En aquest article hi pretenc fer una reflexió sobre la ideologia lingüística dominant del Panjab pakistanès, que es basa en un nacionalisme estatal i teocràtic i que justifica la substitució lingüística del panjabí per l'urdú. Aquesta reflexió es basa sobretot en converses que he tingut al Panjab Occidental amb parlants nadius de panjabi i urdú, però també en textos acadèmics i comentaris a internet. Faré una llista dels principals arguments pakistanesos que justifiquen la minorització del panjabi i d'altres llengües autòctones de la República Islàmica del Pakistan.
1. L'urdú és una llengua islàmica
Es diu sovint que 'hem de parlar urdú perquè som musulmans primer i després pakistanesos', així contraposant la identitat islàmico-estatal a les ètnies tradicionals. Com ja hem explicat en articles anteriors, l'urdú ha esdevingut una senya d'identitat de la població musulmana del subcontinent indi, i el panjabi ha quedat desprestigiat per la seva connexió amb hindús, cristians i sobretot sikhs.
Ja d'entrada el concepte de llengua islàmica em sembla absurd. A molt estirar podríem considerar l'àrab com a tal, ja que és aquest i no pas l'urdú la llengua en què es van escriure els textos sagrats islàmics, però què passa quan trobem la presència de milions d'araboparlants de fe cristiana o jueva, o sense cap creença religiosa? Si el panjabi és poc islàmic per la presència de parlants de religió hindú, sikh o cristiana, per què no considerem l'àrab parlat per cristians i d'altres de la mateixa manera?
A més a més, aquesta idea contradiu les dades demogràfiques: si al Panjab indi hi tenim 30 milions de panjabis sikhs i hindús, al Panjab pakistanès hi ha 80 milions de panjabis musulmans. Per aquesta raó si una llengua islàmica és una llengua parlada majoritàriament per musulmans, el panjabí n'és una sense cap mena de dubte.
Finalment, hi ha hagut força producció cultural en panjabi associada amb l'Islam des de fa segles. Les obres literàries més emblemàtiques del Panjab no són el Guru Grant Sahib dels sikhs (que es va escriure en una barreja de vernacles indoaris, amb només alguns elements panjabís), sinó la poesia sufí (i per tant musulmana) de Waris Shah i Bulleh Shah – i no ens oblidem tampoc de la música qawwali, plena de temes religiosos expressats en panjabi. Ignorar aquesta tradició és ignorar algunes de les expressions més celebrades de la cultura indo-islàmica.
2. L'urdú i l'hindi són llengües diferents
Una de les maneres d'emfatitzar aquesta suposada islamiat (islamicitat) de l'urdú és negar la connexió evident que aquest estàndard lingüístic manté amb un altre codi que podríem dir que forma part de la mateixa llengua que l'urdú; és a dir, l'hindi. De fet, en la lingüística indoària totes dues varietats sovint s'agrupen sota el nom indostànic o hindi-urdú. I és que, si mirem cap a les arrels d'aquestes varietats, queda clar que totes dues llengües literàries vénen del mateix vernacle històric, el de Delhi. Aquesta llengua ha acabat sent la llengua franca del Pakistan i gran part del Nord de l'Índia justament pel pes econòmic i polític d'aquesta ciutat, que va ser la capital de l'Imperi Mogol, i de 1911-1947 la de l'Imperi Britànic a l'Índia, dos dels només tres imperis (l'altre essent Magadha sota Axoka Mauria) que van aconseguir controlar la majoria del subcontinent.
Els defensors de l'urdú i la seva desconnexió de l'hindi diuen que l'urdú va néixer com a llengua d'acampada (urdú ve de la paraula turquesa hordu, que vol dir campament militar), una barreja de l'hindi amb les llengües dels invasors islàmics. Però com és que la majoria de manlleus en l'urdú són d'origen persa (o d'origen àrab, manllevades sobretot a través del persa) quan els invasors eren d'ètnia turquesa i no pas irànica? No tindria més a veure amb el prestigi literari d'aquesta llengua que amb una suposada barreja de poblacions?
És més, els manlleus representen un exemple més aviat superficial de canvi lingüístic – el que és força més important són elements estructurals com la fonologia i la sintaxi. Quan analitzem aquests trets, l'urdú i l'hindi són gairebé idèntics. De fet, fins i tot si ens limitem al vocabulari, no és cert que l'hindi manqui de manlleus perso-àrabs – els diàlegs de Bollywood contenen més manlleus perses que sànscrits. La manca de paraules perses i àrabs només la podem demostrar presentant textos acadèmics o religiosos plens de sanscritismes com a únic model d'hindi.
Finalment, hi ha algú que argumenti que la presència de paraules angleses en l'urdú i l'hindi, de les quals en són cada cop més farcits, crea una nova llengua separada d'aquests dos primers? Per què utilitzem un criteri diferent per analitzar els manlleus perses que no apliquem als anglesos?
Tot això crea un conflicte lingüístic artificial entre dos codis que realment provenen de la mateixa llengua i amaga el conflicte real: és a dir, el conflicte entre l'indostànic i les llengües autòctones que queden substituïdes per aquest (el panjabí inclòs).
3. L'urdú es va desenvolupar al Panjab
No sé qui és que va ser el primer a dir aquesta mentida, però l'he sentida repetida per gent intel·ligent i amb formació. Diuen que la substitució del panjabi no és cap problema, perquè l'urdú té el seu origen a Lahore i per tant també és nostre. No he vist cap mecanisme proposat per explicar la gènesi de dues llengües al mateix indret sense cap divisió de poblacions, o per què el vernacle de Delhi s'assembla tant a una llengua suposadament inventada (com si les llengües es poguessin inventar d'un dia per l'altre, i no fossin el resultat de segles d'experiència cultural comuna) al Panjab.
Aquest mite, contràriament al que es podria esperar, em crea un tipus d'optimisme pervers – si els panjabis urdòfils han de trobar aquesta mena d'excuses, és que valoren la seva identitat panjabi i hi ha alguna esperança.
4. El panjabi no es morirà mai perquè es parla dins x àmbit (pobles, humor...)
He sentit la frase “el panjabí no es morirà perquè es parla als pobles” tants cops que quasi la qualificaria de mantra, un que serveix per no haver de fer front a les nostres incoherències i el suïcidi cultural col·lectiu a què ens porten. El problema rau en què això només representa una fase dins de la substitució lingüística, una etapa més que ens porta a l'exterminació inevitable – la substitució que s'estén als pobles havent començat a les ciutats és tan comuna que podríem dir que és prototípica. Malauradament aquesta visió és present fins i tot en àmbits acadèmics, com trobem en aquest article que és més aviat crític de la situació del panjabí:
La llengua panjabi és una llengua gran i sobreviurà malgrat la vergonya cultural i la negligència. S'utilitza al Panjab indi en molts dominis de poder i és la llengua de cançons, bromes, informalitat i intimitat tant al Pakistan com a l'Índia, cosa que és molt més significatiu. Això fa que sigui la llengua del plaer privat i si continua fent-se servir d'aquesta manera, no hi ha cap perill. (Rahman 2006)
És a dir, l'arraconament del panjabi es presenta com a salvació. A parer meu, en canvi, en el món actual d'ensenyament obligatori i mass media la diglòssia, lluny de mantenir un estat permanent de bilingüisme distribuït per àmbits d'ús, és una eina potent en la substitució.
5. L'urdú és una llengua comuna/neutral al subcontinent indi
Tal com passa amb les altres llengües dominants del món, l'urdú ocupa un pla de pretesa neutralitat, un tipus de veu d'enlloc que no es vincula amb cap ètnia. Aquesta dicotomia entre l'autenticitat de les llengües vernacles i l'anonimat de les dominants l'ha analitzada àmpliament Woolard (2008).
Aquesta “neutralitat” reivindicada pels defensors de l'urdú és una construcció ideològica que només és verídica si els altres se'ls creuen; és a dir, l'urdú només pot tenir el caràcter de neutralitat si la gent ignora els seus orígens marcadament ètnics. Ja hem vist que l'urdú ve d'una regió molt concreta (Delhi i voltants), i també hi podríem afegir el fet que segons el cens només és la llengua materna del 7% de la població pakistanesa. Aquesta població urduparlant (ignorant per un moment les elit panjabis) està concentrada a Karachi, capital del Sindh, i fins a cert punt a altres ciutats més grans d'aquella província. Aquesta gent va immigrar del Nord de l'Índia al Pakistan arran de la partició de l'Índia en dos estats a base de la demografia religiosa. Per això els sindhis autòctons veuen l'urdú com a llengua dels immigrants i són els que més resisteixen la seva extensió – el sindhi és l'única llengua que s'ha declarat llengua provincial, que no deixa de semblar curiós si considerem el fet que el Sindhi és la província més urduïtzada del Pakistan.
Tot això ignora també la separació de Bangla Desh del Pakistan que es va produir en gran part per la imposició de l'urdú. Els bengalis, tot i ser la nacionalitat (númericament) majoritària del Pakistan, no podien fer servir la seva llengua pròpia i es veien obligats a fer servir una llengua estrangera que fins llavors no tenia cap mena de presència al país. Les elits del Panjab, en canvi, ja coneixien l'urdú perquè era la llengua de l'ensenyament sota els britànics i perquè l'urdú s'assembla molt més al panjabi que no pas al bengalí, la qual cosa en facilita l'aprenentatge pels parlants nadius del panjabi. Per aquestes raons els bengalis veien l'urdú com a llengua dels panjabis, que eren els principals defensors del seu ús oficial.
Una llengua com pot ser neutral si cada ètnia en té un domini i una visió diferent? Si és que l'oficialitat del panjabi dividiria, què en diem de la divisió i conflicte ètnic causats per la imposició de l'urdú al Sindh i la Bengala?
Panjab Occidental: La majoria minoritzada (I)
Panjab Occidental: Context històric (II)
Panjab Occidental: 5 mites pakistanistes (III)
Bibliografia
1. L'urdú és una llengua islàmica
Es diu sovint que 'hem de parlar urdú perquè som musulmans primer i després pakistanesos', així contraposant la identitat islàmico-estatal a les ètnies tradicionals. Com ja hem explicat en articles anteriors, l'urdú ha esdevingut una senya d'identitat de la població musulmana del subcontinent indi, i el panjabi ha quedat desprestigiat per la seva connexió amb hindús, cristians i sobretot sikhs.
Ja d'entrada el concepte de llengua islàmica em sembla absurd. A molt estirar podríem considerar l'àrab com a tal, ja que és aquest i no pas l'urdú la llengua en què es van escriure els textos sagrats islàmics, però què passa quan trobem la presència de milions d'araboparlants de fe cristiana o jueva, o sense cap creença religiosa? Si el panjabi és poc islàmic per la presència de parlants de religió hindú, sikh o cristiana, per què no considerem l'àrab parlat per cristians i d'altres de la mateixa manera?
A més a més, aquesta idea contradiu les dades demogràfiques: si al Panjab indi hi tenim 30 milions de panjabis sikhs i hindús, al Panjab pakistanès hi ha 80 milions de panjabis musulmans. Per aquesta raó si una llengua islàmica és una llengua parlada majoritàriament per musulmans, el panjabí n'és una sense cap mena de dubte.
Finalment, hi ha hagut força producció cultural en panjabi associada amb l'Islam des de fa segles. Les obres literàries més emblemàtiques del Panjab no són el Guru Grant Sahib dels sikhs (que es va escriure en una barreja de vernacles indoaris, amb només alguns elements panjabís), sinó la poesia sufí (i per tant musulmana) de Waris Shah i Bulleh Shah – i no ens oblidem tampoc de la música qawwali, plena de temes religiosos expressats en panjabi. Ignorar aquesta tradició és ignorar algunes de les expressions més celebrades de la cultura indo-islàmica.
2. L'urdú i l'hindi són llengües diferents
Una de les maneres d'emfatitzar aquesta suposada islamiat (islamicitat) de l'urdú és negar la connexió evident que aquest estàndard lingüístic manté amb un altre codi que podríem dir que forma part de la mateixa llengua que l'urdú; és a dir, l'hindi. De fet, en la lingüística indoària totes dues varietats sovint s'agrupen sota el nom indostànic o hindi-urdú. I és que, si mirem cap a les arrels d'aquestes varietats, queda clar que totes dues llengües literàries vénen del mateix vernacle històric, el de Delhi. Aquesta llengua ha acabat sent la llengua franca del Pakistan i gran part del Nord de l'Índia justament pel pes econòmic i polític d'aquesta ciutat, que va ser la capital de l'Imperi Mogol, i de 1911-1947 la de l'Imperi Britànic a l'Índia, dos dels només tres imperis (l'altre essent Magadha sota Axoka Mauria) que van aconseguir controlar la majoria del subcontinent.
Els defensors de l'urdú i la seva desconnexió de l'hindi diuen que l'urdú va néixer com a llengua d'acampada (urdú ve de la paraula turquesa hordu, que vol dir campament militar), una barreja de l'hindi amb les llengües dels invasors islàmics. Però com és que la majoria de manlleus en l'urdú són d'origen persa (o d'origen àrab, manllevades sobretot a través del persa) quan els invasors eren d'ètnia turquesa i no pas irànica? No tindria més a veure amb el prestigi literari d'aquesta llengua que amb una suposada barreja de poblacions?
És més, els manlleus representen un exemple més aviat superficial de canvi lingüístic – el que és força més important són elements estructurals com la fonologia i la sintaxi. Quan analitzem aquests trets, l'urdú i l'hindi són gairebé idèntics. De fet, fins i tot si ens limitem al vocabulari, no és cert que l'hindi manqui de manlleus perso-àrabs – els diàlegs de Bollywood contenen més manlleus perses que sànscrits. La manca de paraules perses i àrabs només la podem demostrar presentant textos acadèmics o religiosos plens de sanscritismes com a únic model d'hindi.
Finalment, hi ha algú que argumenti que la presència de paraules angleses en l'urdú i l'hindi, de les quals en són cada cop més farcits, crea una nova llengua separada d'aquests dos primers? Per què utilitzem un criteri diferent per analitzar els manlleus perses que no apliquem als anglesos?
Tot això crea un conflicte lingüístic artificial entre dos codis que realment provenen de la mateixa llengua i amaga el conflicte real: és a dir, el conflicte entre l'indostànic i les llengües autòctones que queden substituïdes per aquest (el panjabí inclòs).
3. L'urdú es va desenvolupar al Panjab
No sé qui és que va ser el primer a dir aquesta mentida, però l'he sentida repetida per gent intel·ligent i amb formació. Diuen que la substitució del panjabi no és cap problema, perquè l'urdú té el seu origen a Lahore i per tant també és nostre. No he vist cap mecanisme proposat per explicar la gènesi de dues llengües al mateix indret sense cap divisió de poblacions, o per què el vernacle de Delhi s'assembla tant a una llengua suposadament inventada (com si les llengües es poguessin inventar d'un dia per l'altre, i no fossin el resultat de segles d'experiència cultural comuna) al Panjab.
Aquest mite, contràriament al que es podria esperar, em crea un tipus d'optimisme pervers – si els panjabis urdòfils han de trobar aquesta mena d'excuses, és que valoren la seva identitat panjabi i hi ha alguna esperança.
4. El panjabi no es morirà mai perquè es parla dins x àmbit (pobles, humor...)
He sentit la frase “el panjabí no es morirà perquè es parla als pobles” tants cops que quasi la qualificaria de mantra, un que serveix per no haver de fer front a les nostres incoherències i el suïcidi cultural col·lectiu a què ens porten. El problema rau en què això només representa una fase dins de la substitució lingüística, una etapa més que ens porta a l'exterminació inevitable – la substitució que s'estén als pobles havent començat a les ciutats és tan comuna que podríem dir que és prototípica. Malauradament aquesta visió és present fins i tot en àmbits acadèmics, com trobem en aquest article que és més aviat crític de la situació del panjabí:
La llengua panjabi és una llengua gran i sobreviurà malgrat la vergonya cultural i la negligència. S'utilitza al Panjab indi en molts dominis de poder i és la llengua de cançons, bromes, informalitat i intimitat tant al Pakistan com a l'Índia, cosa que és molt més significatiu. Això fa que sigui la llengua del plaer privat i si continua fent-se servir d'aquesta manera, no hi ha cap perill. (Rahman 2006)
És a dir, l'arraconament del panjabi es presenta com a salvació. A parer meu, en canvi, en el món actual d'ensenyament obligatori i mass media la diglòssia, lluny de mantenir un estat permanent de bilingüisme distribuït per àmbits d'ús, és una eina potent en la substitució.
5. L'urdú és una llengua comuna/neutral al subcontinent indi
Tal com passa amb les altres llengües dominants del món, l'urdú ocupa un pla de pretesa neutralitat, un tipus de veu d'enlloc que no es vincula amb cap ètnia. Aquesta dicotomia entre l'autenticitat de les llengües vernacles i l'anonimat de les dominants l'ha analitzada àmpliament Woolard (2008).
Aquesta “neutralitat” reivindicada pels defensors de l'urdú és una construcció ideològica que només és verídica si els altres se'ls creuen; és a dir, l'urdú només pot tenir el caràcter de neutralitat si la gent ignora els seus orígens marcadament ètnics. Ja hem vist que l'urdú ve d'una regió molt concreta (Delhi i voltants), i també hi podríem afegir el fet que segons el cens només és la llengua materna del 7% de la població pakistanesa. Aquesta població urduparlant (ignorant per un moment les elit panjabis) està concentrada a Karachi, capital del Sindh, i fins a cert punt a altres ciutats més grans d'aquella província. Aquesta gent va immigrar del Nord de l'Índia al Pakistan arran de la partició de l'Índia en dos estats a base de la demografia religiosa. Per això els sindhis autòctons veuen l'urdú com a llengua dels immigrants i són els que més resisteixen la seva extensió – el sindhi és l'única llengua que s'ha declarat llengua provincial, que no deixa de semblar curiós si considerem el fet que el Sindhi és la província més urduïtzada del Pakistan.
Tot això ignora també la separació de Bangla Desh del Pakistan que es va produir en gran part per la imposició de l'urdú. Els bengalis, tot i ser la nacionalitat (númericament) majoritària del Pakistan, no podien fer servir la seva llengua pròpia i es veien obligats a fer servir una llengua estrangera que fins llavors no tenia cap mena de presència al país. Les elits del Panjab, en canvi, ja coneixien l'urdú perquè era la llengua de l'ensenyament sota els britànics i perquè l'urdú s'assembla molt més al panjabi que no pas al bengalí, la qual cosa en facilita l'aprenentatge pels parlants nadius del panjabi. Per aquestes raons els bengalis veien l'urdú com a llengua dels panjabis, que eren els principals defensors del seu ús oficial.
Una llengua com pot ser neutral si cada ètnia en té un domini i una visió diferent? Si és que l'oficialitat del panjabi dividiria, què en diem de la divisió i conflicte ètnic causats per la imposició de l'urdú al Sindh i la Bengala?
Panjab Occidental: La majoria minoritzada (I)
Panjab Occidental: Context històric (II)
Panjab Occidental: 5 mites pakistanistes (III)
Bibliografia
- Tariq, R 2006. ‘Language policy, multilingualism and language vitality in Pakistan’ a Lesser Known Languages of South Asia: Status and Policies, Case Studies and Applications of Information Technology. Walter de Gruyter, Berlín.
- Woolard 2008. Les ideologies lingüístiques: una visió general d'un camp des de l'antropologia lingüística a Revista de Llengua i Dret , Núm. 49.
Saim Dušan Inayatullah és estudiant de 3r de Lingüística a la Universitat de Barcelona.