L’objecte d’aquest article és tractar el procés de substitució lingüística agafant la llengua txuvaixa com a exemple per a il·lustrar-ho. He triat aquesta llengua perquè és una llengua molt poc coneguda i, per tant, la gent no hi té cap mena de relació d’afecte ni de rebuig, cosa que ens farà més fàcil la tasca de tractar la seva situació des de l’òptica més neutral possible.
Primer presentaré aquesta llengua el nom de la qual potser us heu aturat un momentet per a poder-lo llegir: és una llegua túrquica –de mateixa família lingüística que el turc i l’àzeri (llengua de l’Azerbaidjan)-, és parlada a la República de Txuvàixia, a Rússia i segons els últims censos lingüístics es calcula que deu tindre un milió de parlants si fa no fa. És una llengua que actualment està en procés de substitució lingüística en favor del rus. Els txuvaixos són un dels pocs pobles túrquics que és majoritàriament cristià ortodox, i el seu territori se situa a la zona del riu Volga (tal com es veu a la mapa a dalt), que és una de les parts de la Federació Russa més ètnicament diversa (també hi trobem les repúbliques del Tatarstan, Marí El i Baixkortostan, entre d’altres zones amb poblacions túrquiques i fino-úgriques).
Per curiositat de lingüista i per ganes d’anar-me’n ben lluny aquest estiu vaig fer una visita als habitants d’aquest indret. Abans, però, vaig descobrir emocionat que l’Associació Catalana d’Esperanto organitzava una xerrada sobre aquesta llengua (mira si és casualitat!) feta pel professor Hèctor Alòs[1]. Primer contacte: queda clar que és una llengua minoritzada.
Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que, malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes circumstàncies socials determinades[2]. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la sociolingüística catalana.
I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus. Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat.
En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes:
1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada.
2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua minoritzada als fills i ho fan en la dominant.
3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència.
En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa.
Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII[3]. Cal que totes les comunitats lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen. A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global.
[1] Aquí en podeu veure la presentació: https://www.academia.edu/7256433/Les_lleng%C3%BCes_minoritzades_de_R%C3%BAssia_el_cas_del_txuvaix
I aquí hi ha el vídeo de la presentació que va fer a l’espai vilaweb: https://www.youtube.com/watch?v=Mh0DQFpRkJ8
[2] Cotano, Àngela. Les llengües minoritzades d’Europa (2000). Pàgs. 20-21
[3] Krauss, Michael. The world’s languages in crisis. Language, v. 68, núm. 1. Pàgs. 6-10.
Primer presentaré aquesta llengua el nom de la qual potser us heu aturat un momentet per a poder-lo llegir: és una llegua túrquica –de mateixa família lingüística que el turc i l’àzeri (llengua de l’Azerbaidjan)-, és parlada a la República de Txuvàixia, a Rússia i segons els últims censos lingüístics es calcula que deu tindre un milió de parlants si fa no fa. És una llengua que actualment està en procés de substitució lingüística en favor del rus. Els txuvaixos són un dels pocs pobles túrquics que és majoritàriament cristià ortodox, i el seu territori se situa a la zona del riu Volga (tal com es veu a la mapa a dalt), que és una de les parts de la Federació Russa més ètnicament diversa (també hi trobem les repúbliques del Tatarstan, Marí El i Baixkortostan, entre d’altres zones amb poblacions túrquiques i fino-úgriques).
Per curiositat de lingüista i per ganes d’anar-me’n ben lluny aquest estiu vaig fer una visita als habitants d’aquest indret. Abans, però, vaig descobrir emocionat que l’Associació Catalana d’Esperanto organitzava una xerrada sobre aquesta llengua (mira si és casualitat!) feta pel professor Hèctor Alòs[1]. Primer contacte: queda clar que és una llengua minoritzada.
Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que, malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes circumstàncies socials determinades[2]. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la sociolingüística catalana.
I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus. Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat.
En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes:
1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada.
2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua minoritzada als fills i ho fan en la dominant.
3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència.
En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa.
Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII[3]. Cal que totes les comunitats lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen. A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global.
[1] Aquí en podeu veure la presentació: https://www.academia.edu/7256433/Les_lleng%C3%BCes_minoritzades_de_R%C3%BAssia_el_cas_del_txuvaix
I aquí hi ha el vídeo de la presentació que va fer a l’espai vilaweb: https://www.youtube.com/watch?v=Mh0DQFpRkJ8
[2] Cotano, Àngela. Les llengües minoritzades d’Europa (2000). Pàgs. 20-21
[3] Krauss, Michael. The world’s languages in crisis. Language, v. 68, núm. 1. Pàgs. 6-10.
Ernest Montserrat és estudiant de 2n de lingüística i 1er d'antropologia a la Universitat de Barcelona.