Globalització i diversitat. Aquest títol pot semblar que tingui connotacions positives, hom pensa en temes com diàleg cultural, intercanvi d’idees o hibridisme cultural. I no és que no pugui ser positiu, però la realitat és una altra.
Per entendre a què ens referim, primer hem d’entendre què és la globalització i d’on surt aquesta. Entenem la globalització com un conjunt de relacions econòmiques, polítiques, culturals, tecnològiques i ecològiques que afecten tot el món. Ningú no pot negar que la globalització és un fenomen d’allò més actual, però tampoc és res de nou. La globalització que estem vivint té les seves arrels al colonialisme europeu, sobretot el britànic, i al neocolonialisme nord-americà, essencialment.
Tenint en compte aquest factor, també podem entendre la globalització com un seguit de relacions econòmiques, polítiques, culturals, tecnològiques i ecològiques impulsades per uns poders concrets (els Estats Units actualment, sobretot, però històricament també el Regne Unit i d’altres països europeus) que tenen per objecte imposar aquest model a la resta del món. Les reminiscències a la guerra freda són automàtiques.
Aquesta definició de globalització és, segons el meu parer, una definició fàcilment atribuïble a la del mot imperialisme. I és que, estirant més el fil, podem afirmar que la globalització actual no és més que una forma emmascarada d’imperialisme. Amb això no nego que hi hagi intercanvis culturals positius i existeixi una globalització cultural positiva i basada en el canvi en condicions d’igualtat (l’altre dia, per exemple, vaig trobar a la biblioteca de la meva facultat un diccionari basc-armeni), sinó que la predominança actual és la de la imposició cultural gradualment i lenta per part, sobretot el món anglosaxó.
A més a més, hem d’entendre l’imperialisme com a producte directe del capitalisme, que el necessita per a poder fer front a les seves contradiccions, tal i com ens fa veure Acosta (1977: 14-17). És el model capitalista, doncs, qui provoca l’existència d’aquest imperialisme que crea una globalització basada en la imposició.
Aquest nou lideratge mundial està documentat en discursos d’alts mandataris dels EUA, entre ells presidents d’aquest mateix estat (sobretot des de Truman), tal i com recull Schiller al seu llibre Mass Communications and American Empire. En aquesta obra, Schiller apunta que aquest imperialisme i pretès lideratge mundial basa la seva forçaen la difusió dels valors i del model capitalista estatunidenc a través dels mitjans de comunicació o mass media. El mecanisme dels EUA per a liderar el món just després de la Segona Guerra Mundial és el domini i la difusió de les comunicacions amb missatges afins al model estatunidenc, bàsicament la difusió del capitalisme i el lliure mercat (Schiller, 1976: 10-20).
Així doncs, la forma contemporània de l’imperialisme que serveix per a homogeneïtzar i dominar és, gràcies als avenços tecnològics més recents, l’imperialisme cultural a través de les comunicacions. Hi ha infinitud d’exemples de la nostra mateixa vida quotidiana que evidencien aquest domini mundial per part dels EUA. Pensem un moment en tot el que sabem dels EUA a través de pel·lícules i sèries: sabem què és el SWAT, com funcionen els seus bancs, com són els seus instituts d’educació secundària, tots ens imaginem com és Manhattan, però jo, per exemple, no sé ni com és Lisboa, Sevilla o Madrid, molt més a prop que Nova York. Així podríem continuar amb la música: la major part de la música que s’escolta en general és en anglès, les mateixes cançons nord-americanes sonen a totes les discoteques europees. En noves tecnologies passa tres quarts del mateix, així com en les noves subcultures. Si ens fixem en el nostre entorn, doncs, podem veure-hi una colonització cultural progressiva que cada cop afecta més aspectes de la nostra vida i de la nostra societat i ocupa més espais que haurien de ser ocupats per les nostres cultures.
Aquest domini de les comunicacions, però, topa amb una trava: la comprensió dels receptors. Malgrat els esforços que fan països com el meu per al doblatge de pel·lícules i sèries, la música, per exemple, no es pot doblar. Així doncs, cal una llengua comuna, una llengua mundial, per a fer arribar els missatges de la cultura dominant. Aquesta llengua, òbviament, és l’anglès. A més, la llengua, segons els experts contemplen, és el tret més visible d’una cultura, i fins i tot el seu pal de paller. Per tant, atacant la llengua d’una cultura, ataques tota la cultura mateixa. És per això que l’imperialisme lingüístic és bàsic per a l’imperialisme cultural, per partida doble com hem pogut veure.
L’imperialisme lingüístic anglès és, segons els experts Phillipson i Skuttnab-Kangas, la dominància de l’anglès establerta i mantinguda pel sistema dominant (establishment) i l’establiment continu de desigualtats estructurals, institucionals i culturals entre l’anglès i altres llengües. A més, l’imperialisme lingüístic anglès es considera un subtipus del que Skuttnab-Kangas anomena lingüicisme (linguicism), una forma de racisme lingüístic, és a dir, de discriminació lingüística (Phillipson, 1992: 47-55).
Segons les tesis de Phillipson, l’artèria principal d’aquest imperialisme lingüístic anglès és l’ELT (o English Language Teaching). L’ús del terme anglosaxó per a aquest neoimperialisme actual disfressat de globalització és degut a la col·laboració del Regne Unit i els EUA en la imposició de l’anglès, amb estructures com el British Council, estructures enormes amb impacte a tot el món que tenen com a objecte la difusió de l’anglès per tot el món com a L2 (Phillipson, 1992: 137-164).
Aquest domini de l’anglès permet, alhora, altres imperialismes i el domini d’altres àmbits socials per part del món anglosaxó. Aquests són, principalment, l’imperialisme científic, bastant evident avui dia, l’imperialisme de les comunicacions, que com hem vist és alhora una de les causes –i com veiem conseqüència- de l’imperialisme lingüístic, i l’imperialisme en l’educació. (Phillipson, 1992: 57). Aquest últim potser se’ns fa difícil de veure a casa nostra, però si ens hi fixem, hi veiem un augment de les hores d’estudi en anglès i de les assignatures impartides en anglès, màsters únicament en anglès, exigència de títols de llengua anglesa...
Per si aquesta imposició lingüística i cultural no fos prou evident, m’agradaria posar més exemples relacionats amb la cultura popular i el llenguatge de les subcultures. Si ens movem a Escandinàvia, o als Països Baixos, ens hi trobem que el coneixement per part d’un aproximadament 70-80% de la població de la llengua anglesa fa que la televisió, en versió original, sigui en anglès, la música popular autòctona es crea en anglès, un autobús a Copenhaguen anuncia les parades en anglès, com em comentava ahir una amiga. Sense anar més lluny, amb les noves subcultures urbanes, com la hipster, per exemple, o la moda dels cupcakes hi arriba una onada d’expressions i vocabulari en anglès. L’argot anglès està penetrant en les nostres societats cada cop més, gràcies sobretot a la difusió de cultura anglosaxona pels mass media de què parlàvem abans.
Connectant les idees presentades anteriorment, ens trobem amb el fet que el món anglosaxó és un imperi que vol consolidar el seu lideratge mundial a través de l’imperialisme. Això, gràcies a la tecnologia de l’època, es fa molt més acceleradament i efectivament que com ho feien els imperis més antics, i també arriba a més parts del món. A més, aquest imperialisme ja no es basa en el poder i l’economia, sinó en el domini de les comunicacions, i en definitiva, de la cultura popular. Així doncs, la difusió de la llengua, de l’anglès, és bàsica per a aquest control de les comunicacions i aquesta homogeneïtzació cultural a la que tendeix l’imperialisme.
La conclusió d’aquest article és, com ja s’ha anat veient, negativa. En primer lloc posa de manifest que la globalització que estem vivint és principalment una forma d’imperialisme emmascarat, bàsicament cultural, que pretén l’homogeneïtzació del món sencer, on el primer afectat és la cultura, i com a element més visible de la cultura, la llengua. El predomini de l’anglès com a llengua de comunicació mundial, doncs, és un efecte buscat expressament pels poders que controlen l’imperi anglosaxó per a dominar, liderar el món.
En aquest sentit, fenòmens com el desprestigi creixent de les humanitats enfront de l’utilitarisme capitalista a Europa penso que no pot ser desvinculat d’aquesta pèrdua de diversitat cultural i aquesta gradual i no tan lenta homogeneïtzació.
BIBLIOGRAFIA:
- ACOSTA, José (1977): El Imperialismo capitalista : concepto, períodos y mecanismos de funcionamiento, Blume, Barcelona.
- PHILLIPSON, Robert (1992): Linguistic Imperialism. Oxford Univ. Press, Oxford.
- SCHILLER, Herbert I. (1976): Comunicación de masas e imperialismo yanki, Gustavo Gili, Barcelona.
BIBLIOGRAFIA ADDICIONAL:
- MARKS, Robert B. (2007): Los orígenes del mundo moderno. Una nueva visión, Editorial Crítica, Barcelona.
- PHILLIPSON, Robert (2003): English-Only Europe? Challenging Language Policy, Routledge, London.
Per entendre a què ens referim, primer hem d’entendre què és la globalització i d’on surt aquesta. Entenem la globalització com un conjunt de relacions econòmiques, polítiques, culturals, tecnològiques i ecològiques que afecten tot el món. Ningú no pot negar que la globalització és un fenomen d’allò més actual, però tampoc és res de nou. La globalització que estem vivint té les seves arrels al colonialisme europeu, sobretot el britànic, i al neocolonialisme nord-americà, essencialment.
Tenint en compte aquest factor, també podem entendre la globalització com un seguit de relacions econòmiques, polítiques, culturals, tecnològiques i ecològiques impulsades per uns poders concrets (els Estats Units actualment, sobretot, però històricament també el Regne Unit i d’altres països europeus) que tenen per objecte imposar aquest model a la resta del món. Les reminiscències a la guerra freda són automàtiques.
Aquesta definició de globalització és, segons el meu parer, una definició fàcilment atribuïble a la del mot imperialisme. I és que, estirant més el fil, podem afirmar que la globalització actual no és més que una forma emmascarada d’imperialisme. Amb això no nego que hi hagi intercanvis culturals positius i existeixi una globalització cultural positiva i basada en el canvi en condicions d’igualtat (l’altre dia, per exemple, vaig trobar a la biblioteca de la meva facultat un diccionari basc-armeni), sinó que la predominança actual és la de la imposició cultural gradualment i lenta per part, sobretot el món anglosaxó.
A més a més, hem d’entendre l’imperialisme com a producte directe del capitalisme, que el necessita per a poder fer front a les seves contradiccions, tal i com ens fa veure Acosta (1977: 14-17). És el model capitalista, doncs, qui provoca l’existència d’aquest imperialisme que crea una globalització basada en la imposició.
Aquest nou lideratge mundial està documentat en discursos d’alts mandataris dels EUA, entre ells presidents d’aquest mateix estat (sobretot des de Truman), tal i com recull Schiller al seu llibre Mass Communications and American Empire. En aquesta obra, Schiller apunta que aquest imperialisme i pretès lideratge mundial basa la seva forçaen la difusió dels valors i del model capitalista estatunidenc a través dels mitjans de comunicació o mass media. El mecanisme dels EUA per a liderar el món just després de la Segona Guerra Mundial és el domini i la difusió de les comunicacions amb missatges afins al model estatunidenc, bàsicament la difusió del capitalisme i el lliure mercat (Schiller, 1976: 10-20).
Així doncs, la forma contemporània de l’imperialisme que serveix per a homogeneïtzar i dominar és, gràcies als avenços tecnològics més recents, l’imperialisme cultural a través de les comunicacions. Hi ha infinitud d’exemples de la nostra mateixa vida quotidiana que evidencien aquest domini mundial per part dels EUA. Pensem un moment en tot el que sabem dels EUA a través de pel·lícules i sèries: sabem què és el SWAT, com funcionen els seus bancs, com són els seus instituts d’educació secundària, tots ens imaginem com és Manhattan, però jo, per exemple, no sé ni com és Lisboa, Sevilla o Madrid, molt més a prop que Nova York. Així podríem continuar amb la música: la major part de la música que s’escolta en general és en anglès, les mateixes cançons nord-americanes sonen a totes les discoteques europees. En noves tecnologies passa tres quarts del mateix, així com en les noves subcultures. Si ens fixem en el nostre entorn, doncs, podem veure-hi una colonització cultural progressiva que cada cop afecta més aspectes de la nostra vida i de la nostra societat i ocupa més espais que haurien de ser ocupats per les nostres cultures.
Aquest domini de les comunicacions, però, topa amb una trava: la comprensió dels receptors. Malgrat els esforços que fan països com el meu per al doblatge de pel·lícules i sèries, la música, per exemple, no es pot doblar. Així doncs, cal una llengua comuna, una llengua mundial, per a fer arribar els missatges de la cultura dominant. Aquesta llengua, òbviament, és l’anglès. A més, la llengua, segons els experts contemplen, és el tret més visible d’una cultura, i fins i tot el seu pal de paller. Per tant, atacant la llengua d’una cultura, ataques tota la cultura mateixa. És per això que l’imperialisme lingüístic és bàsic per a l’imperialisme cultural, per partida doble com hem pogut veure.
L’imperialisme lingüístic anglès és, segons els experts Phillipson i Skuttnab-Kangas, la dominància de l’anglès establerta i mantinguda pel sistema dominant (establishment) i l’establiment continu de desigualtats estructurals, institucionals i culturals entre l’anglès i altres llengües. A més, l’imperialisme lingüístic anglès es considera un subtipus del que Skuttnab-Kangas anomena lingüicisme (linguicism), una forma de racisme lingüístic, és a dir, de discriminació lingüística (Phillipson, 1992: 47-55).
Segons les tesis de Phillipson, l’artèria principal d’aquest imperialisme lingüístic anglès és l’ELT (o English Language Teaching). L’ús del terme anglosaxó per a aquest neoimperialisme actual disfressat de globalització és degut a la col·laboració del Regne Unit i els EUA en la imposició de l’anglès, amb estructures com el British Council, estructures enormes amb impacte a tot el món que tenen com a objecte la difusió de l’anglès per tot el món com a L2 (Phillipson, 1992: 137-164).
Aquest domini de l’anglès permet, alhora, altres imperialismes i el domini d’altres àmbits socials per part del món anglosaxó. Aquests són, principalment, l’imperialisme científic, bastant evident avui dia, l’imperialisme de les comunicacions, que com hem vist és alhora una de les causes –i com veiem conseqüència- de l’imperialisme lingüístic, i l’imperialisme en l’educació. (Phillipson, 1992: 57). Aquest últim potser se’ns fa difícil de veure a casa nostra, però si ens hi fixem, hi veiem un augment de les hores d’estudi en anglès i de les assignatures impartides en anglès, màsters únicament en anglès, exigència de títols de llengua anglesa...
Per si aquesta imposició lingüística i cultural no fos prou evident, m’agradaria posar més exemples relacionats amb la cultura popular i el llenguatge de les subcultures. Si ens movem a Escandinàvia, o als Països Baixos, ens hi trobem que el coneixement per part d’un aproximadament 70-80% de la població de la llengua anglesa fa que la televisió, en versió original, sigui en anglès, la música popular autòctona es crea en anglès, un autobús a Copenhaguen anuncia les parades en anglès, com em comentava ahir una amiga. Sense anar més lluny, amb les noves subcultures urbanes, com la hipster, per exemple, o la moda dels cupcakes hi arriba una onada d’expressions i vocabulari en anglès. L’argot anglès està penetrant en les nostres societats cada cop més, gràcies sobretot a la difusió de cultura anglosaxona pels mass media de què parlàvem abans.
Connectant les idees presentades anteriorment, ens trobem amb el fet que el món anglosaxó és un imperi que vol consolidar el seu lideratge mundial a través de l’imperialisme. Això, gràcies a la tecnologia de l’època, es fa molt més acceleradament i efectivament que com ho feien els imperis més antics, i també arriba a més parts del món. A més, aquest imperialisme ja no es basa en el poder i l’economia, sinó en el domini de les comunicacions, i en definitiva, de la cultura popular. Així doncs, la difusió de la llengua, de l’anglès, és bàsica per a aquest control de les comunicacions i aquesta homogeneïtzació cultural a la que tendeix l’imperialisme.
La conclusió d’aquest article és, com ja s’ha anat veient, negativa. En primer lloc posa de manifest que la globalització que estem vivint és principalment una forma d’imperialisme emmascarat, bàsicament cultural, que pretén l’homogeneïtzació del món sencer, on el primer afectat és la cultura, i com a element més visible de la cultura, la llengua. El predomini de l’anglès com a llengua de comunicació mundial, doncs, és un efecte buscat expressament pels poders que controlen l’imperi anglosaxó per a dominar, liderar el món.
En aquest sentit, fenòmens com el desprestigi creixent de les humanitats enfront de l’utilitarisme capitalista a Europa penso que no pot ser desvinculat d’aquesta pèrdua de diversitat cultural i aquesta gradual i no tan lenta homogeneïtzació.
BIBLIOGRAFIA:
- ACOSTA, José (1977): El Imperialismo capitalista : concepto, períodos y mecanismos de funcionamiento, Blume, Barcelona.
- PHILLIPSON, Robert (1992): Linguistic Imperialism. Oxford Univ. Press, Oxford.
- SCHILLER, Herbert I. (1976): Comunicación de masas e imperialismo yanki, Gustavo Gili, Barcelona.
BIBLIOGRAFIA ADDICIONAL:
- MARKS, Robert B. (2007): Los orígenes del mundo moderno. Una nueva visión, Editorial Crítica, Barcelona.
- PHILLIPSON, Robert (2003): English-Only Europe? Challenging Language Policy, Routledge, London.
Albert Badosa Roldós és estudiant de 3r de Lingüística i de 2n d’Història a la Universitat de Barcelona.
Globalizacion e diversitat. Aqueste títol pòt semblar qu’aja de connotacions positivas, òm pensa sus de tèmas coma dialòg cultural, escambi d'idèas o ibridisme cultural. E es pas que pòsca pas èstre positiu, mas la realitat es una autra.
Per comprene a que fasèm referéncia, primièrament avèm besonh de comprene çò qu'es la globalizacion e d'onte ven. Comprenèm la globalizacion coma un ensemble de relacions economicas, politicas, culturalas, teconologicas e ecologicas qu'afèctan tot lo monde. Degun pòt pas negar que la globalizacion es un fenomèn plan natural, mas es pas res de novèl tanpauc. La globalizacion que vivèm a sas raïses dins lo colonialisme europenc, sustot lo britanic, e dins lo neocolonialisme nòrd-american, essencialament.
En prenent en compte aqueste factor, podèm tanben comprene la globalizacion coma una seguida de relacions economicas, politicas, culturalas, teconologicas e ecologicas impulsadas per uns poders concrets (los Estats Units actualament, sustot, mas istòricament tanben lo Reialme Unit e d'autres païses europencs) qu'an per objècte impausar aqueste modèl a la rèsta del monde. Las reminiscéncias a la Guèrra Freja son automaticas.
Aquesta definicion de globalizacion es, segon mon vejaire, una definicion facilament atribuibla a la del mot imperialisme. En estirant mei lo fil, podèm afirmar que la globalizacion actuala es pas qu'una forma mascarada d'imperialisme. Amb aquò i negui pas que i aja escambis culturals positius e existisca una globalizacion culturala positiva e basada en lo cambiament de condicions d'igualtat (l'autre jorn, per exemple, traupèri dins la biblioteca de ma facultat un diccionari basc-armèni), senon que la predominança actuala es la de l'imposicion culturala gradualament e lenta sustot pel monde anglosaxon.
De mei en mei, avèm besonh de comprene l'imperialisme coma produch dirècte del capitalisme, que lo necessita per poder fer front a sas contradiccions, aital e coma nos fa véser Acosta (1977: 14-17). Doncas es lo modèl capitalista qui provòca l'existéncia d'aqueste imperialisme que crèa una globalizacion basada sus la imposicion.
Aqueste nòu lideratge mondial es documentat dins qualques discorses de nauts mandataris dels EUA, entre eles presidents d'aqueste quite estat (sustot dempuèi Truman), aital i coma recuèlh Schiller dins son libre Mass Communications and American Empire. En aquesta òbra, Schiller apunta qu'aqueste imperialisme e pretengut lideratge mondial basa sa fòrça sus la difusion de las valors e del modèl capitalista estatsunidenc a travèrs los mejans de comunicacion o mass media. Lo mecanisme dels EUA per liderar lo monde just après la Segonda Guèrra Mondiala és lo domeni e la difusion de las comunicacions ambe de messatges afins al modèl estatsunidenc, basicament la difusion del capitalisme e lo liure mercat (Schiller 1976: 10-20).
Doncas la fòrma contemporanèa de l'imperialisme que servís per omogeneizar e dominar es, mercés a las avançadas teconologicas mei recentas, l'imperialisme cultural a travèrs las comunicacions. I a una infinitat d'exemples de nòstra quita vida vidanta que fan evident aqueste domeni mondial de la part dels EUA. Pensèm un moment en tot çò que sabèm dels EUA a travèrs de filmes e sèrias: sabèm qu'es lo SWAT, cossí foncionan sons bancs, cossí son sons instituts d'educacion segondària, totes nos imaginam cossí es Manhattan, mas ieu, per exemple, sabi pas ni cossí es Lisboa, Sevilha o Madrid, fòrça mei pròche que Nòva York. Poiriam aital contunhar ambe la musica: la màger part de la musica que s'escota en general es en anglés, las mateissas cançons nord-americanas sonan en totas las discotècas europencas. Dins las nòvas teconologias passa lo meteis, aital coma en las nòvas subculturas. Se nos fixam en nòstre entorn, doncas, i podèm véser una colonizacion culturala progressiva que cada còp afècta mei d’aspèctes de nòstra vida e nòstra societat e ocupa mei d'espacis que caldriá que siaguen ocupats per nòstras culturas.
Mas aqueste domeni de las comunicacions pica amb una trava: la compreneson dels receptors. Malgrat los esfòrces que fan de païses coma lo mieu pel doblatge de filmes e sèrias, la musica, per exemples, se pòt pas doblar. Doncas cal una lenga comuna, una lenga mondiala, per mandar los messatges de la cultura dominanta. Aquesta lenga, certanament, es l'anglés. De mei en mei, la lenga, segon lo vejaire dels expèrts, es lo trach mei visible d'una cultura, e quitament son fondament. Doncas qu'en atacant la lenga d'una cultura, atacas tota la quita cultura. Es pr'amor d'aquò que l'imperialisme lingüistic es basic per l'imperialisme cultural, per partida dobla coma avèm pogut véser.
L'imperialisme linguistic anglés es, segon los expèrts Phillipson e Skuttnab-Kangas, la dominança de l'anglés establerta e mantenguda pel sistèma dominant (establishment) e l'establiment contunh de inegalitats estructuralas, institucionalas e culturalas entre l'anglés e autras lengas. De mei en mei, l'imperialisme lingüistic anglés se considera un subtipe de çò que Skuttnab-Kangas nomena lingüicisme (linguicism), una fòrma de racisme lingüistic, es a díser, de discriminacion lingüistica.
Segon las tèsis de Phillipson, l'artèria principala d'aqueste imperialisme lingüistic anglés es l'ELT (o English Language Teaching). L'emplec del tèrme anglosaxon per aqueste neoimperialisme actual disfressat de globalizacion es degut a la collaboracion del Regne Unit e los USA en l'imposicion de l'anglés, ambe estructuras coma lo British Council, estructuras enòrmas ambe impacte en tot lo monde qu'an coma objècte la difusion de l'anglés per tot lo monde coma L2 (Phillipson, 1992: 137-164).
Aqueste domeni de l'anglés permet a l’encòp d’autres imperialismes e la dominança d'autres domenis socials pel monde anglosaxon. Aquestes son, principalament, l'imperialisme cientific, pro evident uèi lo dia, l'imperialisme de las comunicacions, que coma avèm vist es a l'encòp una de las causas -i coma vesèm conseqüéncia- de l'imperialisme lingüistic, e l'imperialisme en l'educacion (Phillipsin, 1992:57). Aqueste darrièr benlèu nos es dificil de véser en çò nòstre, mas se nos i fixam, i vesèm un augment de las oras d'estudi en anglés e de las matèrias impartidas en anglés, mastèrs unicament en anglés, exigéncia de títols de lenga anglesa...
Per s'aquesta imposicion linguistica e culturala foguèsse pas pro evidenta, m'agradariá de pausar mei d'exemples relacionats ambe la cultura populara e lo lengatge de las subculturas. Se nos desenjaçam a Escandinàvia, o als Païses Basses, nos i traupam que la coneissença per aproximadament 70-80% de la populacion de la lenga anglesa fa que la television, en version originala, siague en anglés, la musica populara autoctòna se crea en anglés, un autobús a Copenhaguen anóncia las estancadas en anglés, coma me comentava ièr una amiga. Sens anar mei luènh, amb las nòvas subculturas urbanas, coma la hipster, per exemple, o la mòda dels cupcakes i arriba una ondada d'expressions e vocabulari en anglés. L'argot anglés es a penetrar nòstras societats de mei en mei, mercés sustot a la difusion de cultura anglosaxona pels mass media de que parlàvem abans.
En connectant las idèas presentadas anteriorament, nos traupam amb lo fach que lo monde anglosaxon es un empèri que vòl consolidar son lideratge mondial a travèrs de l'imperialisme. Aquò, mercés a la teconologia de l'epòca, se fa plan mei acceleradament e efectivament que coma o fasián los empèris mei ancians, e arriba tanben a mei de parts del monde. De mei en mei, aqueste imperialisme se basa pas mei sus lo poder e l'economia, senon sus lo domeni de las comunicacions, e certanament, de la cultura populara. Doncas la difusion de la lenga, de l'anglés, es basica per aqueste contròl de las comunicacions e aquesta omogeneizacion culturala al que tend l'imperialisme.
La conclusion d'aqueste article es negativa. En primièr luòc pausa de manifest que la globalizacion que sèm a viure es principalament una fòrma d'imperialisme mascarat, basicament culturala, que preten l'omogeneizacion del monde entièr, onte lo primièr afectat es la cultura, e coma element mei visible de la cultura, la lenga. Doncas lo predomeni de l'anglés coma lenga de comunicacion mondiala es un efièch cercat expressament pels poders que contròlan l'empèri anglosaxon per dominar, liderar lo monde.
Dins aqueste sens, fenomèns coma lo desprestigi creissent de las humanitats enfront de l'utilitarisme capitalista en Euròpa pensi que se pòt pas desligar d'aquesta pèrda de diversitat culturala e aquesta graduala e pas tan lenta omogeneizacion.
Per comprene a que fasèm referéncia, primièrament avèm besonh de comprene çò qu'es la globalizacion e d'onte ven. Comprenèm la globalizacion coma un ensemble de relacions economicas, politicas, culturalas, teconologicas e ecologicas qu'afèctan tot lo monde. Degun pòt pas negar que la globalizacion es un fenomèn plan natural, mas es pas res de novèl tanpauc. La globalizacion que vivèm a sas raïses dins lo colonialisme europenc, sustot lo britanic, e dins lo neocolonialisme nòrd-american, essencialament.
En prenent en compte aqueste factor, podèm tanben comprene la globalizacion coma una seguida de relacions economicas, politicas, culturalas, teconologicas e ecologicas impulsadas per uns poders concrets (los Estats Units actualament, sustot, mas istòricament tanben lo Reialme Unit e d'autres païses europencs) qu'an per objècte impausar aqueste modèl a la rèsta del monde. Las reminiscéncias a la Guèrra Freja son automaticas.
Aquesta definicion de globalizacion es, segon mon vejaire, una definicion facilament atribuibla a la del mot imperialisme. En estirant mei lo fil, podèm afirmar que la globalizacion actuala es pas qu'una forma mascarada d'imperialisme. Amb aquò i negui pas que i aja escambis culturals positius e existisca una globalizacion culturala positiva e basada en lo cambiament de condicions d'igualtat (l'autre jorn, per exemple, traupèri dins la biblioteca de ma facultat un diccionari basc-armèni), senon que la predominança actuala es la de l'imposicion culturala gradualament e lenta sustot pel monde anglosaxon.
De mei en mei, avèm besonh de comprene l'imperialisme coma produch dirècte del capitalisme, que lo necessita per poder fer front a sas contradiccions, aital e coma nos fa véser Acosta (1977: 14-17). Doncas es lo modèl capitalista qui provòca l'existéncia d'aqueste imperialisme que crèa una globalizacion basada sus la imposicion.
Aqueste nòu lideratge mondial es documentat dins qualques discorses de nauts mandataris dels EUA, entre eles presidents d'aqueste quite estat (sustot dempuèi Truman), aital i coma recuèlh Schiller dins son libre Mass Communications and American Empire. En aquesta òbra, Schiller apunta qu'aqueste imperialisme e pretengut lideratge mondial basa sa fòrça sus la difusion de las valors e del modèl capitalista estatsunidenc a travèrs los mejans de comunicacion o mass media. Lo mecanisme dels EUA per liderar lo monde just après la Segonda Guèrra Mondiala és lo domeni e la difusion de las comunicacions ambe de messatges afins al modèl estatsunidenc, basicament la difusion del capitalisme e lo liure mercat (Schiller 1976: 10-20).
Doncas la fòrma contemporanèa de l'imperialisme que servís per omogeneizar e dominar es, mercés a las avançadas teconologicas mei recentas, l'imperialisme cultural a travèrs las comunicacions. I a una infinitat d'exemples de nòstra quita vida vidanta que fan evident aqueste domeni mondial de la part dels EUA. Pensèm un moment en tot çò que sabèm dels EUA a travèrs de filmes e sèrias: sabèm qu'es lo SWAT, cossí foncionan sons bancs, cossí son sons instituts d'educacion segondària, totes nos imaginam cossí es Manhattan, mas ieu, per exemple, sabi pas ni cossí es Lisboa, Sevilha o Madrid, fòrça mei pròche que Nòva York. Poiriam aital contunhar ambe la musica: la màger part de la musica que s'escota en general es en anglés, las mateissas cançons nord-americanas sonan en totas las discotècas europencas. Dins las nòvas teconologias passa lo meteis, aital coma en las nòvas subculturas. Se nos fixam en nòstre entorn, doncas, i podèm véser una colonizacion culturala progressiva que cada còp afècta mei d’aspèctes de nòstra vida e nòstra societat e ocupa mei d'espacis que caldriá que siaguen ocupats per nòstras culturas.
Mas aqueste domeni de las comunicacions pica amb una trava: la compreneson dels receptors. Malgrat los esfòrces que fan de païses coma lo mieu pel doblatge de filmes e sèrias, la musica, per exemples, se pòt pas doblar. Doncas cal una lenga comuna, una lenga mondiala, per mandar los messatges de la cultura dominanta. Aquesta lenga, certanament, es l'anglés. De mei en mei, la lenga, segon lo vejaire dels expèrts, es lo trach mei visible d'una cultura, e quitament son fondament. Doncas qu'en atacant la lenga d'una cultura, atacas tota la quita cultura. Es pr'amor d'aquò que l'imperialisme lingüistic es basic per l'imperialisme cultural, per partida dobla coma avèm pogut véser.
L'imperialisme linguistic anglés es, segon los expèrts Phillipson e Skuttnab-Kangas, la dominança de l'anglés establerta e mantenguda pel sistèma dominant (establishment) e l'establiment contunh de inegalitats estructuralas, institucionalas e culturalas entre l'anglés e autras lengas. De mei en mei, l'imperialisme lingüistic anglés se considera un subtipe de çò que Skuttnab-Kangas nomena lingüicisme (linguicism), una fòrma de racisme lingüistic, es a díser, de discriminacion lingüistica.
Segon las tèsis de Phillipson, l'artèria principala d'aqueste imperialisme lingüistic anglés es l'ELT (o English Language Teaching). L'emplec del tèrme anglosaxon per aqueste neoimperialisme actual disfressat de globalizacion es degut a la collaboracion del Regne Unit e los USA en l'imposicion de l'anglés, ambe estructuras coma lo British Council, estructuras enòrmas ambe impacte en tot lo monde qu'an coma objècte la difusion de l'anglés per tot lo monde coma L2 (Phillipson, 1992: 137-164).
Aqueste domeni de l'anglés permet a l’encòp d’autres imperialismes e la dominança d'autres domenis socials pel monde anglosaxon. Aquestes son, principalament, l'imperialisme cientific, pro evident uèi lo dia, l'imperialisme de las comunicacions, que coma avèm vist es a l'encòp una de las causas -i coma vesèm conseqüéncia- de l'imperialisme lingüistic, e l'imperialisme en l'educacion (Phillipsin, 1992:57). Aqueste darrièr benlèu nos es dificil de véser en çò nòstre, mas se nos i fixam, i vesèm un augment de las oras d'estudi en anglés e de las matèrias impartidas en anglés, mastèrs unicament en anglés, exigéncia de títols de lenga anglesa...
Per s'aquesta imposicion linguistica e culturala foguèsse pas pro evidenta, m'agradariá de pausar mei d'exemples relacionats ambe la cultura populara e lo lengatge de las subculturas. Se nos desenjaçam a Escandinàvia, o als Païses Basses, nos i traupam que la coneissença per aproximadament 70-80% de la populacion de la lenga anglesa fa que la television, en version originala, siague en anglés, la musica populara autoctòna se crea en anglés, un autobús a Copenhaguen anóncia las estancadas en anglés, coma me comentava ièr una amiga. Sens anar mei luènh, amb las nòvas subculturas urbanas, coma la hipster, per exemple, o la mòda dels cupcakes i arriba una ondada d'expressions e vocabulari en anglés. L'argot anglés es a penetrar nòstras societats de mei en mei, mercés sustot a la difusion de cultura anglosaxona pels mass media de que parlàvem abans.
En connectant las idèas presentadas anteriorament, nos traupam amb lo fach que lo monde anglosaxon es un empèri que vòl consolidar son lideratge mondial a travèrs de l'imperialisme. Aquò, mercés a la teconologia de l'epòca, se fa plan mei acceleradament e efectivament que coma o fasián los empèris mei ancians, e arriba tanben a mei de parts del monde. De mei en mei, aqueste imperialisme se basa pas mei sus lo poder e l'economia, senon sus lo domeni de las comunicacions, e certanament, de la cultura populara. Doncas la difusion de la lenga, de l'anglés, es basica per aqueste contròl de las comunicacions e aquesta omogeneizacion culturala al que tend l'imperialisme.
La conclusion d'aqueste article es negativa. En primièr luòc pausa de manifest que la globalizacion que sèm a viure es principalament una fòrma d'imperialisme mascarat, basicament culturala, que preten l'omogeneizacion del monde entièr, onte lo primièr afectat es la cultura, e coma element mei visible de la cultura, la lenga. Doncas lo predomeni de l'anglés coma lenga de comunicacion mondiala es un efièch cercat expressament pels poders que contròlan l'empèri anglosaxon per dominar, liderar lo monde.
Dins aqueste sens, fenomèns coma lo desprestigi creissent de las humanitats enfront de l'utilitarisme capitalista en Euròpa pensi que se pòt pas desligar d'aquesta pèrda de diversitat culturala e aquesta graduala e pas tan lenta omogeneizacion.