Més enllà de les simpaties que ens pot inspirar cada bàndol del conflicte a Ucraïna, sigui l’atlantista o el russòfil, cal dir que hi ha uns mites lingüístics sobre l’afer que estan corrent pels mitjans que contradiuen el marc teòric darrere el que entenem per normalització lingüística i que semblen promoure el bilingüisme desequilibrat.
Primer aprofito per remarcar que sóc pacifista i l’actuació del govern ucraïnès en aquest conflicte em sembla lamentable, i condemno tot allò que ha fet l'OTAN per atiar el conflicte. Això dit, en l’àmbit sociolingüístic els arguments del bàndol prorús, que fins i tot es repeteixen a mitjans occidentals que solen tenir una línia més atlantista, són fàcilment falsificables. Analitzem, doncs, aquest discurs:
La recentment revocada llei de llengües, que Ucraïna va adoptar l’any 2012, va donar suport jurídic a l’ús de les llengües de les minories per part dels governs locals. Això ha afectat la minoria russòfona, principalment ... els ucraïnesos russòfons [...] temen que seran aviat víctimes de repressió.
(RT 2014)
També es detecta una assumpció de part d’aquest discurs per part d’alguns d’ideologia més prooccidental però que admeten la necessitat de dialogar o negociar amb Rússia:
El govern ucraïnès faria bé d’oferir més autonomia i més proteccions dels drets de minoria a les regions russòfones del país.
(Washington Post 2014)
Un dels motius principals d’aquest blog és vetllar per i crear consciència sobre els drets lingüístics de poblacions minoritzades. Però és que quan mirem dades purament demogràfiques, queda força clar que és impossible qualificar la població russòfona de minoria, i encara menys de comunitat minoritzada. Molta desinformació s’ha escampat a partir de les dades presentades pel cens ucraïnès del 2001, ja que una lectura superficial d’aquest suggereix que els russòfons sí que representen una minoria demogràfica de la població total d’Ucraïna. De fet, en aquest cens només 29,6% de la població deia tenir el rus com a llengua materna.
El problema amb que ens topem de seguida és que la idea de la llengua materna no té només una accepció científica, sinó que també n’hi ha una de més emocional o identitària. Podríem remarcar també que la figura de la mare és un símbol psicològic i emocional poderós que es pot vincular amb la llengua d’identificació ètnica encara que no sigui la llengua d’ús principal de l’individu.[1] I justament això és el que veiem que passa a Ucraïna i molts altres indrets del territori ex-soviètic; si mirem un estudi del 2005 de l’Institut Sociològic de l’Acadèmia de Ciències d’Ucraïna, queda clar que la identificació amb una “llengua materna” no correspon necessàriament a l’ús a casa. En aquest estudi hi trobem un 34% d’ucraïnesos de “llengua materna russa”, però els que l’utilitzen a casa són el 36% i els que diuen utilitzar tots dos idiomes són el 21.6% (ja tenim una majoria de 57,6% de russòfons).
És més, un altre estudi que enllaça l’ús del rus o ucraïnès amb els resultats electorals troba que els “ucraïnesos ètnics” de parla russa són el 30% de la població total, mentre que els “russos ètnics” són el 19% de la població, dels quals una part negligible n’és de parla ucraïnesa:
Ucraïnesos ètnics ucraïnòfons 38%
Ucraïnesos ètnics russòfons 30%
Ucraïnesos ètnics “ambivalents” (bilingües habituals) 12%
Russos ètnics ucraïnòfons 1%
Russos ètnics russòfons 18%
Russos ètnics “ambivalents” (bilingües habituals) 2%
Aquí s'hi veu força clarament un dels símptomes més importants de la substitució lingüística: el bilingüisme desequilibrat. La majoria aclaparadora dels ambivalents són ucraïnesos "ètnics", i els russos “de nacionalitat” que parlen ucraïnès habitualment representen una població molt però molt minsa.
Tot això no vol dir, però, que no hi hagi minories etnolingüístiques a Ucraïna. Podríem parlar de la població rutena del sud-oest del país, que està reconeguda com a nacionalitat per Eslovàquia (on hi ha 30, 000 rutens lemko, molt menys que a Ucraïna) i Sèrbia (15,900 rutens panonians concentrats a la província multiètnica de Voivodina) – Ucraïna, en canvi, els considera “ucraïnesos carpàtics” i no els reconeix com a poble. També hi ha el tàtar crimeà, una llengua turquesa en greu perill d’extinció – però no l’està substituint l’ucraïnès, sinó el rus!
Des de Linguo-resistència denunciem l’assimilació d’aquestes dues nacionalitats originàries d’Ucraïna, i per això no podem acceptar que només es parli del victimisme de la majoria russòfona quan és justament aquesta llengua la que està substituint centenars de llengües de l’Europa Oriental, el Caucas, Sibèria i l’Àsia Central. Ja n’hi ha prou de les llàgrimes de cocodril en defensa de la llengua russa “atacada” per processos de normalització quan a grups com els rutens no se’ls dóna veu ni se’n reconeix l'existència.
Primer aprofito per remarcar que sóc pacifista i l’actuació del govern ucraïnès en aquest conflicte em sembla lamentable, i condemno tot allò que ha fet l'OTAN per atiar el conflicte. Això dit, en l’àmbit sociolingüístic els arguments del bàndol prorús, que fins i tot es repeteixen a mitjans occidentals que solen tenir una línia més atlantista, són fàcilment falsificables. Analitzem, doncs, aquest discurs:
La recentment revocada llei de llengües, que Ucraïna va adoptar l’any 2012, va donar suport jurídic a l’ús de les llengües de les minories per part dels governs locals. Això ha afectat la minoria russòfona, principalment ... els ucraïnesos russòfons [...] temen que seran aviat víctimes de repressió.
(RT 2014)
També es detecta una assumpció de part d’aquest discurs per part d’alguns d’ideologia més prooccidental però que admeten la necessitat de dialogar o negociar amb Rússia:
El govern ucraïnès faria bé d’oferir més autonomia i més proteccions dels drets de minoria a les regions russòfones del país.
(Washington Post 2014)
Un dels motius principals d’aquest blog és vetllar per i crear consciència sobre els drets lingüístics de poblacions minoritzades. Però és que quan mirem dades purament demogràfiques, queda força clar que és impossible qualificar la població russòfona de minoria, i encara menys de comunitat minoritzada. Molta desinformació s’ha escampat a partir de les dades presentades pel cens ucraïnès del 2001, ja que una lectura superficial d’aquest suggereix que els russòfons sí que representen una minoria demogràfica de la població total d’Ucraïna. De fet, en aquest cens només 29,6% de la població deia tenir el rus com a llengua materna.
El problema amb que ens topem de seguida és que la idea de la llengua materna no té només una accepció científica, sinó que també n’hi ha una de més emocional o identitària. Podríem remarcar també que la figura de la mare és un símbol psicològic i emocional poderós que es pot vincular amb la llengua d’identificació ètnica encara que no sigui la llengua d’ús principal de l’individu.[1] I justament això és el que veiem que passa a Ucraïna i molts altres indrets del territori ex-soviètic; si mirem un estudi del 2005 de l’Institut Sociològic de l’Acadèmia de Ciències d’Ucraïna, queda clar que la identificació amb una “llengua materna” no correspon necessàriament a l’ús a casa. En aquest estudi hi trobem un 34% d’ucraïnesos de “llengua materna russa”, però els que l’utilitzen a casa són el 36% i els que diuen utilitzar tots dos idiomes són el 21.6% (ja tenim una majoria de 57,6% de russòfons).
És més, un altre estudi que enllaça l’ús del rus o ucraïnès amb els resultats electorals troba que els “ucraïnesos ètnics” de parla russa són el 30% de la població total, mentre que els “russos ètnics” són el 19% de la població, dels quals una part negligible n’és de parla ucraïnesa:
Ucraïnesos ètnics ucraïnòfons 38%
Ucraïnesos ètnics russòfons 30%
Ucraïnesos ètnics “ambivalents” (bilingües habituals) 12%
Russos ètnics ucraïnòfons 1%
Russos ètnics russòfons 18%
Russos ètnics “ambivalents” (bilingües habituals) 2%
Aquí s'hi veu força clarament un dels símptomes més importants de la substitució lingüística: el bilingüisme desequilibrat. La majoria aclaparadora dels ambivalents són ucraïnesos "ètnics", i els russos “de nacionalitat” que parlen ucraïnès habitualment representen una població molt però molt minsa.
Tot això no vol dir, però, que no hi hagi minories etnolingüístiques a Ucraïna. Podríem parlar de la població rutena del sud-oest del país, que està reconeguda com a nacionalitat per Eslovàquia (on hi ha 30, 000 rutens lemko, molt menys que a Ucraïna) i Sèrbia (15,900 rutens panonians concentrats a la província multiètnica de Voivodina) – Ucraïna, en canvi, els considera “ucraïnesos carpàtics” i no els reconeix com a poble. També hi ha el tàtar crimeà, una llengua turquesa en greu perill d’extinció – però no l’està substituint l’ucraïnès, sinó el rus!
Des de Linguo-resistència denunciem l’assimilació d’aquestes dues nacionalitats originàries d’Ucraïna, i per això no podem acceptar que només es parli del victimisme de la majoria russòfona quan és justament aquesta llengua la que està substituint centenars de llengües de l’Europa Oriental, el Caucas, Sibèria i l’Àsia Central. Ja n’hi ha prou de les llàgrimes de cocodril en defensa de la llengua russa “atacada” per processos de normalització quan a grups com els rutens no se’ls dóna veu ni se’n reconeix l'existència.
- [1] En el cas de les llengües russa i ucraïnesa, per referir-se a la llengua materna es diu "llengua nativa" (uk: рідна мова; ru: родной язык). El substantiu рід (uk)/род (ru), del qual procedeix l'adjectiu de la construcció anterior, té els significats addicionals de "raça", "família" u "tipus", que fa pensar en identificació ètnica també.