A qualsevol persona amb un mínim d’interès per la diversitat lingüística o que, en canvi, passi un període de temps a Itàlia, aviat es trobarà en situació de sentir parlar una cosa que no sona massa italià: un dels molts dialetti que recorren la geografia de l’estat. Tots ells, per desgràcia, es troben en una situació de minorització i, bastants d’ells, en seriós perill d’extinció o en procés de dialectalització. Si bé és una conseqüència de la consubstancial necessitat homogeneïtzadora de l’estat-nació –fenomen analitzat breument aquí-, cal entrar més en detall per capir les peculiaritats del cas italià.
El primer que sobta és la nomenclatura usada per anomenar aquestes llengües. El terme dialetti, traduïble sense més ni menys com a “dialectes”, cal afrontar-lo en la seva especificitat, ja que és usat en un sentit absolutament divers de com s’usa a ca nostra. Per bé que amb “dialecte” entenguem 1) varietat geogràfica, històrica o social d’una llengua, associada a la procedència dels parlants i 2) modalitat que presenta una llengua en una zona determinada del seu domini (DIEC), a Itàlia s’usa principalment per referir les llengües no nacionals -no estatals- i, per tant, expressa el mateix que les langues régionales a França o les lenguas autonómicas a Espanya. Amb un matís important, però: ni tan sols se’ls concedeix l’estatus de llengua.
Que són, doncs, els dialetti? Són llengües o dialectes, en el sentit que entenem nosaltres, de l’italià? Una oïda atenta sabrà fàcilment discriminar que es tracta de llengües (una categoria convencional i sovint útil que, tanmateix, vindrà discutida en aquest bloc) i no de variants geogràfiques de l’italià. La qüestió és, per tant, com justificar l’ús del terme dialetto en comptes del de lingua si, des d’un punt de vista estrictament lingüístic, són considerats llengües. Vegem com ho explica la Grammatica italiana modulare[1], la qual ha estat usada per un amic palermità per preparar les proves d’accés a la universitat:
En tot el món romànic o neollatí (l’anomenada Romània) el llatí vulgar (és a dir, el llenguatge plebeu del període republicà) es fragmentà en una multiplicitat de dialectes que es poden subdividir en grups segons caràcters lingüístics [...]. Successivament, en diversos períodes, l’esdevenir ha donat com a resultat que en vàries zones de la Romània dialectes particulars emergissin i s’imposessin sobre els altres, per motius polítics i culturals, adquirint un notable prestigi i esdevenint marques de comunitats nacionals, és a dir, “llengües” (p. 8).
El primer que sobta és la nomenclatura usada per anomenar aquestes llengües. El terme dialetti, traduïble sense més ni menys com a “dialectes”, cal afrontar-lo en la seva especificitat, ja que és usat en un sentit absolutament divers de com s’usa a ca nostra. Per bé que amb “dialecte” entenguem 1) varietat geogràfica, històrica o social d’una llengua, associada a la procedència dels parlants i 2) modalitat que presenta una llengua en una zona determinada del seu domini (DIEC), a Itàlia s’usa principalment per referir les llengües no nacionals -no estatals- i, per tant, expressa el mateix que les langues régionales a França o les lenguas autonómicas a Espanya. Amb un matís important, però: ni tan sols se’ls concedeix l’estatus de llengua.
Que són, doncs, els dialetti? Són llengües o dialectes, en el sentit que entenem nosaltres, de l’italià? Una oïda atenta sabrà fàcilment discriminar que es tracta de llengües (una categoria convencional i sovint útil que, tanmateix, vindrà discutida en aquest bloc) i no de variants geogràfiques de l’italià. La qüestió és, per tant, com justificar l’ús del terme dialetto en comptes del de lingua si, des d’un punt de vista estrictament lingüístic, són considerats llengües. Vegem com ho explica la Grammatica italiana modulare[1], la qual ha estat usada per un amic palermità per preparar les proves d’accés a la universitat:
En tot el món romànic o neollatí (l’anomenada Romània) el llatí vulgar (és a dir, el llenguatge plebeu del període republicà) es fragmentà en una multiplicitat de dialectes que es poden subdividir en grups segons caràcters lingüístics [...]. Successivament, en diversos períodes, l’esdevenir ha donat com a resultat que en vàries zones de la Romània dialectes particulars emergissin i s’imposessin sobre els altres, per motius polítics i culturals, adquirint un notable prestigi i esdevenint marques de comunitats nacionals, és a dir, “llengües” (p. 8).
Així doncs, els motius pels quals el florentí del Trecento ha esdevingut l’italià (i, igualment, el castellà l’espanyol i el francià el francès) són exposats clarament i sense cap tipus de tergiversació. Es reserva, segons s’extreu del text citat, la categoria de “llengua” a aquelles parles estatals. Llavors, la diferència entre dialetto i lingua és altra que la deficiència del primer per comunicar (com antany s’afirmava):
La llengua italiana i un dialetto qualsevol dels parlats a la Península són igualment legítims per naixença i desenvolupament, són igualment funcionals en el seu ús. Com l’italià, els nostres dialetti reflecteixen tradicions i cultures nobles; posseeixen un lèxic i una gramàtica: són “llengües” a tots els efectes. [Tanmateix] el dialetto és usat en una àrea més petita respecte a la llengua [i] la raó per la seva major extensió és cultural: les obres de Dant, Petrarca i Bocaccio donaren un gran prestigi al florentí del Trecento [...] de tal manera que fou adoptat per les persones cultes i els centres de poder [...]. Abans que en un pla lingüístic, per tant, lingua i dialetto es distingeixen en el pla social, polític i cultural (p.9).
Sumària i encertada anàlisi i, malgrat la pompa igualitària, gairebé una declaració d’intencions. A això últim, els autors afegeixen que els factors socials que diferencien la llengua italiana de qualsevol dialetto són els següents: la codificació de l’italià, unànimement acceptada, cosa que no passa amb els dialetti (en el cas que estiguin codificades); el seu ús escrit, davant l’ús eminentment oral de les altres parles; i el prestigi social i la dignitat cultural superior que l’italià ha adquirit, en contraposició a tradicions lingüístiques que enriqueixen sobretot les terminologies que es refereixen al món rural (p.9). Proven d’esmenar-ho, tanmateix, afirmant que l’únic criteri suficientment segur per distingir-los és l’extensió geogràfica.
Ens trobem de front, així, a un dels majors estigmes que pateixen els parlants d’aquestes llengües minoritzades: ser identificats com pagesos, incultes i ignorants. És un estigma que ha calat molt i és un dels arguments encara avui utilitzat per gran part dels italians per menystenir la que és, sovint, la seva llengua materna. Es troba poca gent–no n’he trobat encara, per sort- que advoqui per la seva directa supressió. Nogensmenys, és habitual sentir entre els joves que els dialetti són una cosa maca (alguns s’atreveixen a dir “riquesa”), “que et lliga a la terra on vas néixer”; però, diuen, el parlen malament i només amb els avis. Segon estigma: cosa de vells. Per rematar, l’italià sona millor i és la llengua de Dant.
No cal dir, òbviament, que això és una generalització que pot trobar excepcions (poquíssimes). El vènet i els dialectes meridionals encara trampegen, al preu, però, d’estar cada cop més italianitzats. Malauradament, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici és una de les poques –sinó l’única- associacions que malda per defensar la riquesa lingüística itàlica i revertir una realitat que espaordeix. Tot sumat, la gran majoritat d’italians es troba en una situació de bilingüisme i les seves parles minoritzades en clar estat de diglòssia:
El canvi del dialetto a l’italià i d’aquest al dialetto depèn de la situació: en família, amb persones del mateix poble es parla dialetto; amb estrangers i amb gent d’altres parts d’Itàlia es tendeix a parlar italià [...]. Respecte al dialetto, l’italià és més apropiat per tractar qüestions oficials i/o lligats al procés social i tècnic dels nostres temps; esport, manteniment de maquinària, etc (p.12).
Sentència de mort. Al final, malgrat l’afirmació que ambdós parlars són igualment funcionals, ens trobem amb aquesta altra afirmació que traspua la concepció que el dialetto és incapaç de trobar paraules pel dia d’avui i de tractar temes “seriosos”. No penso que se’ls acudís dir, pel fet que l’italià agafi préstecs anglesos per expressar realitats científiques o tecnològiques, que la llengua de Dant sigui menys adequada/apropiada/apta per als nous temps. Veiem, per tant, com sota l’aparença de paritat lingüística sorgeix una ideologia que cerca d’afermar la llengua estatal i, amb això, l’estat-nació. Aquest sacrifici dels dialetti a la unitat nacional i a la Modernitat, plauria, de ben segur, Massimo d’Azeglio[2]. A cap i a la fi, l’objectiu és crear italians.
[1] DARDANO, Maurizio i TRIFONE, Pietro (2012): Grammatica italiana modulare, Zanichelli Editore, Milano.
[2] Escriptor, pintor i polític italià del Resorgimento que va treballar per la unificació d’Itàlia. Quan aquesta es féu efectiva l’any 1861, afirmà: “hem creat Itàlia, ara hem de crear els italians”.
La llengua italiana i un dialetto qualsevol dels parlats a la Península són igualment legítims per naixença i desenvolupament, són igualment funcionals en el seu ús. Com l’italià, els nostres dialetti reflecteixen tradicions i cultures nobles; posseeixen un lèxic i una gramàtica: són “llengües” a tots els efectes. [Tanmateix] el dialetto és usat en una àrea més petita respecte a la llengua [i] la raó per la seva major extensió és cultural: les obres de Dant, Petrarca i Bocaccio donaren un gran prestigi al florentí del Trecento [...] de tal manera que fou adoptat per les persones cultes i els centres de poder [...]. Abans que en un pla lingüístic, per tant, lingua i dialetto es distingeixen en el pla social, polític i cultural (p.9).
Sumària i encertada anàlisi i, malgrat la pompa igualitària, gairebé una declaració d’intencions. A això últim, els autors afegeixen que els factors socials que diferencien la llengua italiana de qualsevol dialetto són els següents: la codificació de l’italià, unànimement acceptada, cosa que no passa amb els dialetti (en el cas que estiguin codificades); el seu ús escrit, davant l’ús eminentment oral de les altres parles; i el prestigi social i la dignitat cultural superior que l’italià ha adquirit, en contraposició a tradicions lingüístiques que enriqueixen sobretot les terminologies que es refereixen al món rural (p.9). Proven d’esmenar-ho, tanmateix, afirmant que l’únic criteri suficientment segur per distingir-los és l’extensió geogràfica.
Ens trobem de front, així, a un dels majors estigmes que pateixen els parlants d’aquestes llengües minoritzades: ser identificats com pagesos, incultes i ignorants. És un estigma que ha calat molt i és un dels arguments encara avui utilitzat per gran part dels italians per menystenir la que és, sovint, la seva llengua materna. Es troba poca gent–no n’he trobat encara, per sort- que advoqui per la seva directa supressió. Nogensmenys, és habitual sentir entre els joves que els dialetti són una cosa maca (alguns s’atreveixen a dir “riquesa”), “que et lliga a la terra on vas néixer”; però, diuen, el parlen malament i només amb els avis. Segon estigma: cosa de vells. Per rematar, l’italià sona millor i és la llengua de Dant.
No cal dir, òbviament, que això és una generalització que pot trobar excepcions (poquíssimes). El vènet i els dialectes meridionals encara trampegen, al preu, però, d’estar cada cop més italianitzats. Malauradament, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici és una de les poques –sinó l’única- associacions que malda per defensar la riquesa lingüística itàlica i revertir una realitat que espaordeix. Tot sumat, la gran majoritat d’italians es troba en una situació de bilingüisme i les seves parles minoritzades en clar estat de diglòssia:
El canvi del dialetto a l’italià i d’aquest al dialetto depèn de la situació: en família, amb persones del mateix poble es parla dialetto; amb estrangers i amb gent d’altres parts d’Itàlia es tendeix a parlar italià [...]. Respecte al dialetto, l’italià és més apropiat per tractar qüestions oficials i/o lligats al procés social i tècnic dels nostres temps; esport, manteniment de maquinària, etc (p.12).
Sentència de mort. Al final, malgrat l’afirmació que ambdós parlars són igualment funcionals, ens trobem amb aquesta altra afirmació que traspua la concepció que el dialetto és incapaç de trobar paraules pel dia d’avui i de tractar temes “seriosos”. No penso que se’ls acudís dir, pel fet que l’italià agafi préstecs anglesos per expressar realitats científiques o tecnològiques, que la llengua de Dant sigui menys adequada/apropiada/apta per als nous temps. Veiem, per tant, com sota l’aparença de paritat lingüística sorgeix una ideologia que cerca d’afermar la llengua estatal i, amb això, l’estat-nació. Aquest sacrifici dels dialetti a la unitat nacional i a la Modernitat, plauria, de ben segur, Massimo d’Azeglio[2]. A cap i a la fi, l’objectiu és crear italians.
[1] DARDANO, Maurizio i TRIFONE, Pietro (2012): Grammatica italiana modulare, Zanichelli Editore, Milano.
[2] Escriptor, pintor i polític italià del Resorgimento que va treballar per la unificació d’Itàlia. Quan aquesta es féu efectiva l’any 1861, afirmà: “hem creat Itàlia, ara hem de crear els italians”.
Marc Flores Flores és estudiant de 3r d'història i 2n d'antropologia a la Universitat de Barcelona.
I LENGUE CHE SE CIAMEN MINGA “LENGUE”
Tucc quei che g'ha un zich de interess per la diversitaa lenguistega o che, per esempi, i passa un poo de temp in Italia, i se trovarà prest a sentì a parlà quaicoss che 'l sona minga trop italian: vun di tanti dialetti che se trœuven indepertutt in del Paes. Tucc lor, per deslipa, se trœuven in de 'na situazzion minorizada e, per de pu, in d'un pericol seri d'estinzion, o in d'un process de dialettalizazzion. Anca se l'è una conseguenza de la necessitaa omogenizadora che l'è consustanzial al Statt-nazzion (fenomen che l'è stad analizad brevement chichinscì), bœugna andà pussee in del detali per capì mej i particolar del cas italian.
El prim lavor l'è la nomencladura doperada per ciamà 'sti lengue. El termen dialetti, che pœudom voltà pu o manch 'me “dialects” in ingles e “dialectes” in catalan, besogna frontall in la soa specificitaa, sgià che l'è doperad in d'un sens ben diferent de quell de cà nostra.
Anca se con “dialett” intendom 1) una varietaa geografica, storega o social d'una lengua, ligada a l'origin dei parlant, 2) una manera de parlà che una lengua la presenta in d'una certa zona del sò domini (DIEC) in Italia se dopera soratutt per ciamà i lengue minga nazzionai (minga de statt) e, donca, l'esprim l'istess conzett de langues régionales in Francia o i lenguas autonómicas in Spagna. Cont un particolar important, però: che ghe se da nanca el status de “lengua”.
Donca, cosa l'è che inn i dialetti? Inn lengue o dialett (in del sens che intendom num) de l'italian? Una bona oreggia la savarà capì facilment che se tratta de lengue (una categoria convenzional e despess utel che, a bon cunt, la sarà descutuda in quell blog chì), e minga de variant geografiche de l'italian. Donca la quistion a l'è come l'è che se giustifega l'usagg del termen dialetto inscambi de quell de lingua se, de un pont de vista strecciament lenguistegh, inn considerad dei lengue. Vedem come el le cunta su la Grammatica italiana modulare, che l'è stada doperada de un amis palermitan per preparà i prœuve d'acess a l'universitaa:
In tutt el mond romanz o neolatin (l'inscì-ciamada Romània) el latin volgar (cioè el lenguagg popolar del period republican) el s'è spantegad in d'una motta de dialett che se pœuden sparti sgiò in vari grup a segonda di caratter lenguistegh. […] Pœu dopo, pussee inanz, l'evoluzzion el g'ha dad 'me resultad che in varie zone de la Romània gh'è stad dei dialett particolar che s'inn imponud de sora ai olter, per reson politeghe e colturai, cont el tœuver un prestisg bell grand e cont el vegnì el simbol de comunitaa nazzionai: cioè, dei “lengue” (p. 8)
Inscì donca, i reson che hann fad vegnì el fiorentin del Tresent l'italian (istess del castejan che l'è vegnud spagnœul e 'l francian che l'è vegnud frances) inn mossade ciarament, e senza cinquantalla su. La categoria de “lengua” se reserva, per dilla cont el test ch'emm citad, a quei parlà statai. Donca, la diferenza tra dialetto e lingua l'è apena la fadiga del prim per comunicà (come se diseva prima):
La lengua italiana e un qualsessia dialetto de quei parlad in de la Penisola inn tucc compagn per nassida e desvilup, inn tucc duu fonzionai al sò usagg. Tant 'me l'italian, i noster dialetti rifletten tradizzion e colture nobei; g'hann un lessegh e una gramatega: inn “lengue” a tucc i efett. [Ma] el dialetto l'è doperad in de 'na zona pussee pinina de quella de la lengua; [e] la reson de l'estension pussee granda de la lengua l'è coltural: i œuvre de Dant, Petrarca e Bocasc g'hann dad un gran prestisg al fiorentin del Tresent […] e inscì l'è stad dottad dei persone colte e in dei center del poder […]. Prima anmò che in d'un pian lenguistegh, donca, lingua e dialetto inn descompagn in su 'n pian social, politegh e coltural (p. 9).
Un'analisi ciara e netta che, al de là de la pompa ingualitaria, l'è quasi una deciarazzion d'intent. Oltra a quest, i autor i disen anca che i fator sociai che fann vegnì la lengua italiana diferenta de qualsessia dialetto inn quei chì: la codificazzion de l'italian, acettada de tucc, che l'è un mester che gh'è minga in dei dialetti (in del cas che i sien codificad); el sò usagg scritt, denanz a l'usagg soratutt oral dei olter parlà; e 'l prestisg social e la dignitaa colturala pussee granda che l'italian l'ha ciapad, in contra a dei tradizzion lenguisteghe che ingrandissen soratutt i terminologie che se referissen al mond rural. Ma prœuven istess che l'è minga inscì, e che l'unegh criteri sigur per fà distinzion a l'è l'estension geografica.
Se trœuvom denanz, inscì, a vun di stigma che patissen i parlant de queste lengue de minoranza: vesser identificad 'me paisanott e gnorant. L'è un stigma che l'è stad ben fort, e l'è vun dei argoment che l'è doperad ancamò incœu de la pupart dei talian per sprezzà quella che, de spess, l'è la lengua mader soa de lor. A gh'è poca sgent, mì l'hoo gnamò trovada, per fortuna, che la volaria la sopression soa de lor. Ma l'è normal sentì in tra i sgioven che i dialetti inn un bell mester (vergun el dis adrittura che l'è una “richezza”), che “la liga a la terra indè che sem nassud”; però, disen, el parlen mal, e domà cont i noni. Segond stigma: l'è una roba de vegg. Per finì, l'italian el sona mej e l'è la lengua de Dant.
Gh'è mia besogn de dill, naturalment, che quella chì l'è una generalizazzion che la pò trovà di ecezzion (ben poche). El veneto e i dialett meridionai soraviven, però al prezzi de vesser semper pussee italianizad. Per sfortuna, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici l'è vuna di poche – forsi l'unega – asociazzion che la prœuva a difender la richezza lenguistega italiana e invertì una realtaa che la fa stremizzi. In fond, la pupart di talian la se trœuva in de 'na situazzion de bilenguism, e i sò parlà de minoranza in d'un statt ciar de diglossia.
El cambi del dialetto a l'italian e de quest chì al dialetto el dipend de la situazzion: in fameja, con persone de l'istess paes se parla dialetto; cont i forester e con la sgent dei oltre bande d'Italia se tend a parlà italian […]. In confront al dialetto, l'italian l'è pussee precis per trattà de quistion ofizziai e/o ligade al process social e tennegh dei noster temp: el sport, el rangiament de machine, ecc. (p. 12).
Sentenza de mort. Infina, anca se se dis che i duu parlà inn istess per fonzionalitaa, se trœuvom con st'oltra afermazzion, indè che la sbilza fœura l'idea che 'l dialetto l'è minga bon de trovà parolle per el dì d'inœu e de trattà i tema “seri”. Mì credi che nissun el disa che, per via del fatto che l'italian el ciapa di prestet ingles per parlà de lavorà scentifegh e tennologegh, la lengua del Dant la sia meno giusta/pronta per i temp nœuv. Donca vedom come l'è che sotta la parenza de 'na paritaa lenguistega la ghe sia un'ideologia che la cerca de afermà la lengua statal e, con questa, el statt-nazzion. 'Sto sacrifizzi dei dialetti per l'unitaa nazzional e a la Modernitaa ghe piasaria, de bon, al Massimo d'Azeglio: in fin de la fera, l'obiettiv l'è quell de fà su i talian.
Tucc quei che g'ha un zich de interess per la diversitaa lenguistega o che, per esempi, i passa un poo de temp in Italia, i se trovarà prest a sentì a parlà quaicoss che 'l sona minga trop italian: vun di tanti dialetti che se trœuven indepertutt in del Paes. Tucc lor, per deslipa, se trœuven in de 'na situazzion minorizada e, per de pu, in d'un pericol seri d'estinzion, o in d'un process de dialettalizazzion. Anca se l'è una conseguenza de la necessitaa omogenizadora che l'è consustanzial al Statt-nazzion (fenomen che l'è stad analizad brevement chichinscì), bœugna andà pussee in del detali per capì mej i particolar del cas italian.
El prim lavor l'è la nomencladura doperada per ciamà 'sti lengue. El termen dialetti, che pœudom voltà pu o manch 'me “dialects” in ingles e “dialectes” in catalan, besogna frontall in la soa specificitaa, sgià che l'è doperad in d'un sens ben diferent de quell de cà nostra.
Anca se con “dialett” intendom 1) una varietaa geografica, storega o social d'una lengua, ligada a l'origin dei parlant, 2) una manera de parlà che una lengua la presenta in d'una certa zona del sò domini (DIEC) in Italia se dopera soratutt per ciamà i lengue minga nazzionai (minga de statt) e, donca, l'esprim l'istess conzett de langues régionales in Francia o i lenguas autonómicas in Spagna. Cont un particolar important, però: che ghe se da nanca el status de “lengua”.
Donca, cosa l'è che inn i dialetti? Inn lengue o dialett (in del sens che intendom num) de l'italian? Una bona oreggia la savarà capì facilment che se tratta de lengue (una categoria convenzional e despess utel che, a bon cunt, la sarà descutuda in quell blog chì), e minga de variant geografiche de l'italian. Donca la quistion a l'è come l'è che se giustifega l'usagg del termen dialetto inscambi de quell de lingua se, de un pont de vista strecciament lenguistegh, inn considerad dei lengue. Vedem come el le cunta su la Grammatica italiana modulare, che l'è stada doperada de un amis palermitan per preparà i prœuve d'acess a l'universitaa:
In tutt el mond romanz o neolatin (l'inscì-ciamada Romània) el latin volgar (cioè el lenguagg popolar del period republican) el s'è spantegad in d'una motta de dialett che se pœuden sparti sgiò in vari grup a segonda di caratter lenguistegh. […] Pœu dopo, pussee inanz, l'evoluzzion el g'ha dad 'me resultad che in varie zone de la Romània gh'è stad dei dialett particolar che s'inn imponud de sora ai olter, per reson politeghe e colturai, cont el tœuver un prestisg bell grand e cont el vegnì el simbol de comunitaa nazzionai: cioè, dei “lengue” (p. 8)
Inscì donca, i reson che hann fad vegnì el fiorentin del Tresent l'italian (istess del castejan che l'è vegnud spagnœul e 'l francian che l'è vegnud frances) inn mossade ciarament, e senza cinquantalla su. La categoria de “lengua” se reserva, per dilla cont el test ch'emm citad, a quei parlà statai. Donca, la diferenza tra dialetto e lingua l'è apena la fadiga del prim per comunicà (come se diseva prima):
La lengua italiana e un qualsessia dialetto de quei parlad in de la Penisola inn tucc compagn per nassida e desvilup, inn tucc duu fonzionai al sò usagg. Tant 'me l'italian, i noster dialetti rifletten tradizzion e colture nobei; g'hann un lessegh e una gramatega: inn “lengue” a tucc i efett. [Ma] el dialetto l'è doperad in de 'na zona pussee pinina de quella de la lengua; [e] la reson de l'estension pussee granda de la lengua l'è coltural: i œuvre de Dant, Petrarca e Bocasc g'hann dad un gran prestisg al fiorentin del Tresent […] e inscì l'è stad dottad dei persone colte e in dei center del poder […]. Prima anmò che in d'un pian lenguistegh, donca, lingua e dialetto inn descompagn in su 'n pian social, politegh e coltural (p. 9).
Un'analisi ciara e netta che, al de là de la pompa ingualitaria, l'è quasi una deciarazzion d'intent. Oltra a quest, i autor i disen anca che i fator sociai che fann vegnì la lengua italiana diferenta de qualsessia dialetto inn quei chì: la codificazzion de l'italian, acettada de tucc, che l'è un mester che gh'è minga in dei dialetti (in del cas che i sien codificad); el sò usagg scritt, denanz a l'usagg soratutt oral dei olter parlà; e 'l prestisg social e la dignitaa colturala pussee granda che l'italian l'ha ciapad, in contra a dei tradizzion lenguisteghe che ingrandissen soratutt i terminologie che se referissen al mond rural. Ma prœuven istess che l'è minga inscì, e che l'unegh criteri sigur per fà distinzion a l'è l'estension geografica.
Se trœuvom denanz, inscì, a vun di stigma che patissen i parlant de queste lengue de minoranza: vesser identificad 'me paisanott e gnorant. L'è un stigma che l'è stad ben fort, e l'è vun dei argoment che l'è doperad ancamò incœu de la pupart dei talian per sprezzà quella che, de spess, l'è la lengua mader soa de lor. A gh'è poca sgent, mì l'hoo gnamò trovada, per fortuna, che la volaria la sopression soa de lor. Ma l'è normal sentì in tra i sgioven che i dialetti inn un bell mester (vergun el dis adrittura che l'è una “richezza”), che “la liga a la terra indè che sem nassud”; però, disen, el parlen mal, e domà cont i noni. Segond stigma: l'è una roba de vegg. Per finì, l'italian el sona mej e l'è la lengua de Dant.
Gh'è mia besogn de dill, naturalment, che quella chì l'è una generalizazzion che la pò trovà di ecezzion (ben poche). El veneto e i dialett meridionai soraviven, però al prezzi de vesser semper pussee italianizad. Per sfortuna, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici l'è vuna di poche – forsi l'unega – asociazzion che la prœuva a difender la richezza lenguistega italiana e invertì una realtaa che la fa stremizzi. In fond, la pupart di talian la se trœuva in de 'na situazzion de bilenguism, e i sò parlà de minoranza in d'un statt ciar de diglossia.
El cambi del dialetto a l'italian e de quest chì al dialetto el dipend de la situazzion: in fameja, con persone de l'istess paes se parla dialetto; cont i forester e con la sgent dei oltre bande d'Italia se tend a parlà italian […]. In confront al dialetto, l'italian l'è pussee precis per trattà de quistion ofizziai e/o ligade al process social e tennegh dei noster temp: el sport, el rangiament de machine, ecc. (p. 12).
Sentenza de mort. Infina, anca se se dis che i duu parlà inn istess per fonzionalitaa, se trœuvom con st'oltra afermazzion, indè che la sbilza fœura l'idea che 'l dialetto l'è minga bon de trovà parolle per el dì d'inœu e de trattà i tema “seri”. Mì credi che nissun el disa che, per via del fatto che l'italian el ciapa di prestet ingles per parlà de lavorà scentifegh e tennologegh, la lengua del Dant la sia meno giusta/pronta per i temp nœuv. Donca vedom come l'è che sotta la parenza de 'na paritaa lenguistega la ghe sia un'ideologia che la cerca de afermà la lengua statal e, con questa, el statt-nazzion. 'Sto sacrifizzi dei dialetti per l'unitaa nazzional e a la Modernitaa ghe piasaria, de bon, al Massimo d'Azeglio: in fin de la fera, l'obiettiv l'è quell de fà su i talian.
LES LLINGÜES QUE NUN SE LLAMEN "LLINGÜES"
A cualquier persona con un mínimu d'interés pola diversidá llingüística o que, en cambéu, pase un periodu de tiempu n'Italia, atoparáse llueu na situación d'oyer falar una cosa que nun suena demasiáu italiano: ún de los munchos dialetti que percorren la xeografía de l'estáu. Toos ellos, por desgracia, atópense nuna situación de minorización y, bastantes d'ellos, en seriu peligru d'estinción o en procesu de dialeutalización. Si bien ye una consecuencia de la consustancial necesidá homoxeneizadora de l'Estáu-nación -fenómenu analizáu brevement equí -, hai qu'entrar más en detalle pa entender les peculiaridaes del casu italianu.
Lo primero que sospriende ye la nomenclatura usada pa nomar estes llingües. El términu dialetti, traducible ensin más nin menos como "dialeutos", hai qu'enfrentalo na so especificidá, yá que ye utilizáu nun sentíu absolutamente diversu de como s'utiliza nel nuesu país. Por bien que con "dialeutu" entendamos 1) variedá xeográfica, hestórica o social d'una llingua, asociada a la procedencia de los falantes y 2) modalidá que presenta una llingua nuna zona determinada del so dominiu (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans), n'Italia utilízase principalmente pa referir les llingües non nacionales -non estatales- y, polo tanto, espresa lo mesmo que les langues régionales en Francia o les lenguas autonómicas n'España. Con un matiz: nin siquiera se-yos concede l'estatus de llingua.
¿Qué son, pues, los dialetti? Son llingües o dialeutos, nel sentíu qu'entendemos nós, de l'italianu? Un oyíu atentu sabrá fácilmente discriminar que se trata de llingües (una categoría convencional y de cutiu útil que, sicasí, vendrá discutida n'esti blog) y non de variantes xeográfiques de l'italianu. La cuestión ye, polo tanto, como xustificar l'usu del términu dialetto en vez del de lingua si, dende un puntu de vista estrictamente llingüísticu, son consideráus llingües. Veamos como lo esplica la Grammatica italiana modulare[1], utilizada por un amigu palermitanu pa preparar les pruebes d'accesu a la universidá.
En tol mundu romance o neolatín (la nomada Romania) el latín vulgar (ye dicir, el llinguaxe plebeyu del periodu republicanu) fragmentose nuna multiplicidá de dialeutos que se puen subdividir en grupos según caráuteres llingüísticos [...]. Sucesivamente, en diversos periodos, el devenir dio como resultáu qu'en delles zones de la Romania dialeutos particulares surdieren y s'impunxeren sobre los otros, por motivos políticos y culturales, adquiriendo un notable prestixiu y llegando a ser marques de comunidaes nacionales, ye dicir, "llingües" (p.8).
Asina pues, los motivos polos que'l florentinu del Trecento pasó a ser l'italiano (y, igualmente, el castellán español ya'l francianu'l francés) son espuestos claramente y ensin nengún tipu de terxiversación. Resérvase, según s'estrayi del testu citáu, la categoría de "llingua" a aquelles fales estatales. Entós, la diferencia ente dialetto y lingua ye otra que la deficiencia del primeru pa comunicar (como antaño s'afirmaba):
La llingua italiana y un dialetto qualquiera de los falaos na Península son igualmente lexítimos por nacencia y desenvolvimientu, son igualmente funcionales nel so usu. Como l'italianu, los nuesos dialetti reflexen tradiciones y cultures nobles: poseen un lésicu y una gramática: son llingües a toos los efeutos. [Sicasí] el dialetto ye utilizáu nuna área más pequeña respetu a la llingua [y] la razón por la so mayor estención ye cultura: les obres de Dante, Petrarca i Bocaccio dieron un gran prestixiu al florentinu del Trecento [...] de tal xeitu que foi adoptáu poles persones cultues y los centros de poder [...]. Antes que nun plan lingüísticu, polo tanto, lingua y dialetto estrémense nel plan social, políticu y cultural (p.9).
Sumariu y acertáu análisis y, a pesar de la pompa igualitaria, cuasi una declaración d'intenciones. A esto último, los autores añaden que los factores sociales qu'estremen la llingua italiana de cualquier dialetto son los siguientes: la codificación de l'italianu, unánimemente aceptada, lo que nun pasa colos dialetti (nel casu que tean codificades); el so usu escritu, delantre l'usu eminentemente oral de les otres fales; ya'l prestixiu social y la dignidá cultural superior que l'italiano adquirió, en contraposición a tradiciones llingüístiques qu'enriquecen sobretoo les terminoloxíes que se refieren al mundu rural (p.9). Sicasí, prueben d'enmendalo afirmando que l'únicu criteriu suficientemente seguru pa distinguilos ye l'estensión xeográfica.
Apotámonos frente, asina, a ún de los mayores estigmas que sufren los falantes d'estes llingües minorizades: ser identificaos como paletes, incultes y ignorantes. Ye un estigma que caló muncho y ye ún de los argumentos inda güei utilizáu por gran parte de los italianos pa despreciar la que ye, de cutiu, la llingua materna. Atopáse poca xente -tovía nun atopé naide asina, por suerte- qu'abogue pola so direuta supresión. Sicasí, ye habitual oir ente los mozos que los dialetti son una cosa bonita (algunos atrévense a dicir "riqueza"), "que te liga a la terra onde nacisti"; pero, dicen, fálanlu mal y sólo con los güelos. Segundu estigma: cosa de viellos. Pa rematar, l'italianu suena meyor y ye la llingua de Dante.
No hai que dicir, obviamente, qu'esto ye una xeneralización que pue atopar escepciones (poquíssimes). El vénetu y los dialeutos meridionales tovía trampeen, al preziu de tar cada vez más italianizaos. Por desgracia, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici ye una de les poques -si no l'única- asociaciones que malda por defender la riqueza llingüística itálica y revertir una realidá qu'espanta. Tou sumáu, la gran mayoría d'italianos atópase nuna situación de billingüisme y les sos fales minorizades nun claru estáu de diglosia:
El cambéu del dialeutu a l'italianu y d'esti al dialeutu depende de la situación: en familia, con persones del mesmu pueblu fálase dialeutu; con estranxeros y con xente d'otres partes d'Italia tiéndese a falar italianu [...]. Respetu al dialeutu, l'italianu ye más apropiáu pa tratar cuestiones oficiales i/o lligades al procesu social y técnicu de los nuesos tiempos; deporte, mantenimientu de maquinaria, etc (p.12).
Sentencia de muerte. Al final, a pesar de l'afirmación que dambes fales son igualmente funcionales, atopámonos con esta otra afirmación rezume la concepción que'l dialetto ye incapaz d'atopar pallabres pal día de güei y de tratar temes "serios". Nun penso que se-yos ocurra dicir, pol fechu que l'italiano agarre préstamos ingleses pa espresar realidaes científiques o tecnolóxiques, que la llingua de Dant sía menos adequada/apropiada/apta pa los nuevos tiempos. Vemos, polo tanto, como baxo l'apariencia de paridá llingüística surde una ideoloxía que busca afianzar la llingua estatal y, con esto, l'estáu-nación. Esti sacrificiu de los dialetti a la unidá nacional y a la Modernidá, prestaría, con seguridá, a Massimo d'Azeglio[2]. Al fin y al cabu, l'oxetivu ye crear italianos.
A cualquier persona con un mínimu d'interés pola diversidá llingüística o que, en cambéu, pase un periodu de tiempu n'Italia, atoparáse llueu na situación d'oyer falar una cosa que nun suena demasiáu italiano: ún de los munchos dialetti que percorren la xeografía de l'estáu. Toos ellos, por desgracia, atópense nuna situación de minorización y, bastantes d'ellos, en seriu peligru d'estinción o en procesu de dialeutalización. Si bien ye una consecuencia de la consustancial necesidá homoxeneizadora de l'Estáu-nación -fenómenu analizáu brevement equí -, hai qu'entrar más en detalle pa entender les peculiaridaes del casu italianu.
Lo primero que sospriende ye la nomenclatura usada pa nomar estes llingües. El términu dialetti, traducible ensin más nin menos como "dialeutos", hai qu'enfrentalo na so especificidá, yá que ye utilizáu nun sentíu absolutamente diversu de como s'utiliza nel nuesu país. Por bien que con "dialeutu" entendamos 1) variedá xeográfica, hestórica o social d'una llingua, asociada a la procedencia de los falantes y 2) modalidá que presenta una llingua nuna zona determinada del so dominiu (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans), n'Italia utilízase principalmente pa referir les llingües non nacionales -non estatales- y, polo tanto, espresa lo mesmo que les langues régionales en Francia o les lenguas autonómicas n'España. Con un matiz: nin siquiera se-yos concede l'estatus de llingua.
¿Qué son, pues, los dialetti? Son llingües o dialeutos, nel sentíu qu'entendemos nós, de l'italianu? Un oyíu atentu sabrá fácilmente discriminar que se trata de llingües (una categoría convencional y de cutiu útil que, sicasí, vendrá discutida n'esti blog) y non de variantes xeográfiques de l'italianu. La cuestión ye, polo tanto, como xustificar l'usu del términu dialetto en vez del de lingua si, dende un puntu de vista estrictamente llingüísticu, son consideráus llingües. Veamos como lo esplica la Grammatica italiana modulare[1], utilizada por un amigu palermitanu pa preparar les pruebes d'accesu a la universidá.
En tol mundu romance o neolatín (la nomada Romania) el latín vulgar (ye dicir, el llinguaxe plebeyu del periodu republicanu) fragmentose nuna multiplicidá de dialeutos que se puen subdividir en grupos según caráuteres llingüísticos [...]. Sucesivamente, en diversos periodos, el devenir dio como resultáu qu'en delles zones de la Romania dialeutos particulares surdieren y s'impunxeren sobre los otros, por motivos políticos y culturales, adquiriendo un notable prestixiu y llegando a ser marques de comunidaes nacionales, ye dicir, "llingües" (p.8).
Asina pues, los motivos polos que'l florentinu del Trecento pasó a ser l'italiano (y, igualmente, el castellán español ya'l francianu'l francés) son espuestos claramente y ensin nengún tipu de terxiversación. Resérvase, según s'estrayi del testu citáu, la categoría de "llingua" a aquelles fales estatales. Entós, la diferencia ente dialetto y lingua ye otra que la deficiencia del primeru pa comunicar (como antaño s'afirmaba):
La llingua italiana y un dialetto qualquiera de los falaos na Península son igualmente lexítimos por nacencia y desenvolvimientu, son igualmente funcionales nel so usu. Como l'italianu, los nuesos dialetti reflexen tradiciones y cultures nobles: poseen un lésicu y una gramática: son llingües a toos los efeutos. [Sicasí] el dialetto ye utilizáu nuna área más pequeña respetu a la llingua [y] la razón por la so mayor estención ye cultura: les obres de Dante, Petrarca i Bocaccio dieron un gran prestixiu al florentinu del Trecento [...] de tal xeitu que foi adoptáu poles persones cultues y los centros de poder [...]. Antes que nun plan lingüísticu, polo tanto, lingua y dialetto estrémense nel plan social, políticu y cultural (p.9).
Sumariu y acertáu análisis y, a pesar de la pompa igualitaria, cuasi una declaración d'intenciones. A esto último, los autores añaden que los factores sociales qu'estremen la llingua italiana de cualquier dialetto son los siguientes: la codificación de l'italianu, unánimemente aceptada, lo que nun pasa colos dialetti (nel casu que tean codificades); el so usu escritu, delantre l'usu eminentemente oral de les otres fales; ya'l prestixiu social y la dignidá cultural superior que l'italiano adquirió, en contraposición a tradiciones llingüístiques qu'enriquecen sobretoo les terminoloxíes que se refieren al mundu rural (p.9). Sicasí, prueben d'enmendalo afirmando que l'únicu criteriu suficientemente seguru pa distinguilos ye l'estensión xeográfica.
Apotámonos frente, asina, a ún de los mayores estigmas que sufren los falantes d'estes llingües minorizades: ser identificaos como paletes, incultes y ignorantes. Ye un estigma que caló muncho y ye ún de los argumentos inda güei utilizáu por gran parte de los italianos pa despreciar la que ye, de cutiu, la llingua materna. Atopáse poca xente -tovía nun atopé naide asina, por suerte- qu'abogue pola so direuta supresión. Sicasí, ye habitual oir ente los mozos que los dialetti son una cosa bonita (algunos atrévense a dicir "riqueza"), "que te liga a la terra onde nacisti"; pero, dicen, fálanlu mal y sólo con los güelos. Segundu estigma: cosa de viellos. Pa rematar, l'italianu suena meyor y ye la llingua de Dante.
No hai que dicir, obviamente, qu'esto ye una xeneralización que pue atopar escepciones (poquíssimes). El vénetu y los dialeutos meridionales tovía trampeen, al preziu de tar cada vez más italianizaos. Por desgracia, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici ye una de les poques -si no l'única- asociaciones que malda por defender la riqueza llingüística itálica y revertir una realidá qu'espanta. Tou sumáu, la gran mayoría d'italianos atópase nuna situación de billingüisme y les sos fales minorizades nun claru estáu de diglosia:
El cambéu del dialeutu a l'italianu y d'esti al dialeutu depende de la situación: en familia, con persones del mesmu pueblu fálase dialeutu; con estranxeros y con xente d'otres partes d'Italia tiéndese a falar italianu [...]. Respetu al dialeutu, l'italianu ye más apropiáu pa tratar cuestiones oficiales i/o lligades al procesu social y técnicu de los nuesos tiempos; deporte, mantenimientu de maquinaria, etc (p.12).
Sentencia de muerte. Al final, a pesar de l'afirmación que dambes fales son igualmente funcionales, atopámonos con esta otra afirmación rezume la concepción que'l dialetto ye incapaz d'atopar pallabres pal día de güei y de tratar temes "serios". Nun penso que se-yos ocurra dicir, pol fechu que l'italiano agarre préstamos ingleses pa espresar realidaes científiques o tecnolóxiques, que la llingua de Dant sía menos adequada/apropiada/apta pa los nuevos tiempos. Vemos, polo tanto, como baxo l'apariencia de paridá llingüística surde una ideoloxía que busca afianzar la llingua estatal y, con esto, l'estáu-nación. Esti sacrificiu de los dialetti a la unidá nacional y a la Modernidá, prestaría, con seguridá, a Massimo d'Azeglio[2]. Al fin y al cabu, l'oxetivu ye crear italianos.
|
LE LENGHE CH'AS CIAMO NEN «LENGHE»
|
Tùit lor ch'a l'han na frisa d'antëress anvers la diversità lenghìstica o che, pr'esempi, a passo 'n pòch ëd temp an Italia, as trovran prest a scoté parlé 'd ròbe ch'a son-o pa vàire italian-e; un dij tant dialetti ch'as treuvo daspërtut ant ël Pais. Tùit chiej-lì, për maleur, a son piassà ant në stat ëd minorità, e l'arzigh a l'é ch'a së smortran tòst, o ch'as italianiseran fin-a ch'a saran vnù përdabon mach dij dialèt. Sòn a l'é n'arzultà ciàir dlë bzògn djë stat sentraj dë sbërgnaché la diversità (un fenòmen che sì dapress i dëspiegroma bref), ma a venta pro vardé pi ancreus ij detaj dël cas italian.
Për prim a venta parlé an sël nòm ch'as deuvra për ciamé ste lenghe. La dission dialetti, ch'i podoma viré truch e branca "dialects" an anglèis e "dialectes" an catalan, a venta capì com as deuvra an Italia, ch'a l'é n'usagi tut diferent da com as deuvra ant j'àitr pais.
Mentre che noi, quand i dijoma "dialet", i antendoma 1) na varietà geogràfica, stòrica o social ëd na lenga, lijà a l'orìgin dij parlant, 2) na manera 'd parlé che na lenga a spòrz ant na certa zòna 'd sò domini (DIEC), an Italia quand a dijo "dialet" a parlo s'na lenga ch'a l'é nen nassional (nen d'Ëstat) e, donca, a esprim l'istess concet dël langues régionales fransèise o dël lenguas autonómicas an Ëspagna. E tutun con na diferensa pa cita: a lor-sì as arcognòss gnanca la condission ëd "lenga".
Donca, lòn che son-ne ij dialetti? Son-ne 'd lenghe o 'd dialèt, com i-j sustoma nojàitr, ëd l'italian? Për na bon-a orija a l'é belfé capì ch'a son dle lenghe (na categorìa covensional e soens ùtil che, macassìa, i discutroma ant ës blògh-sì), e pa na variant geogràfica dl'italian. Donca la question a l'é com as giùstifica l'usagi dla paròla dialetto an piassa dla paròla lingua se, da na mira dë strèita lenghìstica, a son considërà 'd lenghe. Vejoma com a la conta la Grammatica italiana modulare, ch'a l'é stàita dovrà da n'amis ëd Palermo për pronté 'j test për intré a l'università.
An tut ël mond romanz o neolatin (l'ansidita Romània) ël latin volgar (valadì 'l lengagi popolar dël perìod republican) a l'é spantiasse ant un baron ëd dialèt ch'as peulo spartì an vari grop conforma sòj trat lenghìstich. […] Peui dòp, pi anans, l'evolussion a l'ha arzultà che an vàire zòne dla Romània a son staie dij particolar dialèt ch'a son sautà fòra tra j'àitr e a l'han surpassàje, pr'ëd rason polìtiche e colturaj, an pijand un grand prestigi e vnienda 'l sìmbol dle comunità nassionaj: valadì dle "lenghe" (p. 8)
E anlora parèj le rason ch'a l'han possà 'l fiorentin dël Tërsent për dventé l'italian (com ël castijan ch'a l'é vnù spagneul e 'l fransan ch'a l'é vnù fransèis) a son mostrà 'd manera ciàira, e sensa tant ciapostr e virondela. La categorìa 'd «lenga» a l'é arzervà, për dì com a dis ël test ch'i l'oma sità, ai parlé dë stat. Donca la diferensa tra dialet e lenga a l'é mach la fatica dël prim për comuniché (com as disìa prima):
La lenga italian-a e colcassìa dialèt ëd coj parlà ant la Penìsola a son tùit istess për nassensa e dësvlup, a son tùit doi fonsionaj a sò usagi. Tanme l'italian, nòsti dialèt a specio 'd tradission e 'd colture nòbij; a l'han un léssich e na gramàtica: a son tutafàit ëd lenghe. [Tutun] ël dialèt a l'é dovrà ant na zòna pi cita 'd cola dla lenga; [e] le rason dlë spantiament pi largh ëd la lenga a son colturaj: j'euvre ëd Dant, Petrarca e Boccaccio a l'han dàit un grand prestici al fiorentin dël Tërsent […] e parèj a l'é stàit adotà da le përson-e davante e ant ij sénter dël podèj […]. Donch prima ancor che an s'un pian lenghìstich, lenga e dialèt a son dëspar da la mira social, polìtica e coltura. (p.9)
N'anàlisi sigura e soagnà che, malgré la pompa dle lenghe "tute anvaj", a l'é squasi 'n but. An dzorpì j'autor a dijo che ij fator sociaj ch'a fan la lenga italian bin diferenta da colcassìa dialèt a son: la codificassion dl'italian, acetà da tùit, ch'a l'é na còsa ch'a càpita pa ant ij dialèt (bele s'a son codificà); sò usagi scrit, dnans a l'usagi dzortut parlà dij dialet; ël prestigi social e la dignità coltural pi granda che l'italian a l'ha pijà, contra al tradission lenghìstiche ch'a foson-o dzortut për le paròle gropà al travaj dij camp (p.9). Ma a preuvo tutun a cantoné ste dariere question, fortiend che l'ùnich criteri dabon sert për dëssernje a l'é l'estension geogràfica.
E parèj is trovoma dnans a un djë stigma ch'a patisso ij parlant dë ste lenghe cite: esse identificà com ëd paisanòt e gnorant. A l'é në stigma ch'a l'é stàit bin fòrt, e a l'é un dj'argoment ch'a l'é dovrà ancor ancheuj da la pipart dj'italian për meprisé la lenga 'd soa mare. A-i é pòca gent, mi për boneur i l'hai pancor trovàla, ch'a vorërìa soprimje. Ma a l'é normal sente tra 'j giovo che ij dialetti a son na còsa bela (queidun a dis fin-a ch'a son na "richëssa"), che "a lija a la landa anté ch'i soma nà"; amperò, a dijo, a-j parlo mal, e mach con ij genitor grand. Scond ëstigma: a l'é na ròba da vej. Për furnì, l'italian a son-a pi bin e a l'é la lenga 'd Dant.
A-i é pa damanca 'd dìlo, com a l'é ciàir ch'a sia, che costa-sì a l'é na generalisassion ch'a peul ancontré d'ecession, ma ben ràire. Ël venessian e ij dialèt dël sud a dzorvivo, ma al pressi d'esse viaman copì italianisà. A dëspias che 'l Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici (Comità për la Tua dij Ben Lenghìstich) a l'é un-a dle pòche – maraman la sola – associassion ch'a preuva a dësfende la sgnorìa lenghìstica italian-a e a anvertì na realtà ch'a sburdiss. An fond, la pipart dj'italian as treuva ant na situassion ëd bilenghism, e sò parlé cit a l'é ant un ciàir ëstat ëd diglossìa.
Ël cambi dal dialetto a l'italian e da costì al dialetto a dipend da la situassion: an famija, con le përson-e dl'istess pais as parla dialetto, con ij forest e con la gent dj'àutre bande d'Italia as tend a parlé italian […]. An confront al dialetto, l'italian a l'é pi precis për traté 'd question ofissiaj e|o gropà al process social e técnich ëd nòst temp: lë spòrt, ël rangg dj'angign, evf. (p. 12).
Sentensa 'd mòrt. A la fin, bele ch'as dis che ij doi parlé a son j'istess për fonsionalità, is trovoma con st'àutra afermassion, andoa ch'a sàuta fòrta l'idèja che 'l dialetto a l'é nen bon ëd trové le paròle pr'ël dì d'ancheuj e 'd traté 'd tema "serios". Mi i chërd che gnun a dis che për càusa dël paròle anglèise che l'italian a ampërmua për parlé dij travaj sientìfich e tecnològich, la lenga 'd Dant a sia meno adata e agiornà pr'ij temp neuv. Donca i beicoma che sota la parvensa dl'ugualiansa lenghìstica a-i é n'ideologìa ch'a veul fortì la lenga d'Ëstat e, a brassèt, lë stat nassional. Sto sacrifissi dij dialetti për l'unità nassional e la modernità a-j piasrìa, përdabon, a Màssim d'Asèj: tuta sta listòria pr'otnì d'italian.
Për prim a venta parlé an sël nòm ch'as deuvra për ciamé ste lenghe. La dission dialetti, ch'i podoma viré truch e branca "dialects" an anglèis e "dialectes" an catalan, a venta capì com as deuvra an Italia, ch'a l'é n'usagi tut diferent da com as deuvra ant j'àitr pais.
Mentre che noi, quand i dijoma "dialet", i antendoma 1) na varietà geogràfica, stòrica o social ëd na lenga, lijà a l'orìgin dij parlant, 2) na manera 'd parlé che na lenga a spòrz ant na certa zòna 'd sò domini (DIEC), an Italia quand a dijo "dialet" a parlo s'na lenga ch'a l'é nen nassional (nen d'Ëstat) e, donca, a esprim l'istess concet dël langues régionales fransèise o dël lenguas autonómicas an Ëspagna. E tutun con na diferensa pa cita: a lor-sì as arcognòss gnanca la condission ëd "lenga".
Donca, lòn che son-ne ij dialetti? Son-ne 'd lenghe o 'd dialèt, com i-j sustoma nojàitr, ëd l'italian? Për na bon-a orija a l'é belfé capì ch'a son dle lenghe (na categorìa covensional e soens ùtil che, macassìa, i discutroma ant ës blògh-sì), e pa na variant geogràfica dl'italian. Donca la question a l'é com as giùstifica l'usagi dla paròla dialetto an piassa dla paròla lingua se, da na mira dë strèita lenghìstica, a son considërà 'd lenghe. Vejoma com a la conta la Grammatica italiana modulare, ch'a l'é stàita dovrà da n'amis ëd Palermo për pronté 'j test për intré a l'università.
An tut ël mond romanz o neolatin (l'ansidita Romània) ël latin volgar (valadì 'l lengagi popolar dël perìod republican) a l'é spantiasse ant un baron ëd dialèt ch'as peulo spartì an vari grop conforma sòj trat lenghìstich. […] Peui dòp, pi anans, l'evolussion a l'ha arzultà che an vàire zòne dla Romània a son staie dij particolar dialèt ch'a son sautà fòra tra j'àitr e a l'han surpassàje, pr'ëd rason polìtiche e colturaj, an pijand un grand prestigi e vnienda 'l sìmbol dle comunità nassionaj: valadì dle "lenghe" (p. 8)
E anlora parèj le rason ch'a l'han possà 'l fiorentin dël Tërsent për dventé l'italian (com ël castijan ch'a l'é vnù spagneul e 'l fransan ch'a l'é vnù fransèis) a son mostrà 'd manera ciàira, e sensa tant ciapostr e virondela. La categorìa 'd «lenga» a l'é arzervà, për dì com a dis ël test ch'i l'oma sità, ai parlé dë stat. Donca la diferensa tra dialet e lenga a l'é mach la fatica dël prim për comuniché (com as disìa prima):
La lenga italian-a e colcassìa dialèt ëd coj parlà ant la Penìsola a son tùit istess për nassensa e dësvlup, a son tùit doi fonsionaj a sò usagi. Tanme l'italian, nòsti dialèt a specio 'd tradission e 'd colture nòbij; a l'han un léssich e na gramàtica: a son tutafàit ëd lenghe. [Tutun] ël dialèt a l'é dovrà ant na zòna pi cita 'd cola dla lenga; [e] le rason dlë spantiament pi largh ëd la lenga a son colturaj: j'euvre ëd Dant, Petrarca e Boccaccio a l'han dàit un grand prestici al fiorentin dël Tërsent […] e parèj a l'é stàit adotà da le përson-e davante e ant ij sénter dël podèj […]. Donch prima ancor che an s'un pian lenghìstich, lenga e dialèt a son dëspar da la mira social, polìtica e coltura. (p.9)
N'anàlisi sigura e soagnà che, malgré la pompa dle lenghe "tute anvaj", a l'é squasi 'n but. An dzorpì j'autor a dijo che ij fator sociaj ch'a fan la lenga italian bin diferenta da colcassìa dialèt a son: la codificassion dl'italian, acetà da tùit, ch'a l'é na còsa ch'a càpita pa ant ij dialèt (bele s'a son codificà); sò usagi scrit, dnans a l'usagi dzortut parlà dij dialet; ël prestigi social e la dignità coltural pi granda che l'italian a l'ha pijà, contra al tradission lenghìstiche ch'a foson-o dzortut për le paròle gropà al travaj dij camp (p.9). Ma a preuvo tutun a cantoné ste dariere question, fortiend che l'ùnich criteri dabon sert për dëssernje a l'é l'estension geogràfica.
E parèj is trovoma dnans a un djë stigma ch'a patisso ij parlant dë ste lenghe cite: esse identificà com ëd paisanòt e gnorant. A l'é në stigma ch'a l'é stàit bin fòrt, e a l'é un dj'argoment ch'a l'é dovrà ancor ancheuj da la pipart dj'italian për meprisé la lenga 'd soa mare. A-i é pòca gent, mi për boneur i l'hai pancor trovàla, ch'a vorërìa soprimje. Ma a l'é normal sente tra 'j giovo che ij dialetti a son na còsa bela (queidun a dis fin-a ch'a son na "richëssa"), che "a lija a la landa anté ch'i soma nà"; amperò, a dijo, a-j parlo mal, e mach con ij genitor grand. Scond ëstigma: a l'é na ròba da vej. Për furnì, l'italian a son-a pi bin e a l'é la lenga 'd Dant.
A-i é pa damanca 'd dìlo, com a l'é ciàir ch'a sia, che costa-sì a l'é na generalisassion ch'a peul ancontré d'ecession, ma ben ràire. Ël venessian e ij dialèt dël sud a dzorvivo, ma al pressi d'esse viaman copì italianisà. A dëspias che 'l Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici (Comità për la Tua dij Ben Lenghìstich) a l'é un-a dle pòche – maraman la sola – associassion ch'a preuva a dësfende la sgnorìa lenghìstica italian-a e a anvertì na realtà ch'a sburdiss. An fond, la pipart dj'italian as treuva ant na situassion ëd bilenghism, e sò parlé cit a l'é ant un ciàir ëstat ëd diglossìa.
Ël cambi dal dialetto a l'italian e da costì al dialetto a dipend da la situassion: an famija, con le përson-e dl'istess pais as parla dialetto, con ij forest e con la gent dj'àutre bande d'Italia as tend a parlé italian […]. An confront al dialetto, l'italian a l'é pi precis për traté 'd question ofissiaj e|o gropà al process social e técnich ëd nòst temp: lë spòrt, ël rangg dj'angign, evf. (p. 12).
Sentensa 'd mòrt. A la fin, bele ch'as dis che ij doi parlé a son j'istess për fonsionalità, is trovoma con st'àutra afermassion, andoa ch'a sàuta fòrta l'idèja che 'l dialetto a l'é nen bon ëd trové le paròle pr'ël dì d'ancheuj e 'd traté 'd tema "serios". Mi i chërd che gnun a dis che për càusa dël paròle anglèise che l'italian a ampërmua për parlé dij travaj sientìfich e tecnològich, la lenga 'd Dant a sia meno adata e agiornà pr'ij temp neuv. Donca i beicoma che sota la parvensa dl'ugualiansa lenghìstica a-i é n'ideologìa ch'a veul fortì la lenga d'Ëstat e, a brassèt, lë stat nassional. Sto sacrifissi dij dialetti për l'unità nassional e la modernità a-j piasrìa, përdabon, a Màssim d'Asèj: tuta sta listòria pr'otnì d'italian.
|
E LENGUE CHE NO SE GHE DIXE "LENGUE" |
Chesesegge persoña ch’a l’agge un ciccinin de interesse pe-a diverscitæ linguistica, ò ch’a segge stæta pe un çerto periodo in Italia, ghe intravvegnià fito de sentî parlâ quarcösa ch’o no pâ pròpio italian: un di tanti dialetti spantegæ pe-o stato. Sti chì, tutti areo, en purtròppo inte unna condiçion de minoransa, e boña parte in grande reisego de scentâ ò inte un proçesso de dialetizzaçion. Sciben che questa a l’é a conseguensa da neçescitæ de omogeneizzaçion do stato-naçion, emmo da intrâ ciù into druo pe accapî e peculiarietæ do caxo italian.
A primma cösa ch’a sorprende a l’é a nomenclatua deuviâ pe denominâ ste lengue. O termine “dialetto” o s’à da intende inte unna mainea despægia da comme o l’é deuviou chì in Catalògna. Sciben che con “dialetto” intendemmo 1) unna varietæ stòrica, giografica ò soçiâ de unna lengua assoçiâ a-i parlanti e 2) un mòddo de parlâ unna lengua int’unna çerta zöna do dominio (DIEC), in Italia a se deuvia ciù che atro pe riferîse a-e lengue no naçionæ – no de stato –, quelle che in Fransa ghe dixan langues régionales e in Spagna lenguas autonómicas. Ma co’unna differensa importante: in Italia no ghe vëgne reconosciuo manco a qualifica de lengua.
Cöse son, aloa, sti dialetti? En lengue ò dialetti into senso che ghe demmo niatri in Spagna? Pe unn’oegia attenta saià façile capî che en lengue (unna categoria convençionâ e de spesso utile ch’a saià discussa in sce questo blog) e no de varietæ giografiche de l’italian. A costion a l’é, donca, comme giustificâ l’uso do termine dialetto incangio de lengua se, da un ponto de vista streitamente linguistico, en conscideræ lengue. Ammiemmo comme a ô mostra a “Grammatica italiana modulare”[1] ch’o l’à addeuviou un amigo palermitan pe appareggiâse a-e preuve d’accesso à l’universcitæ.
Into mondo romanico ò neolatin areo (ciammou Romània) o latin vorgâ (saieiva à dî a lengua de corbetta into periodo repubrican) o se menissa inte unna gran quantitæ de dialetti che se peuan scompartî in sciâ base do carattere linguistico[...]. Dòppo, in diversci periodi, in tante äie da Romània l’evoluçion a l’à fæto scì che emergessan e prevaissan çerti dialetti sorvia i atri, pe de raxoin politiche e de coltua, guägnando prestigio e in diventâ træti distintivi de de communitæ naçionæ, saieiva à dî, de “lengue” (p.8).
Coscì e raxoin ch’an fæto do fiorentin do Trexento l’italian (e, do mæximo, o castiggian in Spagna e o franseise in Fransa) son mostræ in mòddo ciæo e sensa zinzanâ. A categoria de “lengua” a l’é riservâ, segondo o testo dito, pe quande se parla de stato. Donca a differensa fra dialetto e lengua a l’é unn’atra, no quella da difficortæ do primmo inta communicaçion (comme se diva un tempo):
A lengua italiaña e un chesesæ dialetto parlou inta penisoa gh’an a mæxima legittimitæ pe origine e desviluppo, e a mæxima fonçionalitæ inte l’uso. Comme l’italian, i nòstri dialetti respegian tradiçioin e coltue nòbili; gh’an un vocaboläio e unna grammatica: en “lengue” à tutti i effetti. [Ma] o dialetto o l’é deuviou inte unn’äia ciù picciña à peto da lengua [e] a raxon da seu ciù grande estençion a l’é coltuale: e euvie de Dante, Petrarca e Boccaccio an avvoxou o fiorentin do Trexento [...] e pe questo en stæte adottæ da-e persoñe de coltua e da-i çentri de poei [...]. Primma che in sce un cian linguistico, donca, lengua e dialetto en despægi in sciô cian soçiâ, politico e da coltua (p.9).
Unn’analixi sommäia ma preçisa e che, sciben a pompa egualitäia, a pâ unna diciaraçion programmatica. À st’urtimo discorso i autoî gh’azzonzan che i elementi che fan a differensa fra a lengua italiaña e un chesesegge atro dialetto en sti chì: a codifica de l’italian, che a l’é açettâ à l’unanimitæ, cösa ch’a no succede co-i dialetti (se en codificæ); o seu uso scrito, à peto de quello prinçipalmente orale di atri parlæ; o prestigio soçiâ e a dignitæ che a coltua italiaña a l’à guägno, in contrappoxiçion co-i dialetti ch’en ciù che atro ricchi de poule che se riferiscian a-o mondo da campagna (p.9). Dapeu preuvan à dâghe recatto, con dî che l’unico critëio seguo abasta pe distingue lengua e dialetto o l’é l’estenscion giografica.
S’attrovemmo coscì de fronte à uña de ingiustiçie ciù grende che e persoñe che parlan unna lengua minoritäia pòssan patî: ëse identificæ comme paisen, incolti e ignoranti. O l’é un marco ch’o l’à avuo un bello successo e o l’é ancon un argomento che i italien addeuvian pe desprexâ quella che soventi a l’é a seu lengua moæ. Gh’é pöca gente, che pe fortuña no emmo ancon trovou, che a veu pròpio a seu sopprescion. O l’é incangio un sentimento commun fra i zoeni dî che o dialetto a l’é unna bella cösa (quarchedun o s’incalla fiña à dî “ricchessa”), ch’a te liga a-a tæra donde t’ê nasciuo, ma dixan ascì che ô parlan mâ e solo co-i messiavi. Segondo marco: quarcösa de vegio. Pe finî, l’italian o seunna megio, a l’é a lengua do Dante.
No l’é manco da dî, s’accapisce, che sta chì a l’é unna generalizzaçion ch’a peu avei ecceçioin (pöche). I dialetti do Veneto e do mëzogiorno sorviavivan, a-o prexo, però, d’ëse de longo ciù italianizzæ. Purtròppo, o Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici a l’é uña de pöche – fòscia a sola – associaçion ch’a breiga pe difende a ricchessa linguistica italiaña e pe imbösâ unna realtæ ch’a mette poia. In fondo, a ciù parte di italien o l’é inte unna condiçion de bilinguismo, e i seu parlæ se treuvan inte un stato ciæo de digloscia:
O cangio da-o dialetto à l’italian e da sto chì a-o dialetto o dipende da-a scituaçion: a famiggia, e persoñe do paise parlan dialetto; i foresti, e persoñe che ne vëgnan da atre parte d’Italia tendan à parlâ italian [...]. À peto do dialetto, l’italian o scazze megio pe affrontâ e costioin offiçiæ e/ò che en ligæ a-i proçesci soçiæ e tecnichi do nòstro tempo: sport, manutençion de machine, ecc. (p.12).
Sentensa de mòrte. In sciâ fin, con tutto che s’afferma che tutti doî i parlæ servan, s’attrovemmo con st’atra affermaçion ch’a strasua a conçeçion segondo a quæ o dialetto o no l’é bon à attrovâ e poule adattæ a-a giornâ d’ancheu, e pe discorrî de cöse “serie”. Mi creddo che à nisciun ghe vëgne in cheu de dî che a lengua de Dante a segge meno adattâ/appropriâ a-i tempi neuvi, pe-o fæto de piggiâ de poule da l’ingleise pe esprimme de realtæ scientifiche ò tecnològiche. Ammiemmo, aloa, comme sotta l’apparensa da paritæ gh’é unn’ideologia ch’a çerca de rende ciù fòrte a lengua do stato, e con sto chì o stato-naçion. Sto sacrifiçio do dialetto pe l’unitæ naçionale e a modernitæ o saieiva cao de seguo a-o Massimo d’Azeglio[2]. In sciâ fin l’obiettivo o l’é quello de creâ i italien.
A primma cösa ch’a sorprende a l’é a nomenclatua deuviâ pe denominâ ste lengue. O termine “dialetto” o s’à da intende inte unna mainea despægia da comme o l’é deuviou chì in Catalògna. Sciben che con “dialetto” intendemmo 1) unna varietæ stòrica, giografica ò soçiâ de unna lengua assoçiâ a-i parlanti e 2) un mòddo de parlâ unna lengua int’unna çerta zöna do dominio (DIEC), in Italia a se deuvia ciù che atro pe riferîse a-e lengue no naçionæ – no de stato –, quelle che in Fransa ghe dixan langues régionales e in Spagna lenguas autonómicas. Ma co’unna differensa importante: in Italia no ghe vëgne reconosciuo manco a qualifica de lengua.
Cöse son, aloa, sti dialetti? En lengue ò dialetti into senso che ghe demmo niatri in Spagna? Pe unn’oegia attenta saià façile capî che en lengue (unna categoria convençionâ e de spesso utile ch’a saià discussa in sce questo blog) e no de varietæ giografiche de l’italian. A costion a l’é, donca, comme giustificâ l’uso do termine dialetto incangio de lengua se, da un ponto de vista streitamente linguistico, en conscideræ lengue. Ammiemmo comme a ô mostra a “Grammatica italiana modulare”[1] ch’o l’à addeuviou un amigo palermitan pe appareggiâse a-e preuve d’accesso à l’universcitæ.
Into mondo romanico ò neolatin areo (ciammou Romània) o latin vorgâ (saieiva à dî a lengua de corbetta into periodo repubrican) o se menissa inte unna gran quantitæ de dialetti che se peuan scompartî in sciâ base do carattere linguistico[...]. Dòppo, in diversci periodi, in tante äie da Romània l’evoluçion a l’à fæto scì che emergessan e prevaissan çerti dialetti sorvia i atri, pe de raxoin politiche e de coltua, guägnando prestigio e in diventâ træti distintivi de de communitæ naçionæ, saieiva à dî, de “lengue” (p.8).
Coscì e raxoin ch’an fæto do fiorentin do Trexento l’italian (e, do mæximo, o castiggian in Spagna e o franseise in Fransa) son mostræ in mòddo ciæo e sensa zinzanâ. A categoria de “lengua” a l’é riservâ, segondo o testo dito, pe quande se parla de stato. Donca a differensa fra dialetto e lengua a l’é unn’atra, no quella da difficortæ do primmo inta communicaçion (comme se diva un tempo):
A lengua italiaña e un chesesæ dialetto parlou inta penisoa gh’an a mæxima legittimitæ pe origine e desviluppo, e a mæxima fonçionalitæ inte l’uso. Comme l’italian, i nòstri dialetti respegian tradiçioin e coltue nòbili; gh’an un vocaboläio e unna grammatica: en “lengue” à tutti i effetti. [Ma] o dialetto o l’é deuviou inte unn’äia ciù picciña à peto da lengua [e] a raxon da seu ciù grande estençion a l’é coltuale: e euvie de Dante, Petrarca e Boccaccio an avvoxou o fiorentin do Trexento [...] e pe questo en stæte adottæ da-e persoñe de coltua e da-i çentri de poei [...]. Primma che in sce un cian linguistico, donca, lengua e dialetto en despægi in sciô cian soçiâ, politico e da coltua (p.9).
Unn’analixi sommäia ma preçisa e che, sciben a pompa egualitäia, a pâ unna diciaraçion programmatica. À st’urtimo discorso i autoî gh’azzonzan che i elementi che fan a differensa fra a lengua italiaña e un chesesegge atro dialetto en sti chì: a codifica de l’italian, che a l’é açettâ à l’unanimitæ, cösa ch’a no succede co-i dialetti (se en codificæ); o seu uso scrito, à peto de quello prinçipalmente orale di atri parlæ; o prestigio soçiâ e a dignitæ che a coltua italiaña a l’à guägno, in contrappoxiçion co-i dialetti ch’en ciù che atro ricchi de poule che se riferiscian a-o mondo da campagna (p.9). Dapeu preuvan à dâghe recatto, con dî che l’unico critëio seguo abasta pe distingue lengua e dialetto o l’é l’estenscion giografica.
S’attrovemmo coscì de fronte à uña de ingiustiçie ciù grende che e persoñe che parlan unna lengua minoritäia pòssan patî: ëse identificæ comme paisen, incolti e ignoranti. O l’é un marco ch’o l’à avuo un bello successo e o l’é ancon un argomento che i italien addeuvian pe desprexâ quella che soventi a l’é a seu lengua moæ. Gh’é pöca gente, che pe fortuña no emmo ancon trovou, che a veu pròpio a seu sopprescion. O l’é incangio un sentimento commun fra i zoeni dî che o dialetto a l’é unna bella cösa (quarchedun o s’incalla fiña à dî “ricchessa”), ch’a te liga a-a tæra donde t’ê nasciuo, ma dixan ascì che ô parlan mâ e solo co-i messiavi. Segondo marco: quarcösa de vegio. Pe finî, l’italian o seunna megio, a l’é a lengua do Dante.
No l’é manco da dî, s’accapisce, che sta chì a l’é unna generalizzaçion ch’a peu avei ecceçioin (pöche). I dialetti do Veneto e do mëzogiorno sorviavivan, a-o prexo, però, d’ëse de longo ciù italianizzæ. Purtròppo, o Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici a l’é uña de pöche – fòscia a sola – associaçion ch’a breiga pe difende a ricchessa linguistica italiaña e pe imbösâ unna realtæ ch’a mette poia. In fondo, a ciù parte di italien o l’é inte unna condiçion de bilinguismo, e i seu parlæ se treuvan inte un stato ciæo de digloscia:
O cangio da-o dialetto à l’italian e da sto chì a-o dialetto o dipende da-a scituaçion: a famiggia, e persoñe do paise parlan dialetto; i foresti, e persoñe che ne vëgnan da atre parte d’Italia tendan à parlâ italian [...]. À peto do dialetto, l’italian o scazze megio pe affrontâ e costioin offiçiæ e/ò che en ligæ a-i proçesci soçiæ e tecnichi do nòstro tempo: sport, manutençion de machine, ecc. (p.12).
Sentensa de mòrte. In sciâ fin, con tutto che s’afferma che tutti doî i parlæ servan, s’attrovemmo con st’atra affermaçion ch’a strasua a conçeçion segondo a quæ o dialetto o no l’é bon à attrovâ e poule adattæ a-a giornâ d’ancheu, e pe discorrî de cöse “serie”. Mi creddo che à nisciun ghe vëgne in cheu de dî che a lengua de Dante a segge meno adattâ/appropriâ a-i tempi neuvi, pe-o fæto de piggiâ de poule da l’ingleise pe esprimme de realtæ scientifiche ò tecnològiche. Ammiemmo, aloa, comme sotta l’apparensa da paritæ gh’é unn’ideologia ch’a çerca de rende ciù fòrte a lengua do stato, e con sto chì o stato-naçion. Sto sacrifiçio do dialetto pe l’unitæ naçionale e a modernitæ o saieiva cao de seguo a-o Massimo d’Azeglio[2]. In sciâ fin l’obiettivo o l’é quello de creâ i italien.
|
LAS LENGAS QUE SE DISON PAS DE "LENGAS" |
A qui que siá amb un minimum d'interés per la diversitat lingüistica o que, per contra, demòri un temps en Itàlia, se traparà leu leu una situacion ont ausirà una causa qu'es pas semblabla a l'italian: un dels mantuns dialetti que corron la geografia de l'estat. Totes eles, per malastre, se tròban dins una situacion de minorizacion e, fòrça d'eles, en seriós perilh d'extincion o en procés de dialectalizacion. Malgrat èsser una consequéncia de la necessitat consubstanciala d'homogeneïzacion de l'estat-nacion —fenomen plan analizat brèvament aicí—, cal dintrar mai detalhadament per gaitar las particularitats del cas italian.
Lo primièr que nos susprén es lo nom emplegat per sonar aquelas lengas. Lo tèrme dialetti, revirable coma de "dialèctes", lo cal afrontar dins son especificitat, pr'amor qu'es utilitzat dins un sens absoludament divèrs d'aquel que n'emplegam en cò nostre. Encara que per "dialècte" comprengam 1) varietat geografica, istorica o sociala d'una lenga, associada a l'origen de sos parlants, e 2) modalitat que presenta una lenga dins un airal determinat per son domeni (DIEC), en Itàlia s'emplega principalament per nomenar las lengas non nacionalas —non estatalas— e, doncas, exprimís çò meteis que las langues régionales en França o las lenguas autonómicas en Espanha. Mas amb una nuança importanta: degun lor dona l'estatus de lenga.
De qué ne son, doncas, los dialetti? Son de lengas o de dialèctes, dins lo sens que comprenèm nosautres, de l'italian? Una aurelha escotosa sauprà distinguir ausidament que son de lengas (una categoria convencionala e sovent utila que, çaquelà, va se discutir dins aqueste blòg) e non pas de variantas geograficas de l'italian. La question es, doncas, cossí justificar l'usatge del tèrme dialetto al luòc de lingua se, d'un punt de vista estrictament lingüistic, son considerats de lengas. Vejam cossí o raconta la Grammatica italana modulare[1], que s'es estada emplegada per un amic palermitan per preparar las espròvas d'accés a l'universitat:
Dins tot l'airal romanic o neolatin (la nomentada Romània) lo latin vulgar (çò es, lo lengatge plebèu del periòde republican) se fragmentèt dins de mantuns dialèctes que se pòdon subdivisir en grops a prepaus dels caractèrs lingüistics […]. Successivament, en divèrses periòdes, l'avenidor a donat lo resultat que dins d'airals de la Romània de dialèctes particulars se levèsson e s'impausèsson sus d'autres, per de motius politics e culturals, en aquerint fòrça e prestigi e en devenint de marcas de comunautats nacionalas, çò es, de "lengas" (p. 8).
Aital, doncas, las rasons per las qualas lo florentin del Trecento devenguèt l'italian (e, egalament, lo castelhan l'espanhòl e lo francian lo francés) son expausades clarament e sens cap de deformacion. Se garda, segon se capita del tèxt citat, la categoria de "lenga" a aqueles parlars estatals. Alara, la diferéncia entre dialetto e lingua es pas pus que la diferéncia del primièr per comunicar (coma se disiá antan):
La lenga italana e lo dialetto que siá dels que se parlan dins la Peninsula son egalament legitims per naissença e desvolopament, son egalament funcionals dins son usatge. Coma l'italian, nòstres dialetti miralhan de tradicions e de culturas nòblas: son de "lengas" a totes los efèctes. [Pr'aquò] lo dialetto es emplegat dins un airal mai pichon que la lenga [e] la rason per sa majora extension es culturala: las òbras de Dante, Petrarca e Bocaccio donèron un grand prestigi al florentin del Trecento […] de faiçon que foguèt adoptat pel monde culte e los centres de poder […]. D'abans d'un plan lingüistic, doncas, lingua e dialetto se diferéncian dins lo domeni social, politic e cultural (p. 9).
Somària e acertada analisi e, malgrat la pompa egalitària, gaireben una declaracion d'intencions. En aquò darrièr, los autors i apondon que las rasons socialas que diferéncian la lenga italana del dialetto que siá son las seguentas: la codificacion de l'italian, acceptada per totes, çò que passa pas amb los dialetti (s'an qualque tipe de codificacion); dins lor usatge escrich, davant l'emplec eminentament oral dels autres parlars; e lo prestigi social e la dignitat culturala superiora qu'a aquerit l'italian, en opausicion a de tradicions lingüisticas qu'enriquisson sustot las terminologias que se referisson al mond rural (p. 9). Assajan d'o emendar, pasmens, en disent que lo solet critèri sufisentament segur per los distinguir es l'extension geografica.
Nos entrabucam, aital, amb una de las màgers estigmatas que sofrisson los locutors d'aquelas lengas minorizadas: d'èsser identificats coma de païsans, incultes e ignorants. Es una estigmata qu'a capida fòrça e es un dels arguments que s'emplega encara uèi per la granda majoritat dels italans per mespresar aquela qu'es, de còps, lor lenga. Se trapa pauc de monde —n'ai pas trapat encara, urosament— que demandon la lor supression. Pr'aquò, es abitual ausir demest los joves que los dialetti son una causa polida (qualqu'uns ne gausan díser "riquesa"), "que te religa a la tèrra on nasquères"; mas, dison, lo parlan marridament e sonque amb los papets. Segonda estigmata: una causa dels vièlhs. Per lor metre fin a la vida: l'italian s'escota melhor e es la lenga de Dante.
Cal pas dire, evidentament, qu'aquò's una generalizacion que pòt trobar d'excepcions (paucas pauquetas). Lo venèt e los dialèctes meridionals encara vivotejan, mas en pagant lo prètz d'èsser cada còp mai italianizats. Malaürosament, lo Comitat per la Salvagarda del Patrimòni Lingüistica es una de las paucas —sinon la soleta— associacions que trabalha per defensar la riquesa lingüistica italica e escambiar una realitat qu'espauruga. En somant tot aquò, la granda majoritat d'italians se trapan dins una situacion de bilingüisme e lors parlars minorizats dins un estat clar de diglòssia:
L'escambi del dialetto a l'italian e d'aqueste al dialetto depend de la situacion: dins la familha, amb de monde del meteis vilatge se parla dialetto; amb d'estrangièrs e amb de monde d'autras partidas d'Itàlia s'acostuma parlar italian […]. En çò qu'es del dialetto, l'italian es mai apropriat per tractar de questions oficialas e/o ligadas al processus social e tecnic de nòstre temps; espòrt, mantenença de maquinas, etc. (p. 12).
Senténcia de mòrt. Fin finala, malgrat l'afirmacion que los dos parlars son egalament funcionals, nos trapam aquesta afirmacion que marcha mai enlà del fait que lo dialetto es pas capable de crear de mots per la vida vidanta e de gerir de tèmas "serioses". Pensi pas que lor acorra díser que, coma l'italian pren tanben de manlèus a l'anglés per exprimir de realitats scentificas o tecnicianas, aquesta lenga de Dante siá mens ajustada/apropriada/apta per als tempses novèls. Gaitam, doncas, cossí dejós l'aparença d'egalitat lingüistica sorgís una ideologia qu'assaja afermir la lenga estatala e, amb aquò, l'estat-nacion. Aqueste sacrifici dels dialetti a l'unitat nacionala e a la Modernitat fariá plaser, de segur, a Massimo d'Azeglio[2]. Enfin, lo but es crear d'italians.
Lo primièr que nos susprén es lo nom emplegat per sonar aquelas lengas. Lo tèrme dialetti, revirable coma de "dialèctes", lo cal afrontar dins son especificitat, pr'amor qu'es utilitzat dins un sens absoludament divèrs d'aquel que n'emplegam en cò nostre. Encara que per "dialècte" comprengam 1) varietat geografica, istorica o sociala d'una lenga, associada a l'origen de sos parlants, e 2) modalitat que presenta una lenga dins un airal determinat per son domeni (DIEC), en Itàlia s'emplega principalament per nomenar las lengas non nacionalas —non estatalas— e, doncas, exprimís çò meteis que las langues régionales en França o las lenguas autonómicas en Espanha. Mas amb una nuança importanta: degun lor dona l'estatus de lenga.
De qué ne son, doncas, los dialetti? Son de lengas o de dialèctes, dins lo sens que comprenèm nosautres, de l'italian? Una aurelha escotosa sauprà distinguir ausidament que son de lengas (una categoria convencionala e sovent utila que, çaquelà, va se discutir dins aqueste blòg) e non pas de variantas geograficas de l'italian. La question es, doncas, cossí justificar l'usatge del tèrme dialetto al luòc de lingua se, d'un punt de vista estrictament lingüistic, son considerats de lengas. Vejam cossí o raconta la Grammatica italana modulare[1], que s'es estada emplegada per un amic palermitan per preparar las espròvas d'accés a l'universitat:
Dins tot l'airal romanic o neolatin (la nomentada Romània) lo latin vulgar (çò es, lo lengatge plebèu del periòde republican) se fragmentèt dins de mantuns dialèctes que se pòdon subdivisir en grops a prepaus dels caractèrs lingüistics […]. Successivament, en divèrses periòdes, l'avenidor a donat lo resultat que dins d'airals de la Romània de dialèctes particulars se levèsson e s'impausèsson sus d'autres, per de motius politics e culturals, en aquerint fòrça e prestigi e en devenint de marcas de comunautats nacionalas, çò es, de "lengas" (p. 8).
Aital, doncas, las rasons per las qualas lo florentin del Trecento devenguèt l'italian (e, egalament, lo castelhan l'espanhòl e lo francian lo francés) son expausades clarament e sens cap de deformacion. Se garda, segon se capita del tèxt citat, la categoria de "lenga" a aqueles parlars estatals. Alara, la diferéncia entre dialetto e lingua es pas pus que la diferéncia del primièr per comunicar (coma se disiá antan):
La lenga italana e lo dialetto que siá dels que se parlan dins la Peninsula son egalament legitims per naissença e desvolopament, son egalament funcionals dins son usatge. Coma l'italian, nòstres dialetti miralhan de tradicions e de culturas nòblas: son de "lengas" a totes los efèctes. [Pr'aquò] lo dialetto es emplegat dins un airal mai pichon que la lenga [e] la rason per sa majora extension es culturala: las òbras de Dante, Petrarca e Bocaccio donèron un grand prestigi al florentin del Trecento […] de faiçon que foguèt adoptat pel monde culte e los centres de poder […]. D'abans d'un plan lingüistic, doncas, lingua e dialetto se diferéncian dins lo domeni social, politic e cultural (p. 9).
Somària e acertada analisi e, malgrat la pompa egalitària, gaireben una declaracion d'intencions. En aquò darrièr, los autors i apondon que las rasons socialas que diferéncian la lenga italana del dialetto que siá son las seguentas: la codificacion de l'italian, acceptada per totes, çò que passa pas amb los dialetti (s'an qualque tipe de codificacion); dins lor usatge escrich, davant l'emplec eminentament oral dels autres parlars; e lo prestigi social e la dignitat culturala superiora qu'a aquerit l'italian, en opausicion a de tradicions lingüisticas qu'enriquisson sustot las terminologias que se referisson al mond rural (p. 9). Assajan d'o emendar, pasmens, en disent que lo solet critèri sufisentament segur per los distinguir es l'extension geografica.
Nos entrabucam, aital, amb una de las màgers estigmatas que sofrisson los locutors d'aquelas lengas minorizadas: d'èsser identificats coma de païsans, incultes e ignorants. Es una estigmata qu'a capida fòrça e es un dels arguments que s'emplega encara uèi per la granda majoritat dels italans per mespresar aquela qu'es, de còps, lor lenga. Se trapa pauc de monde —n'ai pas trapat encara, urosament— que demandon la lor supression. Pr'aquò, es abitual ausir demest los joves que los dialetti son una causa polida (qualqu'uns ne gausan díser "riquesa"), "que te religa a la tèrra on nasquères"; mas, dison, lo parlan marridament e sonque amb los papets. Segonda estigmata: una causa dels vièlhs. Per lor metre fin a la vida: l'italian s'escota melhor e es la lenga de Dante.
Cal pas dire, evidentament, qu'aquò's una generalizacion que pòt trobar d'excepcions (paucas pauquetas). Lo venèt e los dialèctes meridionals encara vivotejan, mas en pagant lo prètz d'èsser cada còp mai italianizats. Malaürosament, lo Comitat per la Salvagarda del Patrimòni Lingüistica es una de las paucas —sinon la soleta— associacions que trabalha per defensar la riquesa lingüistica italica e escambiar una realitat qu'espauruga. En somant tot aquò, la granda majoritat d'italians se trapan dins una situacion de bilingüisme e lors parlars minorizats dins un estat clar de diglòssia:
L'escambi del dialetto a l'italian e d'aqueste al dialetto depend de la situacion: dins la familha, amb de monde del meteis vilatge se parla dialetto; amb d'estrangièrs e amb de monde d'autras partidas d'Itàlia s'acostuma parlar italian […]. En çò qu'es del dialetto, l'italian es mai apropriat per tractar de questions oficialas e/o ligadas al processus social e tecnic de nòstre temps; espòrt, mantenença de maquinas, etc. (p. 12).
Senténcia de mòrt. Fin finala, malgrat l'afirmacion que los dos parlars son egalament funcionals, nos trapam aquesta afirmacion que marcha mai enlà del fait que lo dialetto es pas capable de crear de mots per la vida vidanta e de gerir de tèmas "serioses". Pensi pas que lor acorra díser que, coma l'italian pren tanben de manlèus a l'anglés per exprimir de realitats scentificas o tecnicianas, aquesta lenga de Dante siá mens ajustada/apropriada/apta per als tempses novèls. Gaitam, doncas, cossí dejós l'aparença d'egalitat lingüistica sorgís una ideologia qu'assaja afermir la lenga estatala e, amb aquò, l'estat-nacion. Aqueste sacrifici dels dialetti a l'unitat nacionala e a la Modernitat fariá plaser, de segur, a Massimo d'Azeglio[2]. Enfin, lo but es crear d'italians.
RSS Feed
