Quan a l’Estat espanyol es publica un manifest o un article a favor de la diversitat lingüística interna, com el que acaba de publicar el Seminario Multidisciplinar sobre el Plurilingüismo en España (“España plurilingüe”), sempre és necessari fer-ne una lectura entre línies atesa la ideologia lingüística que desprèn l’Estat-nació.
Espanya és un estat immensament ric en termes de diversitat lingüística. Prop del 45% de la població espanyola resideix en un territori amb llengua cooficial. Però és un estat profundament pobre en cultura de promoció d'aquesta riquesa lingüística. Que se’ns presenti, ara, un manifest que defensi la riquesa lingüística de l’Estat no deixa de provocar desconfiança.
El manifest és clarament idealista: una Espanya unida al llarg del temps gràcies a les seves comunitats lingüístiques. “La diversidad en la unidad”, en deien. El supremacisme de la llengua castellana es remunta a molts segles enrere, així com la seva imposició colonial i estatal, però també són d’antic els processos de minorització lingüística de les llengües no castellanes: des del punt de vista de la denominació lingüística (aragonès i asturianolleonès com a “dialectes històrics del llatí”, el foment de la segregació lingüística del valencià…), de la ideologia (el castellà com a llengua universal) i del seu ús.
Però no és d'això que vull parlar, sinó dels fets. El manifest es queda en paraules, en un eslogan, en paper mullat, sense propostes efectives de promoció i difusió lingüístiques ni memòria econòmica per fer-ho viable. Ens falten fets, no paraules. Però quins fets?
El fonament de la “normalització lingüística”, el paradigma sociolingüístic imperant en les comunitats lingüístiques minoritzades de l’Estat, es basa en el fet de portar aquestes llengües a la “normalitat”, és a dir, al seu ple ús social. Si volem augmentar els àmbits d’ús de les llengües de l’Estat no serveixen propostes de revitalització lingüística de Fishman, ja no serveixen els processos de bilingüització. El bilingüisme social és una utopia, és un xoc i una lluita constant entre una llengua dominant i una llengua dominada.
Una llengua sobreviu per l’ús social, el prestigi lingüístic i la política lingüística que té al darrere. No es pot potenciar el prestigi d’una llengua amb polítiques que es restringeixin a fomentar-ne la promoció de l’ús. En un món globalitzat, la política lingüística ve donada per l'increment de la demanda.
El que cal és crear necessitats d’ús de la llengua. En un model capitalista i de consum com el que ens trobem, les bondats de la “convivència bilingüe” i la “promoció” són paper mullat. Per vendre un producte i crear-ne una demanda cal una necessitat de consum. Per normalitzar una llengua i potenciar-ne l’ús i la transmissió intergeneracional calen necessitats comunicatives.
Normalitzar una llengua és dotar-la de nous àmbits d’ús: crear-ne necessitats és dotar-la de discriminació positiva i fer-la vehicular i preferent en la societat i els pilons bàsics de la política lingüística (escola, mitjans de comunicació i Administració pública). Crear-ne necessitats és fent-la requisit. Tot fent-la requisit es crea un filtre social o laboral, econòmic, que passa necessàriament pel coneixement d'aquesta llengua. Un coneixement que, d'altra banda, porta a l’ascens social.
Una llengua que permet l’ascens social és una llengua amb bona salut i amb bona transmissió lingüística. L’anglès, l’espanyol o el francès són llengües majoritàries i amb bona salut perquè han estat capaces de fer-hi canalitzar la cultura de l’ascens social, la possibilitat de trobar feina. S'han tornat no només necessàries, sinó imprescindibles.
Una llengua que no és necessària per al benestar social és una llengua patrimonial i folklòrica condemnada al fracàs i a la mort lingüística. Una llengua que basa la seva existència en la música tradicional, els cants populars, les danses o les festivitats antropològiques és una llengua sense futur. És una llengua vista com a “innecessària” o merament “patrimonial”: el record romàntic d'un temps antic que, tanmateix, defineix la comunitat lingüística. És aprendre-la per curiositat, per “lligar-se a la terra”, per recordar qui s’és, sense finalitats comunicatives reals. Element pur d’una identitat que s'expressa en la llengua dominant.
Que el manifest digui que el castellà “és cosa de tots” i que les llengües no castellanes són “elements del patrimoni espanyol, que mereixen especial respecte” és paper mullat. Calen fets. Sense fets és condemnar aquestes llengües (en menor o major grau) a la seva regionalització.
Jordi Ortiz de Antonio
Cuando nel Estáu español publícase un manifiestu o un artículu a favor de la diversidá llingüística interna, como el qu'acaba de publicar equí’l Seminariu Multidisciplinar sobre’l Plurillingüismu n'España ("España plurilingüe"), siempre ye necesario facer una llectura ente llinies atendida la ideoloxía llingüística que desprende l'Estáu-nación.
España ye un estáu inmensamente ricu en términos de diversidá llingüística. Cerca del 45% de la población española reside nun territoriu con llingua cooficial. Pero ye un estáu profundamente probe en cultura de promoción d'esta riqueza llingüística. Que se nos presente, agora, un manifiestu que defenda la riqueza llingüística de l'Estáu nun dexa de provocar desconfianza.
El manifiestu ye claramente idealista: una España unida al llargu del tiempu gracies a les sos comunidaes llingüístiques. "La diversidá na unidá", llamaben-y. El supremacismu de la llingua castellana remúntase a munchos sieglos atrás, asina como la so imposición colonial y estatal, pero tamién son antiguos los procesos de minorización llingüística de les llingües non castellanes: dende'l puntu de vista de la denominación llingüística (aragonés y asturllionés como "dialeutos hestóricos del llatín", el fomentu de la segregación llingüística del valencianu...), de la ideoloxía (el castellán como llingua universal) y del so usu.
Pero nun ye d'esto que quiero falar, sinón de los fechos. El manifiestu quédase en pallabres, en un eslogan, en papel moyáu, ensin propuestes efeutives de promoción y difusión llingüístiques nin memoria económica pa facelo viable. Fáltennos fechos, non pallabres. ¿Pero cúalos fechos?
El fonamentu de la "normalización llingüística", el paradigma sociollingüísticu imperando nes comunidaes llingüístiques minorizaes de l'Estáu, básase nel fechu de llevar estes llingües a la "normalidá", ye dicir, al so plenu usu social. Si queremos augmentar los ámbitos d'usu de les llingües de l'Estáu nun sirven propuestes de revitalización llingüística de Fishman, yá nun sirven propuestes de billingüización. El billingüismu social ye una utopía, ye un choque y una llucha constante ente una llingua dominante y una llingua dominada.
Una llingua sobrevive pol so usu social, el prestixu llingüísticu y la política que tien detrás. Nun se pue potenciar el prestixu d'una llingua con polítiques que se restrinxan a fomentar la promoción del so usu. Nun mundu globalizáu, la política llingüística vien dada pol incrementu de la demanda.
Lo que hai que facer ye crear necesidaes d'usu de la llingua. Nun modelu capitalista y de consumu como el que atopamos, les bondaes de la "convivencia billingüe" y la "promoción" son papel moyáu. Pa vender un productu y crear una demanda hai una necesidá de consumu. Pa normalizar una llingua y potenciar el so usu y tresmisión interxeneracional faen falta necesidaes comunicatives.
Normalizar una llingua ye dotala de discriminación positiva y facela vehicular y preferente na sociedá nos pilones básicos de la política llingüística (escuela, medios de comunicación y alministración pública). Crear necesidaes ye facela requisitu. Faciéndola requisitu créase un filtru social o llaboral, económicu, que pasa necesariamente pela conociencia d'esta llingua. Una conociencia que, per otru lláu, lleva a l'ascensu social.
Una llingua que permite l'ascensu social ye una llingua con bona salú y con bona tresmisión llingüística. L'inglés, l'español o el francés son llingües mayoritaries porque foron de facer canalazira la cultura de l'ascensu social, la posibilidá d'atopar trabayu. Tornáronse non sólo necesaries, sinón imprescindibles.
Una llingua que nun ye necesaria pal benestar social ye una llingua patrimonial y folklórica condenada al fracasu y a la muerte llingüística. Una llingua que basa la so esistencia na música tradicional, los cantos populares, los bailles o les festividaes antropolóxiques ye una llingua ensin futuru. Ye una llingua vista como "innecesaria" o meramente "patrimonial": ye'l recuerdu románticu d'un tiempu antiguu que, sicasí, define la comunidá llingüística. Ye aprendela por curiosidá, pa "lligase a la tierra", pa recordar quién se ye, ensin finalidaes comunicatives reales. Elementu puru d'una identidá que s'espresa na llingua dominante.
Que'l manifiestu diga que'l castellán "ye cosa de toos" y que les llingües non castellanes son "elementos del patrimoniu español, que merecen especial respetu", ye papel moyáu. Faen falta fechos. Ensin fechos ye condenar estes llingües (en menor o mayor gráu) a la so rexonalización.
España ye un estáu inmensamente ricu en términos de diversidá llingüística. Cerca del 45% de la población española reside nun territoriu con llingua cooficial. Pero ye un estáu profundamente probe en cultura de promoción d'esta riqueza llingüística. Que se nos presente, agora, un manifiestu que defenda la riqueza llingüística de l'Estáu nun dexa de provocar desconfianza.
El manifiestu ye claramente idealista: una España unida al llargu del tiempu gracies a les sos comunidaes llingüístiques. "La diversidá na unidá", llamaben-y. El supremacismu de la llingua castellana remúntase a munchos sieglos atrás, asina como la so imposición colonial y estatal, pero tamién son antiguos los procesos de minorización llingüística de les llingües non castellanes: dende'l puntu de vista de la denominación llingüística (aragonés y asturllionés como "dialeutos hestóricos del llatín", el fomentu de la segregación llingüística del valencianu...), de la ideoloxía (el castellán como llingua universal) y del so usu.
Pero nun ye d'esto que quiero falar, sinón de los fechos. El manifiestu quédase en pallabres, en un eslogan, en papel moyáu, ensin propuestes efeutives de promoción y difusión llingüístiques nin memoria económica pa facelo viable. Fáltennos fechos, non pallabres. ¿Pero cúalos fechos?
El fonamentu de la "normalización llingüística", el paradigma sociollingüísticu imperando nes comunidaes llingüístiques minorizaes de l'Estáu, básase nel fechu de llevar estes llingües a la "normalidá", ye dicir, al so plenu usu social. Si queremos augmentar los ámbitos d'usu de les llingües de l'Estáu nun sirven propuestes de revitalización llingüística de Fishman, yá nun sirven propuestes de billingüización. El billingüismu social ye una utopía, ye un choque y una llucha constante ente una llingua dominante y una llingua dominada.
Una llingua sobrevive pol so usu social, el prestixu llingüísticu y la política que tien detrás. Nun se pue potenciar el prestixu d'una llingua con polítiques que se restrinxan a fomentar la promoción del so usu. Nun mundu globalizáu, la política llingüística vien dada pol incrementu de la demanda.
Lo que hai que facer ye crear necesidaes d'usu de la llingua. Nun modelu capitalista y de consumu como el que atopamos, les bondaes de la "convivencia billingüe" y la "promoción" son papel moyáu. Pa vender un productu y crear una demanda hai una necesidá de consumu. Pa normalizar una llingua y potenciar el so usu y tresmisión interxeneracional faen falta necesidaes comunicatives.
Normalizar una llingua ye dotala de discriminación positiva y facela vehicular y preferente na sociedá nos pilones básicos de la política llingüística (escuela, medios de comunicación y alministración pública). Crear necesidaes ye facela requisitu. Faciéndola requisitu créase un filtru social o llaboral, económicu, que pasa necesariamente pela conociencia d'esta llingua. Una conociencia que, per otru lláu, lleva a l'ascensu social.
Una llingua que permite l'ascensu social ye una llingua con bona salú y con bona tresmisión llingüística. L'inglés, l'español o el francés son llingües mayoritaries porque foron de facer canalazira la cultura de l'ascensu social, la posibilidá d'atopar trabayu. Tornáronse non sólo necesaries, sinón imprescindibles.
Una llingua que nun ye necesaria pal benestar social ye una llingua patrimonial y folklórica condenada al fracasu y a la muerte llingüística. Una llingua que basa la so esistencia na música tradicional, los cantos populares, los bailles o les festividaes antropolóxiques ye una llingua ensin futuru. Ye una llingua vista como "innecesaria" o meramente "patrimonial": ye'l recuerdu románticu d'un tiempu antiguu que, sicasí, define la comunidá llingüística. Ye aprendela por curiosidá, pa "lligase a la tierra", pa recordar quién se ye, ensin finalidaes comunicatives reales. Elementu puru d'una identidá que s'espresa na llingua dominante.
Que'l manifiestu diga que'l castellán "ye cosa de toos" y que les llingües non castellanes son "elementos del patrimoniu español, que merecen especial respetu", ye papel moyáu. Faen falta fechos. Ensin fechos ye condenar estes llingües (en menor o mayor gráu) a la so rexonalización.
Quand que end el Stait spagnœl se pública un manifest o un artícol a suport de la diversità lingüística interna, come quell que l’ha apena publicad el Seminario Multidisciplinar sobre el Plurilingüismo en España (“España plurilingüe”), bisogna sempre lèger atentament entrà li rigue, considerada l’ideologia lingüística del tipo Stait-Nacion que ghe pœl vésser derré.
La Spagna l’è un stait immensament ric en termeny de diveristà lingüística. Quasi il 45% de la popolacion spagnœla la viv end un territori cond una lengua co-oficial, però el stait l’è profondament póver de quella cultura útil a la promocion de questa riquessa. Denants a noaultre, encœ, un manifest en difesa de la riquessa lingüística del Stait el seguta a crear defidença.
El manifest l’è cłarament idealista: una Spagna unida end el temp gràcie a li soe comunità lingüístique. “La diversità end la unità”, i dixiva. La supremacia de la lengua castilłana la riva de sècoly endré, incí come la soa imposicion colonial e staital, però i è engualment antic i process de minorizacion lingüística de li lengüe miga castilłane: del punt de vista de la denominacion lingüística (aragonés e asturianoleonés come “dialets stòric del latin”, la promocion de la segregacion lingüística del valencian...), de l’ideologia (el castilłan come lengua universal) e del sò usaj.
Ma no l’è de quest que mi volł parlar, se miga dei faits. El manifest el se desvilupa entorn a parole, a slógan, a parole vœde, sença proposte realy d’una quałc promocion o difusion lingüística o d’una solucion econòmica que la fagui diventar tut possible. I ne manca i faits, miga li parole. Ma qualy faits?
El fondament de la “normalizacion lingüística”, el paradigma sociolingüístic que ‘l comanda end li comunità lingüístique minorizade del Stait, el se basa en sul fait de portar queste lengüe a la “normalità”, saress a dir al sò płén us end la società. Se volom far crèscer i àmbits end i qualy se pœl doperar li lengüe del Stait, li serveixen miga proposte de revitalizacion lingüística de Fishman, i serveix płu i process de bilingüizacion. El bilingüism social l’è un’utopia, l’è una batalła continua entrà la lengua que la comanda e quella que la pateix.
Una lengua la soraviv per l’us social, el prestigi lingüístic e la política lingüística que gh’è derré. El se pœl miga potenciar el prestigi d’una lengua cond polítique que li varda nomà a promœver-n l’utiliz social. End un mond globalizad, la política lingüística la riva de l’increment de la domanda.
Quell que l’è necessari l’è el crear el bisogn de doperar la lengua. End un modell capitalista e consumista com el nost d’encœ, i vantaj de la “convivença bilingüe” e la “promocion” i è promesse vœde. Per vènder un prodot e crear la domanda l’è necessari el bisogn del consum. Per normalizar una lengua e potenciar-n l’usaj e la transmission intergeneracional gh’è bisogn de necessità comunicative.
Normalizar una lengua el vœl dir dotar-la de nœv àmbits d’us: crear cas endovè que se pœl utilizar-la l’è compagn de dotar-la de discriminacion positiva e far-la diventar vehicolar e preferible end la società, en płu ai pilastre basilar de la política lingüística (scœla, mez de comunicacion e aministracion pública). Crear necessità el vœl dir transformar-la end un “must” e gràcie a quest el se crea un filtre social e lavorativ, econòmic, que ‘l passa necessariàment per la conoscença de questa lengua. Una conoscença que, d’aultra banda, la porta al crèscer social.
Una lengua que la permet el crèscer social l’è una lengua cond una bona salud e cond una bona transmission lingüística. L’inglés, el spagnœl, el francés i è lengüe majoritàrie e cond una bona salud perquè i è staide bone de far-s portavox del crèscer social e crear-s entorn la possibilità de trovar un lavorar. I è diventade miga nomà necessàrie, ma imprescindíbely.
Una lengua que l’è miga necessària per el benestar social l’è una lengua patrimonial e folklòrica condanada a la distruccion e a la mort lingüística. Una lengua que la basa la soa existença en su la música tradicional, en sui cants popolar, li dance o li festività antropològique l’è una lengua sença un futur. L’è una lengua vista come “innecessària” o semplicement “patrimonial”: el regord romàntic d’un temp antic que, a bon cunt, el defineix la comunità lingüística. L’è l’imparar-la per curiosità, per “ligar-s a la terra”, per regordar qui que som, sença finalità comunicative realy. Element pur d’una identità que la s’exprim end la lengua dominant.
Que el manifest el digui que el castilłan “l’è una cosa de tuts” e que li lengüe miga castilłane i è “elements del patrimoni spagnœl, que i se mèrita un respet special” l’è come parole vœde. Gh’è bisogn de faits. Sença faits el se fineix cond el condanar queste lengüe (płu o meno rapidament) a la soa regionalizacion.
La Spagna l’è un stait immensament ric en termeny de diveristà lingüística. Quasi il 45% de la popolacion spagnœla la viv end un territori cond una lengua co-oficial, però el stait l’è profondament póver de quella cultura útil a la promocion de questa riquessa. Denants a noaultre, encœ, un manifest en difesa de la riquessa lingüística del Stait el seguta a crear defidença.
El manifest l’è cłarament idealista: una Spagna unida end el temp gràcie a li soe comunità lingüístique. “La diversità end la unità”, i dixiva. La supremacia de la lengua castilłana la riva de sècoly endré, incí come la soa imposicion colonial e staital, però i è engualment antic i process de minorizacion lingüística de li lengüe miga castilłane: del punt de vista de la denominacion lingüística (aragonés e asturianoleonés come “dialets stòric del latin”, la promocion de la segregacion lingüística del valencian...), de l’ideologia (el castilłan come lengua universal) e del sò usaj.
Ma no l’è de quest que mi volł parlar, se miga dei faits. El manifest el se desvilupa entorn a parole, a slógan, a parole vœde, sença proposte realy d’una quałc promocion o difusion lingüística o d’una solucion econòmica que la fagui diventar tut possible. I ne manca i faits, miga li parole. Ma qualy faits?
El fondament de la “normalizacion lingüística”, el paradigma sociolingüístic que ‘l comanda end li comunità lingüístique minorizade del Stait, el se basa en sul fait de portar queste lengüe a la “normalità”, saress a dir al sò płén us end la società. Se volom far crèscer i àmbits end i qualy se pœl doperar li lengüe del Stait, li serveixen miga proposte de revitalizacion lingüística de Fishman, i serveix płu i process de bilingüizacion. El bilingüism social l’è un’utopia, l’è una batalła continua entrà la lengua que la comanda e quella que la pateix.
Una lengua la soraviv per l’us social, el prestigi lingüístic e la política lingüística que gh’è derré. El se pœl miga potenciar el prestigi d’una lengua cond polítique que li varda nomà a promœver-n l’utiliz social. End un mond globalizad, la política lingüística la riva de l’increment de la domanda.
Quell que l’è necessari l’è el crear el bisogn de doperar la lengua. End un modell capitalista e consumista com el nost d’encœ, i vantaj de la “convivença bilingüe” e la “promocion” i è promesse vœde. Per vènder un prodot e crear la domanda l’è necessari el bisogn del consum. Per normalizar una lengua e potenciar-n l’usaj e la transmission intergeneracional gh’è bisogn de necessità comunicative.
Normalizar una lengua el vœl dir dotar-la de nœv àmbits d’us: crear cas endovè que se pœl utilizar-la l’è compagn de dotar-la de discriminacion positiva e far-la diventar vehicolar e preferible end la società, en płu ai pilastre basilar de la política lingüística (scœla, mez de comunicacion e aministracion pública). Crear necessità el vœl dir transformar-la end un “must” e gràcie a quest el se crea un filtre social e lavorativ, econòmic, que ‘l passa necessariàment per la conoscença de questa lengua. Una conoscença que, d’aultra banda, la porta al crèscer social.
Una lengua que la permet el crèscer social l’è una lengua cond una bona salud e cond una bona transmission lingüística. L’inglés, el spagnœl, el francés i è lengüe majoritàrie e cond una bona salud perquè i è staide bone de far-s portavox del crèscer social e crear-s entorn la possibilità de trovar un lavorar. I è diventade miga nomà necessàrie, ma imprescindíbely.
Una lengua que l’è miga necessària per el benestar social l’è una lengua patrimonial e folklòrica condanada a la distruccion e a la mort lingüística. Una lengua que la basa la soa existença en su la música tradicional, en sui cants popolar, li dance o li festività antropològique l’è una lengua sença un futur. L’è una lengua vista come “innecessària” o semplicement “patrimonial”: el regord romàntic d’un temp antic que, a bon cunt, el defineix la comunità lingüística. L’è l’imparar-la per curiosità, per “ligar-s a la terra”, per regordar qui que som, sença finalità comunicative realy. Element pur d’una identità que la s’exprim end la lengua dominant.
Que el manifest el digui que el castilłan “l’è una cosa de tuts” e que li lengüe miga castilłane i è “elements del patrimoni spagnœl, que i se mèrita un respet special” l’è come parole vœde. Gh’è bisogn de faits. Sença faits el se fineix cond el condanar queste lengüe (płu o meno rapidament) a la soa regionalizacion.