El cap de setmana del 28 i 29 de novembre, arran de la publicació de l’article sobre el concepte de dialetto a Itàlia (“Les llengües que no es diuen llengües”), els membres del bloc vam ser convidats a assistir a un sopar llombardòfon i, també, a la reunió de la secció llombarda del Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici. El Michael Dallera, un jove bressà seguidor i difusor del bloc amb qui compartim idees i reflexions, va estendre’ns la invitació a assistir a aquest sopar, que organitzava a la seva casa de Sale Marasino, un petit i eixerit poble a la vora del fabulós llac d’Iseo. Allí, en un ambient distès i tot menjant el típic “sped”, vam tenir l’oportunitat de conèixer ferris defensors de la llengua llombarda, entre els quals el nostre primer col·laborador, el Pietro Cociancich, traductor de l’article esmentat.
L’experiència no va tenir preu. Les possibilitats reals de l’intercomunicació multilingüe es van palesar durant tot el sopar: nosaltres vam usar el català i ells, com no, el llombard, sense cap problema de comprensió i sense haver d’actuar segons les lògiques comunicatives estatals. Les barreres lingüístiques són fàcilment dissolubles quan es tracta del contínuum romànic: el vam posar a prova i el resultat no pot més que enorgullir-nos. El context, el coneixement d’altres llengües romàniques i la voluntat per entendre’ns van bastar amb escreix per compartir, divertir-nos i ser coherents amb la nostra lluita.
El mite que els parlants d’aquestes llengües -mal anomenades dialetti- no s’entenen entre ells va quedar més que esmicolat. A la taula s’hi asseien el David Grimm, de Varés (Gallard); el Michael Dallera i el Dario Pederzani, de Bressa; el Giancarlo Giaàss i el Michele Ghilardelli, de Bèrgam; i tots, òbviament, s’entenien. Escriure aquestes obvietats fa mal al cor, però a Itàlia encara cal, per desgràcia. La diferència entre les diverses varietats del llombard (i de les altres llengües itàliques) no és més que la del català central amb el rapitenc o el rossellonenc. Tanmateix, a dia d’avui, aquest mite segueix impedint una consciència de comunitat lingüística.
L’endemà, havent passat una molt bona vesprada, vam dirigir-nos a Bèrgam, on vam tenir l’oportunitat de formar part d’una iniciativa excel·lent: una visita guiada per la ciutat exclusivament en llombard, donant presència pública a una llengua que no en té gens. Durant el recorregut, però, vam poder experimentar de primera mà la delicada situació en la qual es troba. Els joves es miraven astorats en sentir allò, si no és que reien; els de mitjana edat se somreien i, fins i tot, feien cares de menysteniment. Aquestes reaccions, malauradament, evidencien que les ideologies de la gran majoritat de bergamascos –extrapolable, certament, a tota la Llombardia- no encaixen amb la diversitat lingüística dels propis confins estatals. Com, sinó, hom s’estranyaria i riuria en sentir parlar la llengua pròpia del territori en el qual viu?
Malgrat que la iniciativa esmentada i el propi Comitato són oasis en un desert lingüístic, la nostra visió externa, estrangera, ens ha permès d’analitzar la situació concreta del llombard amb una mica de fredor. És per aquest motiu -i per l’esperança que ens desperta haver conegut gent tan compromesa- que ens permetem, en condició d’estranys, puntualitzar humilment les accions a curt termini que creiem convenients per capgirar la delicada situació en què es troba aquesta llengua.
En primer lloc, creiem que és una necessitat immediata trobar una ortografia de consens. No es pot profunditzar en la reimplantació de la llengua llombarda sense posar punt i final a les discussions intestines i sectorials sobre les grafies. La causa és prou important i el context suficientment perillós com per travar la recuperació de la parla per subtileses de l’estil. Sense això, serà molt difícil poder arribar a crear consciència de comunitat lingüística.
Segonament, és essencial treballar per desvincular el llombard de la Lega Nord. Si bé és quelcom a anys llum de la realitat, és un estigma que els llombardòfons arrosseguen i que impedeix, sens dubte, l’acostament de moltes persones. Podria ajudar apropar-se transversalment a forces polítiques antitètiques?
En tercer i en últim lloc, caldria treballar moltíssim en desfolkloritzar organitzacions, agrupacions i nuclis llombardistes. A despit que les seves intencions siguin sempre bones, els seus plantejaments poc rupturistes no col·laboren en construir una imatge prestigiosa de la llengua ni permeten articular resistències sòlides que qüestionin el paper omnipotent de les llengua estatal. Cap llengua pot conformar-se a ser reduïda a cançons i poesies antigues, cantades per quatre gats dues tardes a la setmana. El Comitato, conscient de la necessitat que té el llombard de fugir dels tòpics i d’obrir-se a tots els camps, formes i situacions, faria bé en cercar de convèncer-los de donar un nou enfocament als seus plantejaments.
Per acabar, i d'acord amb els propòsits del nostre bloc, creiem essencial la comunicació entre les diverses comunitats lingüístiques minoritzades italianes. La lluita d'un és la lluita de tots. En l’acte de compartir els problemes i les idees, els somnis i les esperances, la feina és doblement efectiva.
Anhelem sentir, el proper cop que visitem la Llombardia, algunes paraules en llombard en públic o poder fotografiar un cartell en llombard on hi digui "no som la Lliga Nord". Qualsevol cosa compta, i més en la situació tan delicada i complicada que hem tingut l’oportunitat de constatar.
Òbviament, els nostres amics llombards tenen tot el nostre suport i admiració. I el vostre?
Acompanyem la publicació adjuntant-vos l'adreça web del bloc del nostre amic Michael Dallera, La Vox Lombarda:
http://lavoxlombarda.blogspot.com/
També un vídeo gravat i editat pel mateix Michael sobre el sopar llombardòfon al qual vam poder assistir:
https://www.youtube.com/watch?v=8dygYChA6Lo
L’experiència no va tenir preu. Les possibilitats reals de l’intercomunicació multilingüe es van palesar durant tot el sopar: nosaltres vam usar el català i ells, com no, el llombard, sense cap problema de comprensió i sense haver d’actuar segons les lògiques comunicatives estatals. Les barreres lingüístiques són fàcilment dissolubles quan es tracta del contínuum romànic: el vam posar a prova i el resultat no pot més que enorgullir-nos. El context, el coneixement d’altres llengües romàniques i la voluntat per entendre’ns van bastar amb escreix per compartir, divertir-nos i ser coherents amb la nostra lluita.
El mite que els parlants d’aquestes llengües -mal anomenades dialetti- no s’entenen entre ells va quedar més que esmicolat. A la taula s’hi asseien el David Grimm, de Varés (Gallard); el Michael Dallera i el Dario Pederzani, de Bressa; el Giancarlo Giaàss i el Michele Ghilardelli, de Bèrgam; i tots, òbviament, s’entenien. Escriure aquestes obvietats fa mal al cor, però a Itàlia encara cal, per desgràcia. La diferència entre les diverses varietats del llombard (i de les altres llengües itàliques) no és més que la del català central amb el rapitenc o el rossellonenc. Tanmateix, a dia d’avui, aquest mite segueix impedint una consciència de comunitat lingüística.
L’endemà, havent passat una molt bona vesprada, vam dirigir-nos a Bèrgam, on vam tenir l’oportunitat de formar part d’una iniciativa excel·lent: una visita guiada per la ciutat exclusivament en llombard, donant presència pública a una llengua que no en té gens. Durant el recorregut, però, vam poder experimentar de primera mà la delicada situació en la qual es troba. Els joves es miraven astorats en sentir allò, si no és que reien; els de mitjana edat se somreien i, fins i tot, feien cares de menysteniment. Aquestes reaccions, malauradament, evidencien que les ideologies de la gran majoritat de bergamascos –extrapolable, certament, a tota la Llombardia- no encaixen amb la diversitat lingüística dels propis confins estatals. Com, sinó, hom s’estranyaria i riuria en sentir parlar la llengua pròpia del territori en el qual viu?
Malgrat que la iniciativa esmentada i el propi Comitato són oasis en un desert lingüístic, la nostra visió externa, estrangera, ens ha permès d’analitzar la situació concreta del llombard amb una mica de fredor. És per aquest motiu -i per l’esperança que ens desperta haver conegut gent tan compromesa- que ens permetem, en condició d’estranys, puntualitzar humilment les accions a curt termini que creiem convenients per capgirar la delicada situació en què es troba aquesta llengua.
En primer lloc, creiem que és una necessitat immediata trobar una ortografia de consens. No es pot profunditzar en la reimplantació de la llengua llombarda sense posar punt i final a les discussions intestines i sectorials sobre les grafies. La causa és prou important i el context suficientment perillós com per travar la recuperació de la parla per subtileses de l’estil. Sense això, serà molt difícil poder arribar a crear consciència de comunitat lingüística.
Segonament, és essencial treballar per desvincular el llombard de la Lega Nord. Si bé és quelcom a anys llum de la realitat, és un estigma que els llombardòfons arrosseguen i que impedeix, sens dubte, l’acostament de moltes persones. Podria ajudar apropar-se transversalment a forces polítiques antitètiques?
En tercer i en últim lloc, caldria treballar moltíssim en desfolkloritzar organitzacions, agrupacions i nuclis llombardistes. A despit que les seves intencions siguin sempre bones, els seus plantejaments poc rupturistes no col·laboren en construir una imatge prestigiosa de la llengua ni permeten articular resistències sòlides que qüestionin el paper omnipotent de les llengua estatal. Cap llengua pot conformar-se a ser reduïda a cançons i poesies antigues, cantades per quatre gats dues tardes a la setmana. El Comitato, conscient de la necessitat que té el llombard de fugir dels tòpics i d’obrir-se a tots els camps, formes i situacions, faria bé en cercar de convèncer-los de donar un nou enfocament als seus plantejaments.
Per acabar, i d'acord amb els propòsits del nostre bloc, creiem essencial la comunicació entre les diverses comunitats lingüístiques minoritzades italianes. La lluita d'un és la lluita de tots. En l’acte de compartir els problemes i les idees, els somnis i les esperances, la feina és doblement efectiva.
Anhelem sentir, el proper cop que visitem la Llombardia, algunes paraules en llombard en públic o poder fotografiar un cartell en llombard on hi digui "no som la Lliga Nord". Qualsevol cosa compta, i més en la situació tan delicada i complicada que hem tingut l’oportunitat de constatar.
Òbviament, els nostres amics llombards tenen tot el nostre suport i admiració. I el vostre?
Acompanyem la publicació adjuntant-vos l'adreça web del bloc del nostre amic Michael Dallera, La Vox Lombarda:
http://lavoxlombarda.blogspot.com/
També un vídeo gravat i editat pel mateix Michael sobre el sopar llombardòfon al qual vam poder assistir:
https://www.youtube.com/watch?v=8dygYChA6Lo
A la fin de la settemana del 28 e 29 de november, despœu de la publicazzion de l'articol sora el concett de “dialetto” in Italia (I lengue che se disen minga lengue) num, i member del blog, sem stad invidad a tœuver part a una zena lombardofona e, per de pu, a la riunion de la sezzion lombarda del Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici (CSPL). El Michael Dallera, un tos bressan che 'l lesg e 'l condivid el blog, e cont el qual se scambiom ideje e riflession, el n'ha invidad a tœuver part a 'sta zena, che l'era dree a organizà in de la soa cà de Sale Marasin (BS), un paesœul in su la riva del bell Lagh d'Isee. Lainscì, in d'un ambient ceros, e in del mangià tucc el tipegh “sped”, g'hem avud l'oportunitaa de cognosser vari difensor de la lengua lombarda, e in tra de lor el noster prim collaborador, el Pietro Cociancich, che l'ha voltad l'articol chì de sora.
L'esperienza l'è stada gran bella. I possibilitaa reai de l'intecomunicazzion multilengua i s'è palesade duranta tutta la zena: num hem parlad catalan, e lor in lombard, senza nissun problema de comprension, e senza dové doperà i nostre lengue de Statt. A l'è belfà s'cepà via i barriere lenguisteghe, quand che se trœuvom in del continuum romanz. L'hem provada, e 'l resultad el pò domà impieninn de orgœuj. El contest, la cognossenza de oltre lengue romanze e la vœuja de intendes inn stade assee per ciciarà, divertiss e vesser coerent con la nostra lotta.
El mito che quei che parla quei lengue chì – malciamade dialetti – i se capissen nò in tra de lor a l'è stad trad sgiò del tutt. Al tavol a gh'era settad sgiò el David Grimm, de Vares (Galaraa); el Michael Dallera e 'l Dario Pederzan de Bressa; el Gioancarlo Giavazz e 'l Michel Ghilardell, de Bergom; el Pietro Cociancich, de Milan; e tucc, l'è ciar, se capiven in tra de lor. Scriver quei lavor chì, inscì pacifegh, el ne fa mal al cœur: però in Italia, per deslipa, ghe n'è anmò de besogn. La diferenza in tra i variant diferent del lombard (e l'è inscì anca in dei oltre lengue de l'Italia) l'è minga pussee de quella in tra el catalan central con quei de San Carles de la Ràpita o del Rossion. Ma a bon cunt, quell mito chì l'è anmò bon de seguttà a fà minga nasser una coscenza lenguistega.
El dì dopo, despœu d'avé passad una bella serada, sem andad a Bergom, indè che g'hem avud l'oportunitaa de tœuver part a un'inizzativa propi bella: una visita guidada de la citaa domà in lombard, cont el daggh una presenza publica che ghe l'ha nò. Intant che giravom, però, hem podud vedé propi coi noster œugg la situazzion delicada indè che la se trœuva. I bagai i ne lumaven tucc stupid in del sentì quell, opura i rideven; quei pussee vegg i sorideven e, tucc, i ne vardaven quasi con desprezzi. Quei reazzion chì, purtrop, fann vedé che i ideologie de la pupart dei bergamasch – che i pœuden vesser comunade a quei de tutt la Lombardia – i vann minga d'acordi con la diversitaa lenguistega dei confin statai sò de lor. Sedenò, come l'è che i se stupissen e i riden in del sentì a parlà la lengua del territori indove che i viven?
Ancassiben che quella inizziativa chì e in general el CSPL inn tant 'me un'oasi in d'un desert lenguistegh, la nostra vision de fœuravia, de forester, el n'ha permiss de analizà la situazzion concreta del lombard cont un fà pussee destacad. E a l'è per questa reson – e per la speranza che 'l n'ha portad el cognosser tanta sgent inscì impegnada – che se permettom, come forester, de metter in ciar i azzion in del termen brev che credom che i sien de fà per reversà la situazzion delicada indè che la se trœuva 'sta lengua.
Prima de tutt, credom che l'è fondamental trovà subet un'ortografia de consens. Se pò minga andà inanz con la revitalizazzion del lombard senza mettegh una fin ai discussion intestine e setoriai sora i grafie. La causa l'è tropa importanta e 'l contest l'è pericolos assee per stà anmò lì a cinquantà per dei reson de’l stil. Senza de quest, a sarà propi dificil podé rivà a a fà su 'na coscenza lenguistega spantegada.
Pœu, l'è important lavorà per destacà el lombard de la Lega Nord. Anca se l'è un mester che l'è lontan agn lus de la realtaa, a l'è un stigma che i lombardofon i se porten adree, e che l'impediss (senza dubi) el vesinass de tante persone. Forsi, inscì, se podarien vesinà anca a dei oltre forze politeghe, in manera pussee trasversal.
Infina, besognaria lavorà propi de bon per desfolklorizà i organizazzion, i grup e i nucli lombardista. Anca se i intenzion sò de lor inn semper bone, i g'hann semper un fà poch revoluzzionari, che 'l da minga una man a fà su n'imagin de prestisg de la lengua, e i permetten gnanca de metter in pee una resistenza forta che i metten in discussion el poter de la lengua statal. Nissuna lengua la g'ha de finì cont el vesser fada domà de canzon e vegge poesie, cantade de quatter gatt dò sire a la settemana. El CSPL, che le sa ben che 'l lombard el g'ha de scapà via dei lœugh comun e derviss a tucc i camp, forme e situazzion, el gh'avaria de cercà de convincer quei là a daggh dei obiettiv nœuv ai sò mester.
Per finì, e in acordi cont i obiettiv del noster blog, credom che l'è essenzial la comunicazzion in tra i varie comunitaa lenguisteghe minorizade in Italia. La batalia de vun l'è la batalia de tucc. In del spantegà insema i problema e i ideje, i sogn e i speranze, el lavorà el val el dopi.
El ne piasaria sentì, la prossima vœulta che vem in Lombardia, una quai parolla in lombard in publich, o podé fotografà un quai cartell in lombard indè che ghe se dis “sem minga la Lega Nord”. Va ben tusscoss, per de pu in de la situazzion inscì delicada che hem podud constatà de per noster cunt.
Oviament, i noster amis lombard i g'hann tutt el noster suport: e 'l voster?
A compagnom l'articol cont el mettegh l'indirizz web del noster amis Michael Dallera, La Vox Lombarda
http://lavoxlombarda.blogspot.com/
Chì inveci un video registrad e montad semper del Dallera, a meret de la zena lombardofona indè che sem andad anca num
https://www.youtube.com/watch?v=8dygYChA6Lo
L'esperienza l'è stada gran bella. I possibilitaa reai de l'intecomunicazzion multilengua i s'è palesade duranta tutta la zena: num hem parlad catalan, e lor in lombard, senza nissun problema de comprension, e senza dové doperà i nostre lengue de Statt. A l'è belfà s'cepà via i barriere lenguisteghe, quand che se trœuvom in del continuum romanz. L'hem provada, e 'l resultad el pò domà impieninn de orgœuj. El contest, la cognossenza de oltre lengue romanze e la vœuja de intendes inn stade assee per ciciarà, divertiss e vesser coerent con la nostra lotta.
El mito che quei che parla quei lengue chì – malciamade dialetti – i se capissen nò in tra de lor a l'è stad trad sgiò del tutt. Al tavol a gh'era settad sgiò el David Grimm, de Vares (Galaraa); el Michael Dallera e 'l Dario Pederzan de Bressa; el Gioancarlo Giavazz e 'l Michel Ghilardell, de Bergom; el Pietro Cociancich, de Milan; e tucc, l'è ciar, se capiven in tra de lor. Scriver quei lavor chì, inscì pacifegh, el ne fa mal al cœur: però in Italia, per deslipa, ghe n'è anmò de besogn. La diferenza in tra i variant diferent del lombard (e l'è inscì anca in dei oltre lengue de l'Italia) l'è minga pussee de quella in tra el catalan central con quei de San Carles de la Ràpita o del Rossion. Ma a bon cunt, quell mito chì l'è anmò bon de seguttà a fà minga nasser una coscenza lenguistega.
El dì dopo, despœu d'avé passad una bella serada, sem andad a Bergom, indè che g'hem avud l'oportunitaa de tœuver part a un'inizzativa propi bella: una visita guidada de la citaa domà in lombard, cont el daggh una presenza publica che ghe l'ha nò. Intant che giravom, però, hem podud vedé propi coi noster œugg la situazzion delicada indè che la se trœuva. I bagai i ne lumaven tucc stupid in del sentì quell, opura i rideven; quei pussee vegg i sorideven e, tucc, i ne vardaven quasi con desprezzi. Quei reazzion chì, purtrop, fann vedé che i ideologie de la pupart dei bergamasch – che i pœuden vesser comunade a quei de tutt la Lombardia – i vann minga d'acordi con la diversitaa lenguistega dei confin statai sò de lor. Sedenò, come l'è che i se stupissen e i riden in del sentì a parlà la lengua del territori indove che i viven?
Ancassiben che quella inizziativa chì e in general el CSPL inn tant 'me un'oasi in d'un desert lenguistegh, la nostra vision de fœuravia, de forester, el n'ha permiss de analizà la situazzion concreta del lombard cont un fà pussee destacad. E a l'è per questa reson – e per la speranza che 'l n'ha portad el cognosser tanta sgent inscì impegnada – che se permettom, come forester, de metter in ciar i azzion in del termen brev che credom che i sien de fà per reversà la situazzion delicada indè che la se trœuva 'sta lengua.
Prima de tutt, credom che l'è fondamental trovà subet un'ortografia de consens. Se pò minga andà inanz con la revitalizazzion del lombard senza mettegh una fin ai discussion intestine e setoriai sora i grafie. La causa l'è tropa importanta e 'l contest l'è pericolos assee per stà anmò lì a cinquantà per dei reson de’l stil. Senza de quest, a sarà propi dificil podé rivà a a fà su 'na coscenza lenguistega spantegada.
Pœu, l'è important lavorà per destacà el lombard de la Lega Nord. Anca se l'è un mester che l'è lontan agn lus de la realtaa, a l'è un stigma che i lombardofon i se porten adree, e che l'impediss (senza dubi) el vesinass de tante persone. Forsi, inscì, se podarien vesinà anca a dei oltre forze politeghe, in manera pussee trasversal.
Infina, besognaria lavorà propi de bon per desfolklorizà i organizazzion, i grup e i nucli lombardista. Anca se i intenzion sò de lor inn semper bone, i g'hann semper un fà poch revoluzzionari, che 'l da minga una man a fà su n'imagin de prestisg de la lengua, e i permetten gnanca de metter in pee una resistenza forta che i metten in discussion el poter de la lengua statal. Nissuna lengua la g'ha de finì cont el vesser fada domà de canzon e vegge poesie, cantade de quatter gatt dò sire a la settemana. El CSPL, che le sa ben che 'l lombard el g'ha de scapà via dei lœugh comun e derviss a tucc i camp, forme e situazzion, el gh'avaria de cercà de convincer quei là a daggh dei obiettiv nœuv ai sò mester.
Per finì, e in acordi cont i obiettiv del noster blog, credom che l'è essenzial la comunicazzion in tra i varie comunitaa lenguisteghe minorizade in Italia. La batalia de vun l'è la batalia de tucc. In del spantegà insema i problema e i ideje, i sogn e i speranze, el lavorà el val el dopi.
El ne piasaria sentì, la prossima vœulta che vem in Lombardia, una quai parolla in lombard in publich, o podé fotografà un quai cartell in lombard indè che ghe se dis “sem minga la Lega Nord”. Va ben tusscoss, per de pu in de la situazzion inscì delicada che hem podud constatà de per noster cunt.
Oviament, i noster amis lombard i g'hann tutt el noster suport: e 'l voster?
A compagnom l'articol cont el mettegh l'indirizz web del noster amis Michael Dallera, La Vox Lombarda
http://lavoxlombarda.blogspot.com/
Chì inveci un video registrad e montad semper del Dallera, a meret de la zena lombardofona indè che sem andad anca num
https://www.youtube.com/watch?v=8dygYChA6Lo