Amb aquest títol una mica provocatiu pretenc resumir el rang que va arribar a tenir la llengua dels asteques tant durant el segle XV com, també, durant la colonització espanyola.
Sí, ho heu llegit bé: també durant la colonització espanyola el nàhuatl, tot i que ja començava a patir símptomes de minorització lingüística, va seguir exercint un paper de llengua imperial en relació a la resta de llengües centreamericanes.
Sí, ho heu llegit bé: també durant la colonització espanyola el nàhuatl, tot i que ja començava a patir símptomes de minorització lingüística, va seguir exercint un paper de llengua imperial en relació a la resta de llengües centreamericanes.
En primer lloc, aclarim conceptes i contextualitzem: a Mesoamèrica, regió actualment compresa entre el centre-sud de l’actual Mèxic, Guatemala i part de Belize s’hi parlaven desenes de llengües de més de deu famílies lingüístiques diferents (és a dir, distants entre elles com ho són el basc del català, per a que us en feu una idea). Evidentment, però, hi havia algunes famílies lingüístiques més esteses que altres.
D’entre aquestes llengües amb més projecció n’hi ha almenys una que és possible que us soni: el maia. Doncs bé, l’època d’esplendor dels maies va des del segle III al segle X. És a dir, que quan Hernán Cortés conquereix Mèxic el 1521, ja feia més de mig mil·lenni que la civilització maia havia deixat de ser la més puixant.
D’entre aquestes llengües amb més projecció n’hi ha almenys una que és possible que us soni: el maia. Doncs bé, l’època d’esplendor dels maies va des del segle III al segle X. És a dir, que quan Hernán Cortés conquereix Mèxic el 1521, ja feia més de mig mil·lenni que la civilització maia havia deixat de ser la més puixant.
En canvi, Cortés es va trobar un altre imperi: l’asteca. Els asteques, també coneguts com a mexiques, eren una ètnia de llengua nàhuatl, de la família uto-asteca. Feia relativament pocs segles que havien arribat del nord de Mèxic (o sud dels Estats Units) i tot just feia dos-cents anys que havien fundat la que en aquells moments era la ciutat més important del seu món conegut: Tenotxtitlan.
L’imperi asteca, a diferència d’altres imperis, exercia el seu domini exigint tributs a altres pobles, els quals mantenien certa autonomia. Així, els asteques dominaven un vast territori que arribava des del nord de l’actual Ciutat de Mèxic fins a Guatemala i des del Mar Carib fins a l’Oceà Pacífic. D’aquesta manera, a través amb el domini militar van convertir el nàhuatl en la lingua franca i llengua de cultura i prestigi de l’Amèrica Central precolombina, deixant la resta de llengües en una situació diglòssica.
L’imperi asteca, a diferència d’altres imperis, exercia el seu domini exigint tributs a altres pobles, els quals mantenien certa autonomia. Així, els asteques dominaven un vast territori que arribava des del nord de l’actual Ciutat de Mèxic fins a Guatemala i des del Mar Carib fins a l’Oceà Pacífic. D’aquesta manera, a través amb el domini militar van convertir el nàhuatl en la lingua franca i llengua de cultura i prestigi de l’Amèrica Central precolombina, deixant la resta de llengües en una situació diglòssica.
A l’arribada dels espanyols i amb l’inici de l’era colonial, l’existència d’aquesta llengua coneguda per la major part de pobles de la regió va servir als nous governants per simplificar l’administració d’uns territoris tan diversos lingüísticament. Així, el missioner franciscà Gerónimo de Mendieta va escriure “Aquesta llengua mexicana (el nàhuatl) és la general que corre per totes les províncies d’aquesta Nova Espanya, donat que hi ha moltes i diferents llengües particulars de cada província i, fins i tot, de cada poble, perquè són innumerables. Però a tot arreu hi ha intèrprets que entenen i parlen la llengua mexicana, perquè és la que corre arreu, com la llatina per tots els regnes d’Europa”.
D’aquesta manera, com si fos un zombi, la llengua nàhuatl que ja començava a donar signes de diglòssia i minorització respecte el castellà, al seu torn anava menjant-se l’espai d’altres llengües indígenes més petites. Així va ser, més o menys, fins al segle XVIII quan, amb l’arribada dels Borbons a la monarquia espanyola, la política lingüística del regne va prendre un rumb molt més castellanitzant.
Aquesta nova política lingüística, gens tolerant ni amb el nàhuatl ni amb cap altra llengua que no fos el castellà va xocar amb l’oposició d’ordres com la dels jesuïtes, que finalment van ser expulsats del Regne de Castella, i de la noblesa indígena, que tampoc no hi va poder fer res. D’aquesta manera la castellanització cada cop superior, especialment forta als nuclis urbans però present arreu, va ser la que va heretar el nou estat mexicà quan va aconseguir la independència. L’estat mexicà, nascut a principis del segle XIX, és de fet pel que fa a la política lingüística un digne hereu d’Espanya. El nou estat, com tota la resta d’estat americans, va ser dirigit per les elits colonials que van mantenir i fins i tot agreujar la situació lingüística existent.
D’aquesta manera, com si fos un zombi, la llengua nàhuatl que ja començava a donar signes de diglòssia i minorització respecte el castellà, al seu torn anava menjant-se l’espai d’altres llengües indígenes més petites. Així va ser, més o menys, fins al segle XVIII quan, amb l’arribada dels Borbons a la monarquia espanyola, la política lingüística del regne va prendre un rumb molt més castellanitzant.
Aquesta nova política lingüística, gens tolerant ni amb el nàhuatl ni amb cap altra llengua que no fos el castellà va xocar amb l’oposició d’ordres com la dels jesuïtes, que finalment van ser expulsats del Regne de Castella, i de la noblesa indígena, que tampoc no hi va poder fer res. D’aquesta manera la castellanització cada cop superior, especialment forta als nuclis urbans però present arreu, va ser la que va heretar el nou estat mexicà quan va aconseguir la independència. L’estat mexicà, nascut a principis del segle XIX, és de fet pel que fa a la política lingüística un digne hereu d’Espanya. El nou estat, com tota la resta d’estat americans, va ser dirigit per les elits colonials que van mantenir i fins i tot agreujar la situació lingüística existent.
No va ser fins als anys 30 del segle XX que hi va haver un primer intent de restitució de les llengües indígenes mexicanes, per bé que no va reeixir. Finalment, el 2001 els Estats Units de Mèxic van modificar la Constitució per reconèixer-se com a país multicultural i, dos anys més tard, van aprovar una llei que reconeixia de iure els drets dels parlants de llengües indígenes.
Des d’aquí, i amb la fundació el mateix 2003 de l’Institut Nacional de Llengües Indígenes, les llengües pròpies de Centreamèrica han anat guanyant terreny, almenys a nivell legal. Fins al punt que aquest mes de novembre el parlament mexicà va aprovar modificar novament la Constitució per a equiparar legalment el castellà amb la resta de llengües parlades a Mèxic.
Des d’aquí, i amb la fundació el mateix 2003 de l’Institut Nacional de Llengües Indígenes, les llengües pròpies de Centreamèrica han anat guanyant terreny, almenys a nivell legal. Fins al punt que aquest mes de novembre el parlament mexicà va aprovar modificar novament la Constitució per a equiparar legalment el castellà amb la resta de llengües parlades a Mèxic.
Tot i així, pot ser que sigui massa tard. En l’actualitat moltes de les llengües parlades originalment a Mèxic, Guatemala i Belize estan tocades de mort. D’altres, estan en situació de clara marginació i minorització. És el cas del nàhuatl, que va passar de tenir milions de parlants i ser una llengua de prestigi i cultura, a ser considerada poc menys que una llengua pròpia de pobres indígenes.
En l’actualitat el nàhuatl té una gran varietat dialectal, però en conjunt agrupa gairebé 2 milions de parlants. Malgrat aquest gran nombre de parlants aparent, es troba en procés de substitució lingüística en part del territori, especialment allà on arriba amb més força la presència de l’estat mexicà i entre aquells parlants que van a viure a gran centres urbans.
Com vam veure amb el cas del manxú, que una llengua sigui hegemònica en certa etapa històrica no vol dir que ho sigui per sempre. Farien bé els parlants de llengües dominants de pensar que, per més que avui puguin gaudir de la imposició de la seva llengua a altres pobles, pot perfectament arribar el dia que aquest fenomen els anirà en contra. Per part seva no seria mala estratègia denunciar i aturar aquestes situacions per evitar viure-les ells mateixos en un futur.
En l’actualitat el nàhuatl té una gran varietat dialectal, però en conjunt agrupa gairebé 2 milions de parlants. Malgrat aquest gran nombre de parlants aparent, es troba en procés de substitució lingüística en part del territori, especialment allà on arriba amb més força la presència de l’estat mexicà i entre aquells parlants que van a viure a gran centres urbans.
Com vam veure amb el cas del manxú, que una llengua sigui hegemònica en certa etapa històrica no vol dir que ho sigui per sempre. Farien bé els parlants de llengües dominants de pensar que, per més que avui puguin gaudir de la imposició de la seva llengua a altres pobles, pot perfectament arribar el dia que aquest fenomen els anirà en contra. Per part seva no seria mala estratègia denunciar i aturar aquestes situacions per evitar viure-les ells mateixos en un futur.
Ernest Montserrat
Referències
- Wikimedia 2010, 'Nahuas en Zacatlán', https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Nahuas_en_Zacatl%C3%A1n.jpg, accedit el 26/01/2021.
- Wikimedia 2014, 'Nahuatl in Mexico', https://en.wikipedia.org/wiki/File:Nahuatl_in_Mexico.svg, accedit el 26/01/2021.
- Wikimedia 2018, 'Aztec Triple Alliance', https://en.wikipedia.org/wiki/File:Aztec_Triple_Alliance.png, el 26/01/2021.
- Wikimedia 2019, 'Codex azcatitlan222', https://en.wikipedia.org/wiki/File:Codex_azcatitlan222.jpg, accedit el 26/01/2021.
- INALIMEXICO 2021, https://twitter.com/inalimexico, accedit el 26/01/2021.