Últimament a Europa estem vivint un ressorgiment de la resistència i aspiracions de les seves nacions minoritzades. A més d’Escòcia i Catalunya (podríem discutir si a Escòcia l’element nacional hi té molt a dir) hi ha altres comunitats que han fet valer les seves protestes, com el Vènet, Sardenya (que no ha aconseguit quallar a les últimes eleccions) o la Bretanya amb el moviment dels bonnets rouges.
Quin paper hi té la llengua en tots aquests processos? Ja és prou conegut el cas català, i tenim un anàlisi disponible en aquest mateix bloc del cas escocès. Malauradament, la gran majoria de casos s’articulen en l’esquema escocès. Vegem-ho en els tres exemples que he posat: al Vènet, la llengua és percebuda (com totes les llengües romàniques a Itàlia) com un dialecte, un “accent provincià” per la majoria de la població. El nacionalisme vènet en té una visió més aviat folclòrica, i el vènet és lluny d’ocupar un tema central sobre les taules dels nacionalistes. Un exemple és el referèndum en línia que van fer fa poc, la pregunta estava només en italià, i el web que informava sobre com votar també, així com tot el relatiu l’organització política que la va dur a terme. Poso l’enllaç del web per a fer-ho palès - i doncs? Ni rastre de vènet.
Anem-nos-en a Sardenya: aquesta illa del Mediterrani fa poc va viure unes eleccions plenes d’expectatives posades sobre un possible gran auge del nacionalisme Sard a les institucions públiques, com ens anava informant Vilaweb, que fins i tot va entrevistar la líder d’un dels partits que optaven a més representació segons els sondeigs. Finalment, a les últimes eleccions regionals del 2014 van obtenir representació 3 dels partits nacionalistes que es presenten, dos d’ells independentistes, sumant en total 6 escons dels 60 en joc. Un èxit desinflat segons les expectatives. Què diuen en matèria de llengua aquests partits? El partit de Michela Murgia, el que més escons li atorgaven els sondeigs (i que finalment va transformar en 2) té el web en italià. Al seu programa, hi ha molt poques mencions al sard, vist com una llengua folclòrica també i pel que es veu, amb poca prioritat pels membres d’aquest partit. El mateix ens trobem amb els altres dos partits que obtingueren representació. No se si ens n’hem d’alegrar en veure que un d’ells té el nom en sard (Indipendentzia Repùbrica di Sardigna), ara, quan l’examinem, veiem que tota la seva activitat és en italià. El nacionalisme sard, doncs, parla italià.
El moviment les bonnets rouges (els barrets vermells) ja fa uns quants mesos que es manifesta al carrer i a les xarxes socials per a una reforma territorial de França (l’actual fragmenta expressament qualsevol traça de territoris històrics) que unifiqui la Bretanya, actualment repartida en dos departaments, el del sud contenint la capital i amb zones no bretones. Sembla que la reforma territorial que està impulsant Hollande actualment tornarà a unificar la Normandia però no escoltarà les aspiracions bretones (ni catalanes, occitanes o basques), aspiracions que emanen del poble bretó gairebé únicament en francès, com ja intuïm pel nom del moviment. I així podríem continuar, una per una, amb la majoria de les nacions minoritzades d’Europa.
A Catalunya, en canvi, la llengua sempre ha estat el punt fort del discurs nacionalista i de la identitat dels catalans. La situació lingüística a Catalunya és lluny del que anomenem “normalització lingüística”, però sí que és cert que la llengua catalana és una de les llengües minoritzades d’Europa que es manté més viva (que no pas del món). Catalunya és actualment observada pel món, que segueix les novetats del seu procés d’emancipació nacional la realitat catalana és cada cop més coneguda, molts dels estrangers que hi posen els peus no tornen indiferents a casa seva. De tota aquesta informació sobre Catalunya, les nacions minoritzades també se n‘impregnen. Italians que visiten Catalunya es replantegen la seva identitat, caixubis que se senten agermanats amb nosaltres, sòrabs que ens envegen. El nostre èxit és el seu èxit. Els nostres èxits els poden esperonar a aconseguir fites que fins ara no s’havien plantejat.
Però ep, no ens fem tantes il·lusions! Com ja hem vist, en matèria lingüística els “germans petits” de Catalunya suspenen deficientment. El nostre model d’identitat lingüística no acaba de quallar, i la nostra batalla pel català és molt lluny de ser guanyada. La seva salvació passa per nosaltres, som una llum esperançadora que pot atiar una petita espelma fins a convertir-se en un foc reviscolador. Després del fracàs d’Escòcia, amb un model lingüístic nul per a les llengües nacionals, és el nostre torn. Però només nosaltres podem salvar el català. Com ho fem és el que observaran, i el que copiaran i exportarem.
Potser estic sent massa optimista amb tot això, però precisament estem arribant a la clau de tot plegat. A Europa hi ha un model polític d’Estats Nació que s’ha implantat sense miraments a la resta del món (Amèrica, Àsia, Àfrica). L’equilibri ecolingüístic que busquem, que ha de salvar el 90% de llengües del món de la seva condemna actual a la desaparició està amenaçat per aquest model. El trencament d’aquest model, doncs, passa pel trencament dels Estats Nació. La independència de les nacions, doncs podríem dir que és gairebé imprescindible o, en tot cas, més palpable que una reforma profunda dels estats. La clau pot ser a l’inici del problema, Europa, on alguna cosa s’hi mou. I la clau d’Europa podem ser els catalans, però només si aconseguim assegurar l’èxit de la salvació del català. Vènets, sards i bretons, sòrabs i caixubis poden contaminar-se dels nostres èxits i fer front a la desaparició de la diversitat lingüística (i de l’opressió cultural en general). Però la salvació d’una sola llengua només serà una punta. Si aconseguim que aquesta punta sigui la punta d’una llança ben llarga que travessi el món, ens podrem salvar tots. I és que és necessari un equilibri ecolingüístic no només a ca nostra, sinó a tot el món. El nostre èxit és el seu èxit, però el seu èxit també és el nostre èxit (diria en d’Artagnan si fos un occità lluitador). El motiu principal d’aquest bloc és precisament tota aquesta parrafada. La unió de tots ens fa més forts contra aquests pronòstics devastadors que redueixen la diversitat lingüística a un acudit d’aquí a un segle.
Benvinguts a Linguo-resistència.
Quin paper hi té la llengua en tots aquests processos? Ja és prou conegut el cas català, i tenim un anàlisi disponible en aquest mateix bloc del cas escocès. Malauradament, la gran majoria de casos s’articulen en l’esquema escocès. Vegem-ho en els tres exemples que he posat: al Vènet, la llengua és percebuda (com totes les llengües romàniques a Itàlia) com un dialecte, un “accent provincià” per la majoria de la població. El nacionalisme vènet en té una visió més aviat folclòrica, i el vènet és lluny d’ocupar un tema central sobre les taules dels nacionalistes. Un exemple és el referèndum en línia que van fer fa poc, la pregunta estava només en italià, i el web que informava sobre com votar també, així com tot el relatiu l’organització política que la va dur a terme. Poso l’enllaç del web per a fer-ho palès - i doncs? Ni rastre de vènet.
Anem-nos-en a Sardenya: aquesta illa del Mediterrani fa poc va viure unes eleccions plenes d’expectatives posades sobre un possible gran auge del nacionalisme Sard a les institucions públiques, com ens anava informant Vilaweb, que fins i tot va entrevistar la líder d’un dels partits que optaven a més representació segons els sondeigs. Finalment, a les últimes eleccions regionals del 2014 van obtenir representació 3 dels partits nacionalistes que es presenten, dos d’ells independentistes, sumant en total 6 escons dels 60 en joc. Un èxit desinflat segons les expectatives. Què diuen en matèria de llengua aquests partits? El partit de Michela Murgia, el que més escons li atorgaven els sondeigs (i que finalment va transformar en 2) té el web en italià. Al seu programa, hi ha molt poques mencions al sard, vist com una llengua folclòrica també i pel que es veu, amb poca prioritat pels membres d’aquest partit. El mateix ens trobem amb els altres dos partits que obtingueren representació. No se si ens n’hem d’alegrar en veure que un d’ells té el nom en sard (Indipendentzia Repùbrica di Sardigna), ara, quan l’examinem, veiem que tota la seva activitat és en italià. El nacionalisme sard, doncs, parla italià.
El moviment les bonnets rouges (els barrets vermells) ja fa uns quants mesos que es manifesta al carrer i a les xarxes socials per a una reforma territorial de França (l’actual fragmenta expressament qualsevol traça de territoris històrics) que unifiqui la Bretanya, actualment repartida en dos departaments, el del sud contenint la capital i amb zones no bretones. Sembla que la reforma territorial que està impulsant Hollande actualment tornarà a unificar la Normandia però no escoltarà les aspiracions bretones (ni catalanes, occitanes o basques), aspiracions que emanen del poble bretó gairebé únicament en francès, com ja intuïm pel nom del moviment. I així podríem continuar, una per una, amb la majoria de les nacions minoritzades d’Europa.
A Catalunya, en canvi, la llengua sempre ha estat el punt fort del discurs nacionalista i de la identitat dels catalans. La situació lingüística a Catalunya és lluny del que anomenem “normalització lingüística”, però sí que és cert que la llengua catalana és una de les llengües minoritzades d’Europa que es manté més viva (que no pas del món). Catalunya és actualment observada pel món, que segueix les novetats del seu procés d’emancipació nacional la realitat catalana és cada cop més coneguda, molts dels estrangers que hi posen els peus no tornen indiferents a casa seva. De tota aquesta informació sobre Catalunya, les nacions minoritzades també se n‘impregnen. Italians que visiten Catalunya es replantegen la seva identitat, caixubis que se senten agermanats amb nosaltres, sòrabs que ens envegen. El nostre èxit és el seu èxit. Els nostres èxits els poden esperonar a aconseguir fites que fins ara no s’havien plantejat.
Però ep, no ens fem tantes il·lusions! Com ja hem vist, en matèria lingüística els “germans petits” de Catalunya suspenen deficientment. El nostre model d’identitat lingüística no acaba de quallar, i la nostra batalla pel català és molt lluny de ser guanyada. La seva salvació passa per nosaltres, som una llum esperançadora que pot atiar una petita espelma fins a convertir-se en un foc reviscolador. Després del fracàs d’Escòcia, amb un model lingüístic nul per a les llengües nacionals, és el nostre torn. Però només nosaltres podem salvar el català. Com ho fem és el que observaran, i el que copiaran i exportarem.
Potser estic sent massa optimista amb tot això, però precisament estem arribant a la clau de tot plegat. A Europa hi ha un model polític d’Estats Nació que s’ha implantat sense miraments a la resta del món (Amèrica, Àsia, Àfrica). L’equilibri ecolingüístic que busquem, que ha de salvar el 90% de llengües del món de la seva condemna actual a la desaparició està amenaçat per aquest model. El trencament d’aquest model, doncs, passa pel trencament dels Estats Nació. La independència de les nacions, doncs podríem dir que és gairebé imprescindible o, en tot cas, més palpable que una reforma profunda dels estats. La clau pot ser a l’inici del problema, Europa, on alguna cosa s’hi mou. I la clau d’Europa podem ser els catalans, però només si aconseguim assegurar l’èxit de la salvació del català. Vènets, sards i bretons, sòrabs i caixubis poden contaminar-se dels nostres èxits i fer front a la desaparició de la diversitat lingüística (i de l’opressió cultural en general). Però la salvació d’una sola llengua només serà una punta. Si aconseguim que aquesta punta sigui la punta d’una llança ben llarga que travessi el món, ens podrem salvar tots. I és que és necessari un equilibri ecolingüístic no només a ca nostra, sinó a tot el món. El nostre èxit és el seu èxit, però el seu èxit també és el nostre èxit (diria en d’Artagnan si fos un occità lluitador). El motiu principal d’aquest bloc és precisament tota aquesta parrafada. La unió de tots ens fa més forts contra aquests pronòstics devastadors que redueixen la diversitat lingüística a un acudit d’aquí a un segle.
Benvinguts a Linguo-resistència.
Albert Badosa Roldós és estudiant de 3r de Lingüística i de 2n d’Història a la Universitat de Barcelona.
Darrièrament a Euròpa vivèm una ressorgéncia de la resisténcia e las aspiracions de sas nacions minorizadas. De mai d’Escòcia e Catalonha (poiriam discutir s'a Escòcia l’element nacional i a fòrça a díser) i a d'autras comunitats qu'an fach valer sas protèstas, coma lo Venèt, Sardenha (qu'es pas atengut s’implantar a las darrièras eleccions) o la Bretanha amb lo movement dels bonnets rouges.
Quin ròtle joga la lenga en totes aquestes procèssus? Es ja pro conegut lo cas catalan, e avèm una analisi disponibla en aqueste meteis blòc del cas escocés. Malastrosament, la granda majoritat de cases s’articulan en l’esquèma escocés. Vejam-o en los tres exemples qu'ai mes: al Venèt, la lenga es percebuda (cossí totas las lengas romanicas a Itàlia) coma un dialècte, un “accent provincian” per la màger part de la populacion. Lo nacionalisme venèt n'a una vision pluslèu folclorica, e lo venèt es luènh d’ocupar un tèma central sus las taulas dels nacionalistas. Un exemple es lo referendum en linha que faguèron fa pauc; la question èra solament en italian, e lo web qu'informava dessús coma votar atanben, aital coma tota la l’organizacion politica que la menèt a tèrme. Meti lo ligam del siti per o far evident - e doncas? Cap de traça de venèt.
Anem-nos-en a Sardenha: aquesta isla del Mediterrani visquèt fa pauc unas eleccions plenas d’expectativas mesas sus una possibla granda expansion del nacionalisme sard dins las institucions publicas, coma nos informava Vilaweb, qu'entrevistèt quitament la capmèstra d’un dels partits qu'optavan de mai representacion segon los sondeigs. Fin finala, a las darrièras eleccions regionalas del 2014 obtenguèron representacion 3 dels partits nacionalistas que se presentan, doas d’eles independentistas, en somant en totala 6 sètis dels 60 en jòc. Un succès des·holat segon las expectativas. Qué dison en matèria de lenga aqueles partits? Lo partit de Michela Murgia, el que mai de sètis li autrejavan los sondatges (e que transformèt fin finala en 2) a lo web en italian. Dins son programa i a fòrça paucas mencions al sard, vist coma una lenga folclorica tanben e pel que se vei, amb pauca prioritat pels membres d’aqueste partit. Lo meteis nos trobam amb los autres dos partits qu'obtenguèron representacion. Sabi pas i a besonh de s’alegrar en vesent qu'una d’eles a lo nom en sard (Indipendentzia Repùbrica di Sardigna); ara, quand l’examinam, vesèm que tota sa activitat es en italian. Lo nacionalisme sard, doncas, parla italian.
Lo movement dels bonets roges se participa dempuèi qualques meses ja en una manifestacion dins la carrièra e a las rets socialas per una reforma territoriala de França (l’actuala fragmenta exprèssament qualquesiá traça de territòris istorics) qu'unifique la Bretanha, a l'ora d'ara repartida en dos departaments, lo del sud en contenent la capitala e amb zònas pas bretonas. Sembla que la reforma territoriala qu'impulsa Hollande tornarà a unificar la Normandia mas escotarà pas las aspiracions bretonas (ni las catalanas, occitanas o bascas), aspiracions que emanan del pòble breton gaireben unencament en francés, coma ja vesèm intuitivament pel nom del movement. E poiriam aital contunhar, una per una, amb la majoritat de las nacions minorizadas d’Euròpa.
A Catalonha, per contra, la lenga es totjorn estada lo ponch fòrt del discors nacionalista e de l'identitat dels catalans. La situacion lingüistica a Catalonha es luènh del que nomenam “normalizacion lingüistica”, mas la lenga catalana es una de las lengas minorizadas d’Euròpa que se manten mai viva (senon del mond). Catalonha es a l'ora d'ara observat pel mond, que seguís las novetats de son procèssus d’emancipacion nacionala la realitat catalana es de mai en mai coneguda, fòrça estrangièrs que i meton los pès tòrnan pas indiferents en cò sieu. De tota aquesta informacion sus Catalonha, las nacions minorizadas se n‘impregnan atanben. Italians que visitan Catalonha reflexionan sus sa identitat, cashobis que se senton afrairats amb nosautres, sorabes que nos envegan. Nòstre succès es son succès. Nòstres succèsses los pòdon esperonar a aténher de fitas que fins ara avian pas considerat.
Mas atencion, nos fasèm pas tantas d’illusions! Cossí avèm ja vist, en matèria lingüistica los “fraires pichons” de Catalonha s’ecalan deficientament. Nòstre modèl d’identitat lingüistica ven pas de s’implantar, e nòstra batalha pel catalan es fòrça luènh d'èsser ganhada. Sa salvacion passa per nosautras, sèm una lutz esperançadora que pòt atissar un candelon fins a se convertir en un fuòc reviscolador. Après lo fracàs d’Escòcia, amb un modèl lingüistic nul per las lengas nacionalas, es nòstre torn. Mas solament nosautres podèm salvar lo catalan. Cossí o fasèm es çò qu'observaràn, e çò que copiaràn e exportarem.
Soi benlèu tròp optimista amb tot aquò, mas arribam justament a la clau de tot aquò. A Euròpa i a un modèl politic d’Estat Nacion que s’a implantat sens de consideracions a la rèsta del mond (America, Asia, Africa). L’equilibri ecolingüístic que cercam, que li cal salvar 90% de lengas del mond de sa condemna actuala a la desaparicion es menaçat per aqueste modèl. La trencadura d’aqueste modèl, doncas, passa per la trencadura de l'Estat Nacion. L'independéncia de las nacions, doncas poiriam dire qu'es gaireben imprescindibla o, en tot cas, mai palpable qu'una reforma prigonda dels estats. La clau pòt èsser a la debuta del problèma, Euròpa, ont quicòm s’i mòu. E la clau d’Euròpa podèm èsser los catalans, mas solament s'atenhèm assegurar lo succès de la salvacion del catalan. Venèts, sards e bretons, sorabes e cashobis pòdon se contaminar de nòstres succèsses e far fàcia a la desaparicion de la diversitat lingüistica (e de l’opression culturala en general). Mas la salvacion d’una sola lenga serà solament una punta. S'atenhèm qu'aquela punta siá la punta d’una lança plan longa que travèrse lo mond, nos poirem salvar totes. E es qu'es necessari un equilibri ecolingüístic non solament en cò nòstre, mas dins tot lo mond. Nòstre succès es lor succès, mas lor succès es tanben nòstre succès (diriá en d’Artagnan se foguèsse un occitan luchador). Lo motiu principal d’aqueste blòc es justament tot aquò qu’ai mencionat. L'union de totes nos fa mai fòrts contra aquestes pronostics devastadors que redusisson la diversitat lingüistica a una blaga dins un sègle.
Planvenguts a Linguo-resisténcia.
Quin ròtle joga la lenga en totes aquestes procèssus? Es ja pro conegut lo cas catalan, e avèm una analisi disponibla en aqueste meteis blòc del cas escocés. Malastrosament, la granda majoritat de cases s’articulan en l’esquèma escocés. Vejam-o en los tres exemples qu'ai mes: al Venèt, la lenga es percebuda (cossí totas las lengas romanicas a Itàlia) coma un dialècte, un “accent provincian” per la màger part de la populacion. Lo nacionalisme venèt n'a una vision pluslèu folclorica, e lo venèt es luènh d’ocupar un tèma central sus las taulas dels nacionalistas. Un exemple es lo referendum en linha que faguèron fa pauc; la question èra solament en italian, e lo web qu'informava dessús coma votar atanben, aital coma tota la l’organizacion politica que la menèt a tèrme. Meti lo ligam del siti per o far evident - e doncas? Cap de traça de venèt.
Anem-nos-en a Sardenha: aquesta isla del Mediterrani visquèt fa pauc unas eleccions plenas d’expectativas mesas sus una possibla granda expansion del nacionalisme sard dins las institucions publicas, coma nos informava Vilaweb, qu'entrevistèt quitament la capmèstra d’un dels partits qu'optavan de mai representacion segon los sondeigs. Fin finala, a las darrièras eleccions regionalas del 2014 obtenguèron representacion 3 dels partits nacionalistas que se presentan, doas d’eles independentistas, en somant en totala 6 sètis dels 60 en jòc. Un succès des·holat segon las expectativas. Qué dison en matèria de lenga aqueles partits? Lo partit de Michela Murgia, el que mai de sètis li autrejavan los sondatges (e que transformèt fin finala en 2) a lo web en italian. Dins son programa i a fòrça paucas mencions al sard, vist coma una lenga folclorica tanben e pel que se vei, amb pauca prioritat pels membres d’aqueste partit. Lo meteis nos trobam amb los autres dos partits qu'obtenguèron representacion. Sabi pas i a besonh de s’alegrar en vesent qu'una d’eles a lo nom en sard (Indipendentzia Repùbrica di Sardigna); ara, quand l’examinam, vesèm que tota sa activitat es en italian. Lo nacionalisme sard, doncas, parla italian.
Lo movement dels bonets roges se participa dempuèi qualques meses ja en una manifestacion dins la carrièra e a las rets socialas per una reforma territoriala de França (l’actuala fragmenta exprèssament qualquesiá traça de territòris istorics) qu'unifique la Bretanha, a l'ora d'ara repartida en dos departaments, lo del sud en contenent la capitala e amb zònas pas bretonas. Sembla que la reforma territoriala qu'impulsa Hollande tornarà a unificar la Normandia mas escotarà pas las aspiracions bretonas (ni las catalanas, occitanas o bascas), aspiracions que emanan del pòble breton gaireben unencament en francés, coma ja vesèm intuitivament pel nom del movement. E poiriam aital contunhar, una per una, amb la majoritat de las nacions minorizadas d’Euròpa.
A Catalonha, per contra, la lenga es totjorn estada lo ponch fòrt del discors nacionalista e de l'identitat dels catalans. La situacion lingüistica a Catalonha es luènh del que nomenam “normalizacion lingüistica”, mas la lenga catalana es una de las lengas minorizadas d’Euròpa que se manten mai viva (senon del mond). Catalonha es a l'ora d'ara observat pel mond, que seguís las novetats de son procèssus d’emancipacion nacionala la realitat catalana es de mai en mai coneguda, fòrça estrangièrs que i meton los pès tòrnan pas indiferents en cò sieu. De tota aquesta informacion sus Catalonha, las nacions minorizadas se n‘impregnan atanben. Italians que visitan Catalonha reflexionan sus sa identitat, cashobis que se senton afrairats amb nosautres, sorabes que nos envegan. Nòstre succès es son succès. Nòstres succèsses los pòdon esperonar a aténher de fitas que fins ara avian pas considerat.
Mas atencion, nos fasèm pas tantas d’illusions! Cossí avèm ja vist, en matèria lingüistica los “fraires pichons” de Catalonha s’ecalan deficientament. Nòstre modèl d’identitat lingüistica ven pas de s’implantar, e nòstra batalha pel catalan es fòrça luènh d'èsser ganhada. Sa salvacion passa per nosautras, sèm una lutz esperançadora que pòt atissar un candelon fins a se convertir en un fuòc reviscolador. Après lo fracàs d’Escòcia, amb un modèl lingüistic nul per las lengas nacionalas, es nòstre torn. Mas solament nosautres podèm salvar lo catalan. Cossí o fasèm es çò qu'observaràn, e çò que copiaràn e exportarem.
Soi benlèu tròp optimista amb tot aquò, mas arribam justament a la clau de tot aquò. A Euròpa i a un modèl politic d’Estat Nacion que s’a implantat sens de consideracions a la rèsta del mond (America, Asia, Africa). L’equilibri ecolingüístic que cercam, que li cal salvar 90% de lengas del mond de sa condemna actuala a la desaparicion es menaçat per aqueste modèl. La trencadura d’aqueste modèl, doncas, passa per la trencadura de l'Estat Nacion. L'independéncia de las nacions, doncas poiriam dire qu'es gaireben imprescindibla o, en tot cas, mai palpable qu'una reforma prigonda dels estats. La clau pòt èsser a la debuta del problèma, Euròpa, ont quicòm s’i mòu. E la clau d’Euròpa podèm èsser los catalans, mas solament s'atenhèm assegurar lo succès de la salvacion del catalan. Venèts, sards e bretons, sorabes e cashobis pòdon se contaminar de nòstres succèsses e far fàcia a la desaparicion de la diversitat lingüistica (e de l’opression culturala en general). Mas la salvacion d’una sola lenga serà solament una punta. S'atenhèm qu'aquela punta siá la punta d’una lança plan longa que travèrse lo mond, nos poirem salvar totes. E es qu'es necessari un equilibri ecolingüístic non solament en cò nòstre, mas dins tot lo mond. Nòstre succès es lor succès, mas lor succès es tanben nòstre succès (diriá en d’Artagnan se foguèsse un occitan luchador). Lo motiu principal d’aqueste blòc es justament tot aquò qu’ai mencionat. L'union de totes nos fa mai fòrts contra aquestes pronostics devastadors que redusisson la diversitat lingüistica a una blaga dins un sègle.
Planvenguts a Linguo-resisténcia.