonamentades en els ideals que ja s’han esmentat, són a la base del model d’estat-nació que s’imposaria a Europa i que, per circumstàncies que ara no entrarem a analitzar, s’exportaria a la resta del món amb conseqüències fatals.
Tanmateix, un mínim exercici de subtilesa ens porta fàcilment a concloure que no totes les nacions es van articular en estats durant aquest procés. Tan sols aquelles nacions les burgesies de les quals van ser capaces d’arrabassar el poder als seus antics detentors i que van articular un mode de producció capitalista van poder esdevenir estats. En definitiva, només alguns pobles, amb les seves burgesies, van aconseguir articular-se com a estats-nació al segle XIX. Altres pobles ho aconseguirien després del daltabaix de la Primera Guerra Mundial.
Malgrat la mort dels imperis i l’articulació generalitzada de les nacions europees en estats, totes aquelles que no tenien una potencial burgesia industrial, que no formaven part dels imperis que es van desintegrar o, simplement, que no tenien consciència nacional, no van esdevenir-ne. Així, només es pot arribar a capir perquè unes nacions i no altres van aconseguir esdevenir estats si es té en compte que aquestes són, en part –i només en part-, constructes socials que requereixen d’un constructor, el qual ha estat històricament la burgesia en el seu assalt al poder polític.
En conseqüència, els interessos de la nova classe dominant serien a partir de llavors els que determinarien el destí de les minories nacionals. El manteniment d’aquest ordre favorable als propis interessos passava i passa, necessàriament, per la homogeneïtzació de la població del territori controlat. I és que és tan sols mitjançant aquesta homogeneïtzació que a l’Estat -i als qui el monopolitzen- li és possible de disposar de cadascuna de les parts que el conformen (els individus) de la manera més convenient; en resum, de fer valer l’anomenat “pacte social”. Com que la conformitat amb aquest “pacte” no s’expressa amb una signatura sinó amb una acceptació tàcita, cal que la població s’identifiqui amb el tot que és l’Estat, cosa que s’aconsegueix fent que tots responguin als mateixos patrons culturals, lingüístics, ideològics, etc.; és a dir, homogeneïtzant.
S’esdevé, doncs, que les minories molesten: en no identificar-se amb un Poder que no els representa (perquè no els té en compte) ni els comprèn ni vol comprendre (perquè no professa la seva religió, no parla el seu idioma, no comparteixen la seva cultura, etc.) són sempre un nucli de dissidència i, consegüentment, de desordre: un perill que pot fer trontollar les estructures que permeten el domini d’un sistema econòmic en favor propi i de ningú més. Quins són, doncs, els mecanismes homogeneïtzadors per excel·lència? Aquells que ataquen el cor de la identitat: la memòria i la llengua.
La memòria perquè recordar és l’única manera d’unir el “jo” present, sigui individual o col·lectiu, amb la multiplicitat de “jos” passats. Sense un nexe d’unió entre un grup humà amb un passat amb què es puguin identificar, no hi ha nació. Però tampoc la hi ha sense llengua: un s’identifica abans amb aquells que entén i que parlen com un mateix. Atacar, doncs, un d’aquest dos pilars és atacar la nacionalitat. Si la homogeneïtzació, destinada a la assimilació, es culmina, les dissidències per part de les minories passen a ser un record.
En conclusió, ens trobem davant d’una nomenclatura errònia. Els estats-nació no són estats d’una sola nació, sinó de diverses nacions subjugades a una de dominant i a una classe dominant. Vist l’esdevenir històric que ha portat a aquest sistema estatal i vistos els mecanismes d’aquest per homogeneïtzar, la llum il·lumina la foscor: com ja apunta un altre article del bloc, només la descomposició dels estats-nació pot permetre la supervivència de totes les nacions i llengües del món.
En aquest punt és essencial que totes les nacions es constitueixin en nacions-estat , és a dir, entitats que siguin l’expressió dels anhels col·lectius d’uns individus que, agrupats en un estat o qualsevol altra forma d’organització convinguda, puguin regir els seus destins fora de l’òrbita d’altres nacions o de classes opressores. És la nació la que ha de construir l’estat segons el seu desig i no l’estat, d’entrada vinculat a una classe dominant, qui construeixi la nació per poder fruir-ne. Doncs, l’esforç és doble i únic: que els interessos de la nació, del poble, siguin els de l’estat i que l’estat sigui vertaderament la nació.
Avui, doncs, sentim al complet el discurs d’aquell burgès del mocador de seda al coll: “Una nació -la meva- un estat; una cultura -la meva- un estat; una llengua -la meva- un estat! (Si parlen com jo, seran com jo; si recorden com jo, pensaran com jo. I sí pensen i són com jo, voldran el que jo vull)”. Avui, però, no aplaudirem ni cridarem de joia: l’ensorrarem sota una pluja de tomàquets podrits.
En morir la idea d’imperi universal (catòlic) amb la desfeta de l’Imperi Espanyol, que els europeus havien heretat de la civilització romana i que s’havia mantingut a través de l’Imperi Carolingi, el continent es va rendir un procés d’agregació manu militari. Si bé s’abandonava aquesta idea d’imperi –en sorgirien d’altres-, l’agregació d’altres territoris seguia sent necessària en el context de la primera globalització mundial. Es necessitaven unitats econòmiques grans i sota un control únic i centralitzat per poder fer front als reptes que imposaven potències com Àsia i Índia. Així, els vuitanta milions d’europeus que el 1500 vivien entre uns cinc-cents estats, estats potencials, miniestats i organitzacions similars a estats, van acabar sent aproximadament trenta a final de l’Edat Moderna, com afirma Charles Tilly (1990).
Aquest procés, que culminaria amb els forts i grans imperis plurinacionals dels segle XIX, havia de mudar definitivament sota els auspicis de la classe burgesa a partir de la Revolució Industrial i Francesa. Els ideals liberals que estengué Napoleó per tot Europa, el nacionalisme que sorgí com a reacció a la seva expansió i l’ascensió del capitalisme com a model econòmic imperant acabarien per donar forma a l’Europa que avui coneixem. Les revolucions burgeses d’aquest segle XIX, fonamentades en els ideals que ja s’han esmentat, són a la base del model d’estat-nació que s’imposaria a Europa i que, per circumstàncies que ara no entrarem a analitzar, s’exportaria a la resta del món amb conseqüències fatals.
Tanmateix, un mínim exercici de subtilesa ens porta fàcilment a concloure que no totes les nacions es van articular en estats durant aquest procés. Tan sols aquelles nacions les burgesies de les quals van ser capaces d’arrabassar el poder als seus antics detentors i que van articular un mode de producció capitalista van poder esdevenir estats. En definitiva, només alguns pobles, amb les seves burgesies, van aconseguir articular-se com a estats-nació al segle XIX. Altres pobles ho aconseguirien després del daltabaix de la Primera Guerra Mundial.
Malgrat la mort dels imperis i l’articulació generalitzada de les nacions europees en estats, totes aquelles que no tenien una potencial burgesia industrial, que no formaven part dels imperis que es van desintegrar o, simplement, que no tenien consciència nacional, no van esdevenir-ne. Així, només es pot arribar a capir perquè unes nacions i no altres van aconseguir esdevenir estats si es té en compte que aquestes són, en part –i només en part-, constructes socials que requereixen d’un constructor, el qual ha estat històricament la burgesia en el seu assalt al poder polític.
En conseqüència, els interessos de la nova classe dominant serien a partir de llavors els que determinarien el destí de les minories nacionals. El manteniment d’aquest ordre favorable als propis interessos passava i passa, necessàriament, per la homogeneïtzació de la població del territori controlat. I és que és tan sols mitjançant aquesta homogeneïtzació que a l’Estat -i als qui el monopolitzen- li és possible de disposar de cadascuna de les parts que el conformen (els individus) de la manera més convenient; en resum, de fer valer l’anomenat “pacte social”. Com que la conformitat amb aquest “pacte” no s’expressa amb una signatura sinó amb una acceptació tàcita, cal que la població s’identifiqui amb el tot que és l’Estat, cosa que s’aconsegueix fent que tots responguin als mateixos patrons culturals, lingüístics, ideològics, etc.; és a dir, homogeneïtzant.
S’esdevé, doncs, que les minories molesten: en no identificar-se amb un Poder que no els representa (perquè no els té en compte) ni els comprèn ni vol comprendre (perquè no professa la seva religió, no parla el seu idioma, no comparteixen la seva cultura, etc.) són sempre un nucli de dissidència i, consegüentment, de desordre: un perill que pot fer trontollar les estructures que permeten el domini d’un sistema econòmic en favor propi i de ningú més. Quins són, doncs, els mecanismes homogeneïtzadors per excel·lència? Aquells que ataquen el cor de la identitat: la memòria i la llengua.
La memòria perquè recordar és l’única manera d’unir el “jo” present, sigui individual o col·lectiu, amb la multiplicitat de “jos” passats. Sense un nexe d’unió entre un grup humà amb un passat amb què es puguin identificar, no hi ha nació. Però tampoc la hi ha sense llengua: un s’identifica abans amb aquells que entén i que parlen com un mateix. Atacar, doncs, un d’aquest dos pilars és atacar la nacionalitat. Si la homogeneïtzació, destinada a la assimilació, es culmina, les dissidències per part de les minories passen a ser un record.
En conclusió, ens trobem davant d’una nomenclatura errònia. Els estats-nació no són estats d’una sola nació, sinó de diverses nacions subjugades a una de dominant i a una classe dominant. Vist l’esdevenir històric que ha portat a aquest sistema estatal i vistos els mecanismes d’aquest per homogeneïtzar, la llum il·lumina la foscor: com ja apunta un altre article del bloc, només la descomposició dels estats-nació pot permetre la supervivència de totes les nacions i llengües del món.
En aquest punt és essencial que totes les nacions es constitueixin en nacions-estat , és a dir, entitats que siguin l’expressió dels anhels col·lectius d’uns individus que, agrupats en un estat o qualsevol altra forma d’organització convinguda, puguin regir els seus destins fora de l’òrbita d’altres nacions o de classes opressores. És la nació la que ha de construir l’estat segons el seu desig i no l’estat, d’entrada vinculat a una classe dominant, qui construeixi la nació per poder fruir-ne. Doncs, l’esforç és doble i únic: que els interessos de la nació, del poble, siguin els de l’estat i que l’estat sigui vertaderament la nació.
Avui, doncs, sentim al complet el discurs d’aquell burgès del mocador de seda al coll: “Una nació -la meva- un estat; una cultura -la meva- un estat; una llengua -la meva- un estat! (Si parlen com jo, seran com jo; si recorden com jo, pensaran com jo. I sí pensen i són com jo, voldran el que jo vull)”. Avui, però, no aplaudirem ni cridarem de joia: l’ensorrarem sota una pluja de tomàquets podrits.
Marc Flores Flores és estudiant de 2n d'Història i 1r d'Ant
r opologia a la Universitat de Barcelona.