La llengua lígur és parlada a la regió de Ligúria, a zones d'altres regions frontereres amb la Ligúria —Piemont, Llombardia, Emília a l'estat italià; Alps Marítims al francès— ,al Principat de Mònaco —on és ensenyada a les escoles—, i a dos enclavaments genovesos a Sardenya: Carloforte i Calasetta, on és llengua materna de la majoria de la població.
L'especial situació i configuració del territori, separat de la resta del Nord per abruptes muntanyes, comunicat per via marítima amb terres més al sud i l'oest, ha estat probablement un dels factors que han fet que aquesta llengua sigui, en paraules del dialectòleg Giacomo Devoto, una “babele fonetica”; o que no fos inclosa dins el grup gal·loitàlic en l'estudi clàssic de Bernardino Biondelli.
Parlem de com veiem la situació “social” de la llengua; ho farem dividint la qüestió en subtemes (que prenem de la crònica que va fer Linguoresistència del seu viatge a Llombardia) i encapçalarem cada tema amb una frase de l'article, frases amb què ens identifiquem totalment.
El mite que els parlants d’aquestes llengües —mal anomenades dialetti-- no s’entenen entre ells
De fet, un dels arguments principals i habituals contra les llengües d'Itàlia consisteix a ressaltar les diferències i oblidar la unitat subjacent. Trobem especialment fluix l'argument dels que diuen: no podem anomenar el lígur (o el vènet, o el llombard, etc.) llengua perquè canvia de poble en poble i no té estàndard, i en canvi l'anomenen “dialecte lígur” (o “dialecte vènet”, etc.) en singular, sense veure que aquesta mateixa diversitat impedeix l'existència d'un únic dialecte. Davant d'aquest fet, ens sembla molt més coherent la postura d'algunes enciclopèdies italianes que, si més no, parlen de dialectes, en plural[1]; perquè és innegable que el domini lingüístic lígur es composa de les seves varietats.
En el cas lígur, de totes maneres, creiem que la consciència de la unitat de la llengua és cada cop més clara[2]. I així, per exemple, les emissions setmanals del PrimoCanale —el programa Liguria Ancheu—, lluny de centrar-se només en la varietat genovesa, donen veu amb tota naturalitat a parlants de totes les variants de la llengua.
Els joves es miraven astorats en sentir allò [és a dir, en sentir parlar el bergamasc a Bèrgam] si no és que reien; els de mitjana edat se somreien i, fins i tot, feien cares de menysteniment.
Efectivament, els “dialectes” italians —i, més concretament, els del nord d'Itàlia— són llengües tan minoritzades (ni tan sols considerades llengües, de fet) que sovint fins i tot els propis/es parlants han interioritzat un complex de “llengua inferior”. Al voltant de la varietat genovesa, però, hi ha hagut recentment diferents iniciatives protagonitzades pels activistes i també per les institucions. El genovès té cada cop més presència al canal PrimoCanale o al diari Secolo XIX. També sembla que finalment es consolidarà la presència de la llengua a les escoles, però aquest fet ha provocat irades reaccions contràries (vegeu-ne, per exemple, aquí).
Creiem essencial la comunicació entre les diverses comunitats lingüístiques minoritzades italianes. La lluita d'un és la lluita de tots.
Vegeu aquest exemple, que mostra com hi ha trets lingüístics i vocabulari que són comuns a les llengües de mitja Itàlia i, en canvi, els parlants de cada varietat es pensen que el tret o el mot en qüestió és exclusiu de la seva parla, fins al punt de crear-ne un origen o una etimologia local. Per això, estem d'acord que l'èxit d'aquesta lluita a favor de les llengües minoritzades passarà per aprofondir en el coneixement de la pròpia varietat, però també de la dels altres.
accions a curt termini que creiem convenients per capgirar la delicada situació en què es troba aquesta llengua. (..) Segonament, és essencial treballar per desvincular el llombard de la Lega Nord.
Ens hem trobat molt sovint que la defensa que fa la Lega Nord dels “dialectes” genera com a resposta un rebuig de les parles locals —poques vegades genera una defensa des de postures menys provincianes que les de la Lega—. Aquest problema potser no és tan greu a la Ligúria, on la Lega és residual. Però el problema hi és i, per posar un exemple, difícilment podem entendre des de Catalunya com la simple col·locació per part d'un col·lectiu anònim d'un cartell a l'entrada de Gènova amb el nom de la ciutat en la llengua local —Zena—, pugui ser considerat per alguns un acte “racista”. Això va passar fa 15 anys, però probablement encara hi ha massa prejudicis, d'una banda, i, de l'altra, un enfocament poc modern de la defensa de la llengua local. Això ens porta al punt següent.
En tercer i en últim lloc, caldria treballar moltíssim a desfolkloritzar organitzacions, agrupacions
É un dels pocs retrets que li podem fer a aquest activista que tanta i tan bona feina fa per la llengua local: Franco Bampi. Bampi és, des de fa anys, un dels més grans activistes de la llengua, però considerem que de vegades un rap en genovès, per posar un exemple, pot ser més efectiu per impulsar la llengua que no pas la tasca gairebé arqueològica de recuperació de frases fetes o de paraules que han desaparegut de la quotidianitat, perquè també ho ha fet l'ofici o l'activitat a la qual es referien.
D'entre tots els projectes actuals —destaquem la pàgina mensual en genovès, a càrrec precisament de F. Bampi, a la revista Gazzettino Sampierdarenese, i la pàgina setmanal de l'Andrea Acquarone al Secolo XIX, el seu nou blog, o les nombroses activitats que duu a terme la seva associació— un dels que ha aconseguit fer servir la llengua d'una manera no autoreferencial és el breu noticiari d'actualitat de PrimoCanale. És un dels camins a seguir.
En primer lloc, creiem que és una necessitat immediata trobar una ortografia de consens.
En el cas genovès, de fet, es pot ben dir que gairebé tothom escriu com li sembla. I així veiem, per exemple, que els seguidors/es de la web de l'Acadèmia de la llengua genovesa o bé escriuen en italià perquè no gosen, segons pròpia confessió, fer-ho en genovès, o si escriuen en la llengua local és amb una ortografia a anys llum de la preconitzada per la pròpia Acadèmia.
Deixem clar que serà molt complicat —impossible?— aconseguir una grafia unitària pels diferents parlars de la Ligúria: les tradicions literàries dels diferents dialectes (més important la genovesa, però no l'única) han tendit a tenir models diferents. No ho considerem un problema insalvable, i tothom pot acostumar-se de seguida a passar d'una variant a una altra. En el cas del pas del genovès escrit al "ventimigliusu", per exemple, la o/ó genovesa s'escriurà u en ventimiglès, i les vocals “germàniches” eu, u del genovès passaran a ser ö, ü.
Centrant-nos en la varietat genovesa, ens trobem amb el problema que no s'ha assolit mai un veritable consens entre els especialistes. L'Acadèmia de la llengua genovesa és una acadèmia virtual, només present a la xarxa, que va néixer per intentar fixar definitivament l'ortografia. Però fa poques setmanes s'ha sabut que un grup d'experts n'han consensuat una altra, d'ortografia. (Aquí podeu trobar els textos per mitjà dels quals dos dels membres del grup —el ja citat Andrea Acquarone i el joveníssim Stefano Lusito— donaven a conèixer públicament la seva feina).
Però que la qüestió no està encara consensuada ho demostra el fet que la versió escrita de les notícies genoveses de PrimoCanale va passar d'estar escrita segons les preconitzacions de l'Acadèmia a fer-ho segons les normes del grup d'experts i, finalment, va deixar de ser publicada (les actualitzacions, fins aleshores diàries, es van aturar el 20 de novembre). Posem a continuació uns textos en lígur...
El primer és llarg i es troba a la xarxa; i per tant només n'oferim el lligam: es tracta d'aquest recent article de l'Andrea Acquarone. Tant al text com a les respostes d'alguns lectors/es trobem reflectides les principals problemàtiques i reptes a què s'enfronta el lígur.
L'Stefano Lusito, membre del grup que ha treballat la reforma de l'ortografia, ens ha escrit unes línies per resumir l'estat de la llengua (més vital a les zones rurals, i amb una certa recuperació de prestigi tot i els impediments —'sappelli'— que de vegades suposa el fet que vingui només associada a unes determinades manifestacions (sub)culturals:
E varietæ tradiçionæ da Liguria an rappresentou delongo un elemento de speçifiçitæ de l’identitæ da region, fæto dimostrou ascì da unn’attivitæ lettiäia ch’a se desviluppa da-o secolo dozzen fin a-i nòstri tempi sensa soluçion de continuitæ. Apreuvo a-a mancâ trasmiscion a-e neuve generaçioin, a-a giornâ d’ancheu i parlæ da Liguria s’attreuvan inte unna scituaçion de crixi generalizzâ, segondo modalitæ analoghe à quelli do Settentrion italian de Ponente intrego: e varietæ ciù interessæ en quelle di çentri çittadin (mascime Zena e Spezza), mentre quelle di territöi da rivea e de l’entrotæra rexistan un pittin de ciù. Con tutto, pâ che ghe segge ancon un quarche interesse verso unna parte coscì importante do patrimònio colturale da region, sciben che çerti fenònemi di urtimi doî secoli (ciù de tutti a ceiga «farsesca» de poexia e do tiatro) costituiscian di sappelli pe unna vixon ciù equilibrâ do seu valô.
Un text d'en Paolino, autor d'una de les millors i més variades webs sobre el genovès. En Paolo segueix la grafia de l'Acadèmia. Al text ens parla de la seva web i de la situació i les peculiaritas de la variant de la zona on viu, el tigul·li:
Chi into Tigullio a lengoa zeneize a no se parle tanto tra i zoeni, e pe zoeni intendo quelli sott'a-i 40 anni: l'é ciù façile sentî quarche paròlla zeneize mesc-ciâ a l'italian. Gh'é quarche eceçion, i ciù l'acapiscian ma pöi te rispondan in italian. Sorva i çinquant'anni a l'é ancon adêuviâ.
O zeneize o rexiste un pitin de ciù inti pàixi de l'entrotæra, ascì tra i zoeni. De trasmiscion inte famigge, segondo mi, gh'é pöco; pöi 'na bòtta grande gh'a dâ a televixon e i "social network" onde trionfa senpre ciù l'ingleize! A divescitæ tra o dialetto ciavain e quello de Zena a l'é in çerte paròlle comme, per ezenpio, "son anòu" invece che "son anæto" (it. sono andato), "ò fòu" contra "ò fæto" (it. ho fatto); a San Stêva d'Aveto i dixan "àigoa" e "làite" invece de "ægoa" e "læte" (it. acqua, latte). Gh'é pöi diverscitæ de prònonçia (còcina), ascì sôlo tra Santa Margaita, Ciâvai e Sestri Levante dovve parlan con ciù cantilena. Comonque s'acapimmo beniscimo tra niâtri.
Anècdotes sobre el genovès....
Quarche anno fa m'attrovava a Zena inta zöna do tiatro Carlo Feliçe, son intròu inte l'ofiçio de informaçioin turistiche (IAT) che gh'êa in ciassa De Ferrari (de scianco a-o tiatro) pe domandâ quarcösa, ò pensòu de chieddilo in zeneize e coscì ò fæto: de fronte me son attrovòu 'na scignorinn-a ch'a m'à risposto che lê a no parle pòrtogheize: segondo mi a no l'êa ignorante, ma scemma!
Sobre el meu lloc web
Inti anni paséi maniman me scriveivan ascì de personn-e da l'estero, sorvatutto da-o sud America, ciæamente di liguri chi stavan in quelli Pàixi e che çercando quarche cösa de zeneize ghe sciortiva fêua o mæ scîto (Paolino, un scîto do belin!), e sovente me scriveivan. L'é stæto o câxo de 'na scignôa originâia de Cugén (Sv) da l'Uruguay, de'n scignôro originâio de Mê da-o Brasì e de'n zoveno originâio de Sann-a da Buenos Aires: tutti pöi conosciui de personn-a, son anæto a trovâli!
Acabem amb un text en la varietat de Ventimiglia, a prop de la frontera amb França. És un text potser un pèl (massa) nostàlgic, de la mena que ja hem dit que sovinteja quan s'escriu en “dialecte”, però serveix per apreciar una varietat lígur de Ponent. Ens l'envia l'Enrico Malan, autor d'aquesta meravellosa web, i col·laborador en aquesta altra.
Ancöi sun in po’ magunàu. In mei amigu u se ne andau pe’ sempre e i regordi i van luntan... Tantu, tantu tempu fa anche elu, cume mi, u se ciumbava d’â Margunaira, andavimu au Cuventu (ch’u l’é in Sesté de Ventemiglia) pe’ andà au Cinema e passavimu insci’â passerela de fèrru ch’a l’atraversa a Röja, a scciümaira de Ventemiglia.(..) Sci, gh’éira ina vota ina Ventemiglia ciü pulita e tegnüa ciü in urdine d’u giurnu d’ancöi, duve tüti i se cunusceva e i se capiva; tantu ciü tranchila e tantu menu burdelusa: fina che d’â Marina San Giüsepe se purréva sente a campana d’â geixéta de San Rocu a Valecrösa.
Nostra Mairegrande Manin, a ne cuntava che sciurtendu d’in ca’, se purréva fina lascià a porta sénsa sérrara cun a ciave, e se purréva caminà cun i péi nüi p’ê strade!
L’on faitu mì inscì, pe’ pareglie estae de fira!
A l’éira a Ventemiglia du Scögliu, d’a Margunàira, d’u Cavu,(..)
[1] L'enciclopèdia manté el mateix criteri també en el cas del friülà; recordem que el friülà sí que és reconegut com a llengua per l'Estat italià. Per un resum històric del procés de reconeixement del furlà, vegeu per exemple aquí.
[2] Matisem, però, que els parlars de l'extrem est, a la zona de Sarzana, i els del nord de la Província de Savona, tenen trets clarament distintius i que potser els apropen més a l'emilià i al piemontès respectivament. En concret, els parlars de la Val Bormida, a Savona, han estat objecte d'estudi per part de la prestigiosa lingüista galesa Mair Parry.
Pep Bru
L'especial situació i configuració del territori, separat de la resta del Nord per abruptes muntanyes, comunicat per via marítima amb terres més al sud i l'oest, ha estat probablement un dels factors que han fet que aquesta llengua sigui, en paraules del dialectòleg Giacomo Devoto, una “babele fonetica”; o que no fos inclosa dins el grup gal·loitàlic en l'estudi clàssic de Bernardino Biondelli.
Parlem de com veiem la situació “social” de la llengua; ho farem dividint la qüestió en subtemes (que prenem de la crònica que va fer Linguoresistència del seu viatge a Llombardia) i encapçalarem cada tema amb una frase de l'article, frases amb què ens identifiquem totalment.
El mite que els parlants d’aquestes llengües —mal anomenades dialetti-- no s’entenen entre ells
De fet, un dels arguments principals i habituals contra les llengües d'Itàlia consisteix a ressaltar les diferències i oblidar la unitat subjacent. Trobem especialment fluix l'argument dels que diuen: no podem anomenar el lígur (o el vènet, o el llombard, etc.) llengua perquè canvia de poble en poble i no té estàndard, i en canvi l'anomenen “dialecte lígur” (o “dialecte vènet”, etc.) en singular, sense veure que aquesta mateixa diversitat impedeix l'existència d'un únic dialecte. Davant d'aquest fet, ens sembla molt més coherent la postura d'algunes enciclopèdies italianes que, si més no, parlen de dialectes, en plural[1]; perquè és innegable que el domini lingüístic lígur es composa de les seves varietats.
En el cas lígur, de totes maneres, creiem que la consciència de la unitat de la llengua és cada cop més clara[2]. I així, per exemple, les emissions setmanals del PrimoCanale —el programa Liguria Ancheu—, lluny de centrar-se només en la varietat genovesa, donen veu amb tota naturalitat a parlants de totes les variants de la llengua.
Els joves es miraven astorats en sentir allò [és a dir, en sentir parlar el bergamasc a Bèrgam] si no és que reien; els de mitjana edat se somreien i, fins i tot, feien cares de menysteniment.
Efectivament, els “dialectes” italians —i, més concretament, els del nord d'Itàlia— són llengües tan minoritzades (ni tan sols considerades llengües, de fet) que sovint fins i tot els propis/es parlants han interioritzat un complex de “llengua inferior”. Al voltant de la varietat genovesa, però, hi ha hagut recentment diferents iniciatives protagonitzades pels activistes i també per les institucions. El genovès té cada cop més presència al canal PrimoCanale o al diari Secolo XIX. També sembla que finalment es consolidarà la presència de la llengua a les escoles, però aquest fet ha provocat irades reaccions contràries (vegeu-ne, per exemple, aquí).
Creiem essencial la comunicació entre les diverses comunitats lingüístiques minoritzades italianes. La lluita d'un és la lluita de tots.
Vegeu aquest exemple, que mostra com hi ha trets lingüístics i vocabulari que són comuns a les llengües de mitja Itàlia i, en canvi, els parlants de cada varietat es pensen que el tret o el mot en qüestió és exclusiu de la seva parla, fins al punt de crear-ne un origen o una etimologia local. Per això, estem d'acord que l'èxit d'aquesta lluita a favor de les llengües minoritzades passarà per aprofondir en el coneixement de la pròpia varietat, però també de la dels altres.
accions a curt termini que creiem convenients per capgirar la delicada situació en què es troba aquesta llengua. (..) Segonament, és essencial treballar per desvincular el llombard de la Lega Nord.
Ens hem trobat molt sovint que la defensa que fa la Lega Nord dels “dialectes” genera com a resposta un rebuig de les parles locals —poques vegades genera una defensa des de postures menys provincianes que les de la Lega—. Aquest problema potser no és tan greu a la Ligúria, on la Lega és residual. Però el problema hi és i, per posar un exemple, difícilment podem entendre des de Catalunya com la simple col·locació per part d'un col·lectiu anònim d'un cartell a l'entrada de Gènova amb el nom de la ciutat en la llengua local —Zena—, pugui ser considerat per alguns un acte “racista”. Això va passar fa 15 anys, però probablement encara hi ha massa prejudicis, d'una banda, i, de l'altra, un enfocament poc modern de la defensa de la llengua local. Això ens porta al punt següent.
En tercer i en últim lloc, caldria treballar moltíssim a desfolkloritzar organitzacions, agrupacions
É un dels pocs retrets que li podem fer a aquest activista que tanta i tan bona feina fa per la llengua local: Franco Bampi. Bampi és, des de fa anys, un dels més grans activistes de la llengua, però considerem que de vegades un rap en genovès, per posar un exemple, pot ser més efectiu per impulsar la llengua que no pas la tasca gairebé arqueològica de recuperació de frases fetes o de paraules que han desaparegut de la quotidianitat, perquè també ho ha fet l'ofici o l'activitat a la qual es referien.
D'entre tots els projectes actuals —destaquem la pàgina mensual en genovès, a càrrec precisament de F. Bampi, a la revista Gazzettino Sampierdarenese, i la pàgina setmanal de l'Andrea Acquarone al Secolo XIX, el seu nou blog, o les nombroses activitats que duu a terme la seva associació— un dels que ha aconseguit fer servir la llengua d'una manera no autoreferencial és el breu noticiari d'actualitat de PrimoCanale. És un dels camins a seguir.
En primer lloc, creiem que és una necessitat immediata trobar una ortografia de consens.
En el cas genovès, de fet, es pot ben dir que gairebé tothom escriu com li sembla. I així veiem, per exemple, que els seguidors/es de la web de l'Acadèmia de la llengua genovesa o bé escriuen en italià perquè no gosen, segons pròpia confessió, fer-ho en genovès, o si escriuen en la llengua local és amb una ortografia a anys llum de la preconitzada per la pròpia Acadèmia.
Deixem clar que serà molt complicat —impossible?— aconseguir una grafia unitària pels diferents parlars de la Ligúria: les tradicions literàries dels diferents dialectes (més important la genovesa, però no l'única) han tendit a tenir models diferents. No ho considerem un problema insalvable, i tothom pot acostumar-se de seguida a passar d'una variant a una altra. En el cas del pas del genovès escrit al "ventimigliusu", per exemple, la o/ó genovesa s'escriurà u en ventimiglès, i les vocals “germàniches” eu, u del genovès passaran a ser ö, ü.
Centrant-nos en la varietat genovesa, ens trobem amb el problema que no s'ha assolit mai un veritable consens entre els especialistes. L'Acadèmia de la llengua genovesa és una acadèmia virtual, només present a la xarxa, que va néixer per intentar fixar definitivament l'ortografia. Però fa poques setmanes s'ha sabut que un grup d'experts n'han consensuat una altra, d'ortografia. (Aquí podeu trobar els textos per mitjà dels quals dos dels membres del grup —el ja citat Andrea Acquarone i el joveníssim Stefano Lusito— donaven a conèixer públicament la seva feina).
Però que la qüestió no està encara consensuada ho demostra el fet que la versió escrita de les notícies genoveses de PrimoCanale va passar d'estar escrita segons les preconitzacions de l'Acadèmia a fer-ho segons les normes del grup d'experts i, finalment, va deixar de ser publicada (les actualitzacions, fins aleshores diàries, es van aturar el 20 de novembre). Posem a continuació uns textos en lígur...
El primer és llarg i es troba a la xarxa; i per tant només n'oferim el lligam: es tracta d'aquest recent article de l'Andrea Acquarone. Tant al text com a les respostes d'alguns lectors/es trobem reflectides les principals problemàtiques i reptes a què s'enfronta el lígur.
L'Stefano Lusito, membre del grup que ha treballat la reforma de l'ortografia, ens ha escrit unes línies per resumir l'estat de la llengua (més vital a les zones rurals, i amb una certa recuperació de prestigi tot i els impediments —'sappelli'— que de vegades suposa el fet que vingui només associada a unes determinades manifestacions (sub)culturals:
E varietæ tradiçionæ da Liguria an rappresentou delongo un elemento de speçifiçitæ de l’identitæ da region, fæto dimostrou ascì da unn’attivitæ lettiäia ch’a se desviluppa da-o secolo dozzen fin a-i nòstri tempi sensa soluçion de continuitæ. Apreuvo a-a mancâ trasmiscion a-e neuve generaçioin, a-a giornâ d’ancheu i parlæ da Liguria s’attreuvan inte unna scituaçion de crixi generalizzâ, segondo modalitæ analoghe à quelli do Settentrion italian de Ponente intrego: e varietæ ciù interessæ en quelle di çentri çittadin (mascime Zena e Spezza), mentre quelle di territöi da rivea e de l’entrotæra rexistan un pittin de ciù. Con tutto, pâ che ghe segge ancon un quarche interesse verso unna parte coscì importante do patrimònio colturale da region, sciben che çerti fenònemi di urtimi doî secoli (ciù de tutti a ceiga «farsesca» de poexia e do tiatro) costituiscian di sappelli pe unna vixon ciù equilibrâ do seu valô.
Un text d'en Paolino, autor d'una de les millors i més variades webs sobre el genovès. En Paolo segueix la grafia de l'Acadèmia. Al text ens parla de la seva web i de la situació i les peculiaritas de la variant de la zona on viu, el tigul·li:
Chi into Tigullio a lengoa zeneize a no se parle tanto tra i zoeni, e pe zoeni intendo quelli sott'a-i 40 anni: l'é ciù façile sentî quarche paròlla zeneize mesc-ciâ a l'italian. Gh'é quarche eceçion, i ciù l'acapiscian ma pöi te rispondan in italian. Sorva i çinquant'anni a l'é ancon adêuviâ.
O zeneize o rexiste un pitin de ciù inti pàixi de l'entrotæra, ascì tra i zoeni. De trasmiscion inte famigge, segondo mi, gh'é pöco; pöi 'na bòtta grande gh'a dâ a televixon e i "social network" onde trionfa senpre ciù l'ingleize! A divescitæ tra o dialetto ciavain e quello de Zena a l'é in çerte paròlle comme, per ezenpio, "son anòu" invece che "son anæto" (it. sono andato), "ò fòu" contra "ò fæto" (it. ho fatto); a San Stêva d'Aveto i dixan "àigoa" e "làite" invece de "ægoa" e "læte" (it. acqua, latte). Gh'é pöi diverscitæ de prònonçia (còcina), ascì sôlo tra Santa Margaita, Ciâvai e Sestri Levante dovve parlan con ciù cantilena. Comonque s'acapimmo beniscimo tra niâtri.
Anècdotes sobre el genovès....
Quarche anno fa m'attrovava a Zena inta zöna do tiatro Carlo Feliçe, son intròu inte l'ofiçio de informaçioin turistiche (IAT) che gh'êa in ciassa De Ferrari (de scianco a-o tiatro) pe domandâ quarcösa, ò pensòu de chieddilo in zeneize e coscì ò fæto: de fronte me son attrovòu 'na scignorinn-a ch'a m'à risposto che lê a no parle pòrtogheize: segondo mi a no l'êa ignorante, ma scemma!
Sobre el meu lloc web
Inti anni paséi maniman me scriveivan ascì de personn-e da l'estero, sorvatutto da-o sud America, ciæamente di liguri chi stavan in quelli Pàixi e che çercando quarche cösa de zeneize ghe sciortiva fêua o mæ scîto (Paolino, un scîto do belin!), e sovente me scriveivan. L'é stæto o câxo de 'na scignôa originâia de Cugén (Sv) da l'Uruguay, de'n scignôro originâio de Mê da-o Brasì e de'n zoveno originâio de Sann-a da Buenos Aires: tutti pöi conosciui de personn-a, son anæto a trovâli!
Acabem amb un text en la varietat de Ventimiglia, a prop de la frontera amb França. És un text potser un pèl (massa) nostàlgic, de la mena que ja hem dit que sovinteja quan s'escriu en “dialecte”, però serveix per apreciar una varietat lígur de Ponent. Ens l'envia l'Enrico Malan, autor d'aquesta meravellosa web, i col·laborador en aquesta altra.
Ancöi sun in po’ magunàu. In mei amigu u se ne andau pe’ sempre e i regordi i van luntan... Tantu, tantu tempu fa anche elu, cume mi, u se ciumbava d’â Margunaira, andavimu au Cuventu (ch’u l’é in Sesté de Ventemiglia) pe’ andà au Cinema e passavimu insci’â passerela de fèrru ch’a l’atraversa a Röja, a scciümaira de Ventemiglia.(..) Sci, gh’éira ina vota ina Ventemiglia ciü pulita e tegnüa ciü in urdine d’u giurnu d’ancöi, duve tüti i se cunusceva e i se capiva; tantu ciü tranchila e tantu menu burdelusa: fina che d’â Marina San Giüsepe se purréva sente a campana d’â geixéta de San Rocu a Valecrösa.
Nostra Mairegrande Manin, a ne cuntava che sciurtendu d’in ca’, se purréva fina lascià a porta sénsa sérrara cun a ciave, e se purréva caminà cun i péi nüi p’ê strade!
L’on faitu mì inscì, pe’ pareglie estae de fira!
A l’éira a Ventemiglia du Scögliu, d’a Margunàira, d’u Cavu,(..)
[1] L'enciclopèdia manté el mateix criteri també en el cas del friülà; recordem que el friülà sí que és reconegut com a llengua per l'Estat italià. Per un resum històric del procés de reconeixement del furlà, vegeu per exemple aquí.
[2] Matisem, però, que els parlars de l'extrem est, a la zona de Sarzana, i els del nord de la Província de Savona, tenen trets clarament distintius i que potser els apropen més a l'emilià i al piemontès respectivament. En concret, els parlars de la Val Bormida, a Savona, han estat objecte d'estudi per part de la prestigiosa lingüista galesa Mair Parry.
Pep Bru