Vuna di idej pussee important de la lombardofobia l'è che 'l lombard el sibia 'na lengua vegia, che 'l se poeuda no parlà di robb d'incoeu e donca che 'l ghe sia bisogn per forza de l'italian e che 'l Lombard el sia 'na lengua brutta. Ma l'è minga vera! Vardaremm el tutt in trii aspett: Storegh, Lenguistegh e Prategh.
La storia
Sì, el Lombard el gh'ha i sò agn in su la s'cenna. El primm test lombard l'è del secol quell de 13, ma tucc i lengov parlaa incoeu, che sien el Lombard, el Catalan, el Castejan, el Russ, el Toscan i gh'ha di origin vegg. Ma hinn tucc andaa innanz, han faa di noeuv paroll, hinn cambiaa e inscì via.
La lenguistega
I italian, se dis, hinn "campanilista", ossia taccaa tant al sò paes. E de facc la pupart de lor la pensa che 'l mond el scomincia a Comm e 'l finiss a Palermo. Ma foeura gh'è on mond de gent, informazion e tanta roba bella. E de sigur l'italian, inscì vesin al latin, l'è no la lengua pussee bona per capìss in Europa. Inscambi el Lombard, lengua galloromanza, l'è capii ben da Ravenna a Lisbona. E se i italian fann i fighett e van a dì de podè parlà spagnoeu con l'italian e la "s" a la fin, e poeu i spagnoeu capìssen nient, numm poeudom parlà cont on mugg de gent, e imprend la soa lengua mej e in men temp.
E 'l lat prategh el vegn in de per lu
I Lombard i gh'ha bisogn del Lombard. L'alternativa, voruda dal Stat Italian, l'è saràss in del monolenguism e speccià che l'Italian el vegna on dialett (sociolenguistegh) de l'Ingles e scancellà anca lu. E 'l rest de l'Europa, indova gh'è dò lengov, l'è bilengua: Barcellona, Cardiff, Gasteiz, e per restà in Italia, Udin e Bolzan.
E se per i lombardofobi gh'è nagòtt de mal se a Udin gh'è on bell cartell in italian e forlan o che i italian disen "sviluppo sostenibile", veden on scandol se in Lombardia on quaj Sindegh el mett on cartell in la soa lengua o vergun el dis "Desvilupp sostenibil". E sia 'l Lombard che 'l Forlan hinn lengov different de l'italian, e sia "sviluppo sostenibile" che "desvilupp sostenibil" vegnen da "Sustainable development". Perchè sì, in Lombard poeudom parlà de tutt e tucc: Fisica quantistega, lenguistega, politega, medesina e via inscì. Basta domà vorèll.
La storia
Sì, el Lombard el gh'ha i sò agn in su la s'cenna. El primm test lombard l'è del secol quell de 13, ma tucc i lengov parlaa incoeu, che sien el Lombard, el Catalan, el Castejan, el Russ, el Toscan i gh'ha di origin vegg. Ma hinn tucc andaa innanz, han faa di noeuv paroll, hinn cambiaa e inscì via.
La lenguistega
I italian, se dis, hinn "campanilista", ossia taccaa tant al sò paes. E de facc la pupart de lor la pensa che 'l mond el scomincia a Comm e 'l finiss a Palermo. Ma foeura gh'è on mond de gent, informazion e tanta roba bella. E de sigur l'italian, inscì vesin al latin, l'è no la lengua pussee bona per capìss in Europa. Inscambi el Lombard, lengua galloromanza, l'è capii ben da Ravenna a Lisbona. E se i italian fann i fighett e van a dì de podè parlà spagnoeu con l'italian e la "s" a la fin, e poeu i spagnoeu capìssen nient, numm poeudom parlà cont on mugg de gent, e imprend la soa lengua mej e in men temp.
E 'l lat prategh el vegn in de per lu
I Lombard i gh'ha bisogn del Lombard. L'alternativa, voruda dal Stat Italian, l'è saràss in del monolenguism e speccià che l'Italian el vegna on dialett (sociolenguistegh) de l'Ingles e scancellà anca lu. E 'l rest de l'Europa, indova gh'è dò lengov, l'è bilengua: Barcellona, Cardiff, Gasteiz, e per restà in Italia, Udin e Bolzan.
E se per i lombardofobi gh'è nagòtt de mal se a Udin gh'è on bell cartell in italian e forlan o che i italian disen "sviluppo sostenibile", veden on scandol se in Lombardia on quaj Sindegh el mett on cartell in la soa lengua o vergun el dis "Desvilupp sostenibil". E sia 'l Lombard che 'l Forlan hinn lengov different de l'italian, e sia "sviluppo sostenibile" che "desvilupp sostenibil" vegnen da "Sustainable development". Perchè sì, in Lombard poeudom parlà de tutt e tucc: Fisica quantistega, lenguistega, politega, medesina e via inscì. Basta domà vorèll.
Mike Sciking
Un dels punts més importants sobre els quals es desenvolupa la "llombardofòbia" és que la llengua llombarda sona com quelcom vell, lleig, que no es pot fer servir per parlar de coses modernes, actuals, i consegüentment necessita en qualsevol cas el suport de l'italià. Però això no és veritat! Posem-nos a mirar la situació a través de tres aspectes: històric, lingüístic i pràctic.
La història
Sí, el llombard té molts anys de vida. El primer escrit en aquesta llengua va ser creat al segle XIII, però diguem que totes les llengües, o gairebé totes, parlades avui posseeixen una història i orígens antics. Totes han canviat, actualitzant-se i creixent.
La lingüística
Els italians, es diu, són molt "provincials", és a dir aficionats al propi lloc d'origen. I per això la gran majoria d'ells pensa que el món comença a Como i acaba a Palermo. Però fora hi ha un gran món, fet de molta gent i de moltes cultures i llengües i, en aquest sentit, l'italià no és tan útil (tot i ser molt a prop del llatí) fora del territori italià, fins i tot a Europa. Us ho cregueu o no, en compte el llombard, llengua gal·loromànica, és prou comprensible des de Ràvenna fins a Lisboa. I si els italians creuen que parlar "espaniòl" sigui tan fàcil com posar-li una S al final de cada paraula (i clarament els espanyols no n’ entenen ni gota), nosaltres sabem que podem xerrar amb un munt de gent i aprendre sa llengua millor i en menor temps.
La pràctica
Els llombards necessiten el llombard. L'alternativa, volguda per l'Estat Italià, seria el monolingüisme i l'infinit esperar impotents que l'italià es converteixi en un dialecte (en el sentit sociolingüístic) de l'anglès, considerant els nombrosos anglicismes que ja té. El bilingüisme no és gens estrany: la resta d'Europa està plena de territoris amb dos o més idiomes oficials: Barcelona, Cardiff, Gasteiz i fins i tot a Itàlia, Udine i Bozen. I si pels llombardòfobs no hi ha res dolent en el fet que Udine té cartells en doble llengua italià-furlà (que els italians anomenen com "desenvolupament sostenible"), això resulta insuportable des del moment que es tracta de la Llombardia i des del moment que l'alcalde que posa el cartell en llengua local és llombard. En llombard, sembla doncs impossible d'utilitzar el terme "desvilup sosteníbel" (calc de l'anglès). I tant el llombard com el furlà són llengües diferents respecte a l'italià. I si els furlans poden parlar de física quàntica, lingüística, política, medicina etc... perquè no podem fer-ho també nosaltres? Basta només de voler-ho.
La història
Sí, el llombard té molts anys de vida. El primer escrit en aquesta llengua va ser creat al segle XIII, però diguem que totes les llengües, o gairebé totes, parlades avui posseeixen una història i orígens antics. Totes han canviat, actualitzant-se i creixent.
La lingüística
Els italians, es diu, són molt "provincials", és a dir aficionats al propi lloc d'origen. I per això la gran majoria d'ells pensa que el món comença a Como i acaba a Palermo. Però fora hi ha un gran món, fet de molta gent i de moltes cultures i llengües i, en aquest sentit, l'italià no és tan útil (tot i ser molt a prop del llatí) fora del territori italià, fins i tot a Europa. Us ho cregueu o no, en compte el llombard, llengua gal·loromànica, és prou comprensible des de Ràvenna fins a Lisboa. I si els italians creuen que parlar "espaniòl" sigui tan fàcil com posar-li una S al final de cada paraula (i clarament els espanyols no n’ entenen ni gota), nosaltres sabem que podem xerrar amb un munt de gent i aprendre sa llengua millor i en menor temps.
La pràctica
Els llombards necessiten el llombard. L'alternativa, volguda per l'Estat Italià, seria el monolingüisme i l'infinit esperar impotents que l'italià es converteixi en un dialecte (en el sentit sociolingüístic) de l'anglès, considerant els nombrosos anglicismes que ja té. El bilingüisme no és gens estrany: la resta d'Europa està plena de territoris amb dos o més idiomes oficials: Barcelona, Cardiff, Gasteiz i fins i tot a Itàlia, Udine i Bozen. I si pels llombardòfobs no hi ha res dolent en el fet que Udine té cartells en doble llengua italià-furlà (que els italians anomenen com "desenvolupament sostenible"), això resulta insuportable des del moment que es tracta de la Llombardia i des del moment que l'alcalde que posa el cartell en llengua local és llombard. En llombard, sembla doncs impossible d'utilitzar el terme "desvilup sosteníbel" (calc de l'anglès). I tant el llombard com el furlà són llengües diferents respecte a l'italià. I si els furlans poden parlar de física quàntica, lingüística, política, medicina etc... perquè no podem fer-ho també nosaltres? Basta només de voler-ho.
Mike Sciking
Un dos puntos máis importantes sobre os cales desenvólvese a “lombardofobia” é que a lingua lombarda soa como algo vello, feo, que non pode ser utilizado para falar de cousas actuais e modernas e por iso precisa en todo caso o apoio do italiano. Mais iso non é certo! Miremos a situación a través de tres aspectos: histórico, lingüístico e práctico.
A historia
Si, o lombardo ten moitos anos de vida. O primeiro escrito nesta lingua foi creado no século XIII, mais digamos que tódalas linguas faladas hoxe en día, sexa o ruso, o lombardo, o castelán, o catalán, o toscano posúen unha historia e orixes antigas. Todas adaptaron novas palabras, mudaron, actualízanse e medran.
A lingüística
Os italianos, dise, son moi “provincianos”, é dicir, aferrados ó lugar de orixe. Por iso a gran maioría deles pensa que o mundo comeza en Comm e acaba en Palermo. Pola contra, fóra hai un gran mundo, feito de moita xente e de moitas culturas e linguas e, nese sentido, o italiano non é tan útil, a pesar de ser tan preto ó latín, fóra do territorio italiano incluso en Europa. Créevolo ou non, o lombardo, lingua galo-románica, é abondo comprensíbel dende Rávenna ata Lisboa. E se os italianos cren que falar “español” é tan doado como lle poñer unha ‘s’ ó final de cada palabra, e claramente os españois non entenderían nada, nós sabemos que podemos conversar cun feixe de xente e aprender a súa lingua mellor e en menor tempo.
A práctica
Os lombardos precisan o lombardo. A alternativa, querida polo Estado italiano, sería dentro do monolingüísmo á garda de que o italiano se torne nun dialecto, no sentido sociolingüístico, do inglés, tendo en conta os numerosos anglicismos que xa ten. O bilingüismo non é nada raro: o resto de Europa está chea de territorios con dous ou máis idiomas oficiais: Barcelona, Cardiff, Gasteiz, incluso en Italia, Udine e Bozen. Se para os lombardófobos non hai nada malo no feito que Udine teña carteis bilingües en italiano-friulano, que os italianos nomean como desenvolvemento sostible, iso parece insoportábel no momento no que se trata da Lombardía, e sendo ademais lombardo o alcalde que pon o cartel na lingua local. En lombardo parece, logo, imposíbel utilizar o termo “desvilup sosteníbel” (calco do inglés). Tanto o lombardo coma o furla son linguas diferentes respecto ó italiano. E, se os friuláns poden falar de medicina, física cuántica, lingüística, política etc... por que non o podemos facer nós tamén? Só fai falta querelo facer.
A historia
Si, o lombardo ten moitos anos de vida. O primeiro escrito nesta lingua foi creado no século XIII, mais digamos que tódalas linguas faladas hoxe en día, sexa o ruso, o lombardo, o castelán, o catalán, o toscano posúen unha historia e orixes antigas. Todas adaptaron novas palabras, mudaron, actualízanse e medran.
A lingüística
Os italianos, dise, son moi “provincianos”, é dicir, aferrados ó lugar de orixe. Por iso a gran maioría deles pensa que o mundo comeza en Comm e acaba en Palermo. Pola contra, fóra hai un gran mundo, feito de moita xente e de moitas culturas e linguas e, nese sentido, o italiano non é tan útil, a pesar de ser tan preto ó latín, fóra do territorio italiano incluso en Europa. Créevolo ou non, o lombardo, lingua galo-románica, é abondo comprensíbel dende Rávenna ata Lisboa. E se os italianos cren que falar “español” é tan doado como lle poñer unha ‘s’ ó final de cada palabra, e claramente os españois non entenderían nada, nós sabemos que podemos conversar cun feixe de xente e aprender a súa lingua mellor e en menor tempo.
A práctica
Os lombardos precisan o lombardo. A alternativa, querida polo Estado italiano, sería dentro do monolingüísmo á garda de que o italiano se torne nun dialecto, no sentido sociolingüístico, do inglés, tendo en conta os numerosos anglicismos que xa ten. O bilingüismo non é nada raro: o resto de Europa está chea de territorios con dous ou máis idiomas oficiais: Barcelona, Cardiff, Gasteiz, incluso en Italia, Udine e Bozen. Se para os lombardófobos non hai nada malo no feito que Udine teña carteis bilingües en italiano-friulano, que os italianos nomean como desenvolvemento sostible, iso parece insoportábel no momento no que se trata da Lombardía, e sendo ademais lombardo o alcalde que pon o cartel na lingua local. En lombardo parece, logo, imposíbel utilizar o termo “desvilup sosteníbel” (calco do inglés). Tanto o lombardo coma o furla son linguas diferentes respecto ó italiano. E, se os friuláns poden falar de medicina, física cuántica, lingüística, política etc... por que non o podemos facer nós tamén? Só fai falta querelo facer.
Mike Sciking