Aquest post és la segona part d'una sèrie d'article sobre el Panjab. El primer el podeu trobar aquí.
El Panjab és un país del subcontinent indi que pertany a dos estats – el Panjab Occidental està administrat com a província de la República Islàmica del Pakistan, mentre que el Panjab Oriental està integrat a la República de l’Índia com a estat federat. El poble panjabi és, amb més de 100 milions de membres, la tercera comunitat etnolingüística del subcontinent indi, després dels indostànics i bengalís. Malgrat aquesta importància demogràfica, el futur del panjabi és insegur al Panjab Occidental ja que moltes famílies ètnicament panjabis estan començant a transmetre l’urdú als fills. Aquesta substitució lingüística està relacionada amb una diglòssia en què l’urdú i l’anglès són les úniques llengües de l’ensenyament, l’administració i els mitjans de comunicació al Panjab Occidental – i aquesta manca d’estatus oficial té el seu origen en l’ús de l’urdú com a llengua simbòlica en el desenvolupament de la identitat política pakistanesa (és a dir, índia-musulmana).
Per entendre l’afirmació dels indis musulmans com a grup nacional i l’urdú com a llengua comuna d’aquests, cal que mirem cap al Raj (règim) britànic al subcontinent. L’urdú va entrar al Panjab per primer cop quan el règim colonial britànic el va oficialitzar, que trobava molt més convenient seguir utilitzant el vernacle de Delhi, una zona on ja s’havia establert, que adaptar-se al vernacle del Panjab. Molts fins i tot consideraven que el panjabi fos un patuès de l’urdú o indostànic (Jalal 2000, p.110). No obstant això, la majoria de la població seguia parlant panjabi. La diversitat religiosa del Panjab era molt més pronunciada que la lingüística – hi havia poblacions considerables de musulmans, sikhs i hindús per tot el territori.
La població relativa de cada grup religiós, però, era diferent a cada zona del Panjab – els musulmans predominaven a les zones rurals, i els sikhs i hindús eren majoritaris a les ciutats. Aquesta distribució desigual de les comunitats religioses va fer que molts musulmans de parla panjabi identifiquessin els seus anhels d’emancipació econòmica amb el moviment nacionalista musulmà, que pretenia crear un estat per aquesta comunitat. D’aquesta manera es van aliar amb les elits musulmanes tradicionals del centre-nord de l’Índia (de la zona històricament de parla urdú), que se sentien amenaçades pel fet que els britànics van donar més poder als hindús. Per això, els musulmans panjabis en general donaven suport a l’ús oficial de l’urdú al Panjab.
Els sikhs en canvi reivindicaven l’oficialitat del panjabi a la regió. El sikhisme es va desenvolupar al Panjab com a síntesi de l’hinduisme i l’islam, i fins avui es limita bàsicament al Panjab i la diàspora panjabi. A més a més, l’únic cop que el Panjab es va formar com a estat sobirà va ser sota l’Imperi Sikh, mentre que dinasties islàmics regnaven a Delhi i altres parts del subcontinent. Per aquesta connexió autòctona, doncs, els sikhs reivindicaven l’ús del panjabi com a llengua oficial, mentre que els musulmans i els hindús s’identificaven amb els seus respectius estàndards del vernacle indostànic de Delhi (l’urdú i l’hindi).
La divisió de la població panjabi per nacionalismes diferents va culminar en la partició religiosa del territori l’any 1947. La meitat occidental tenia una concentració més alta de musulmans i es va integrar a la nova República del Pakistan i la meitat oriental amb la seva població més hindú i sikh va passar a formar part de l’Índia independent. Encara que fins a la independència hi havia hindús, musulmans i sikhs a totes dues meitats del Panjab, els hindús i sikhs van haver de fugir de la part administrativament pakistanesa i els musulmans de l’Índia per l’amenaça de violència sectària. Nou milions de panjabis van ser “transferits” d’una banda a l’altra, i molts altres van ser assassinats per altres panjabis (Bose 2002, p.192).
Així els panjabis es van dividir en territoris religiosament homogenis. L’any 1998 els panjabis formaven el 44,5% de la població del Pakistan (Census of Pakistan 1998), que els fa l’ètnia demogràficament més important de l’estat. A banda d’aquesta majoria relativa demogràfica, els panjabis també estan sobrerepresentats dins de les esferes de poder econòmic i polític i són l’ètnia més representada dins de l’exèrcit pakistanès amb diferència. Aquesta dominància panjabi ha fet que altres nacionalitats pakistaneses se sentin marginades – notablement els bengalís que es van independitzar del Pakistan després de la guerra del 1971 (així creant Bangla Desh) i els balutxis que lluiten contra l’Estat pakistanès en un conflicte de baixa intensitat. Per aquesta dominància panjabi ha aparegut el mot Panjabistan, utilitzat per les ètnies perifèriques per destacar la seva marginació enfront dels panjabis.
Panjab Occidental: La majoria minoritzada (I)
Panjab Occidental: Context històric (II)
Panjab Occidental: 5 mites pakistanistes (III)
Referències
- Bose, S 2002. Bosnia after Dayton: Nationalist Partition and International Intervention. Oxford University Press, New York.
- Jalal, A 2000. Self and Sovereignty: Individual and Community Islam in South Asia since 1950. Routledge, London.
- Nationalencyklopedin 2013. Världens 100 Största Språk 2010. <http://www.ne.se/spr%C3%A5k/v%C3%A4rldens-100-st%C3%B6rsta-spr%C3%A5k-2010>, accedit el 31/12/2013
El Panjab és un país del subcontinent indi que pertany a dos estats – el Panjab Occidental està administrat com a província de la República Islàmica del Pakistan, mentre que el Panjab Oriental està integrat a la República de l’Índia com a estat federat. El poble panjabi és, amb més de 100 milions de membres, la tercera comunitat etnolingüística del subcontinent indi, després dels indostànics i bengalís. Malgrat aquesta importància demogràfica, el futur del panjabi és insegur al Panjab Occidental ja que moltes famílies ètnicament panjabis estan començant a transmetre l’urdú als fills. Aquesta substitució lingüística està relacionada amb una diglòssia en què l’urdú i l’anglès són les úniques llengües de l’ensenyament, l’administració i els mitjans de comunicació al Panjab Occidental – i aquesta manca d’estatus oficial té el seu origen en l’ús de l’urdú com a llengua simbòlica en el desenvolupament de la identitat política pakistanesa (és a dir, índia-musulmana).
Per entendre l’afirmació dels indis musulmans com a grup nacional i l’urdú com a llengua comuna d’aquests, cal que mirem cap al Raj (règim) britànic al subcontinent. L’urdú va entrar al Panjab per primer cop quan el règim colonial britànic el va oficialitzar, que trobava molt més convenient seguir utilitzant el vernacle de Delhi, una zona on ja s’havia establert, que adaptar-se al vernacle del Panjab. Molts fins i tot consideraven que el panjabi fos un patuès de l’urdú o indostànic (Jalal 2000, p.110). No obstant això, la majoria de la població seguia parlant panjabi. La diversitat religiosa del Panjab era molt més pronunciada que la lingüística – hi havia poblacions considerables de musulmans, sikhs i hindús per tot el territori.
La població relativa de cada grup religiós, però, era diferent a cada zona del Panjab – els musulmans predominaven a les zones rurals, i els sikhs i hindús eren majoritaris a les ciutats. Aquesta distribució desigual de les comunitats religioses va fer que molts musulmans de parla panjabi identifiquessin els seus anhels d’emancipació econòmica amb el moviment nacionalista musulmà, que pretenia crear un estat per aquesta comunitat. D’aquesta manera es van aliar amb les elits musulmanes tradicionals del centre-nord de l’Índia (de la zona històricament de parla urdú), que se sentien amenaçades pel fet que els britànics van donar més poder als hindús. Per això, els musulmans panjabis en general donaven suport a l’ús oficial de l’urdú al Panjab.
Els sikhs en canvi reivindicaven l’oficialitat del panjabi a la regió. El sikhisme es va desenvolupar al Panjab com a síntesi de l’hinduisme i l’islam, i fins avui es limita bàsicament al Panjab i la diàspora panjabi. A més a més, l’únic cop que el Panjab es va formar com a estat sobirà va ser sota l’Imperi Sikh, mentre que dinasties islàmics regnaven a Delhi i altres parts del subcontinent. Per aquesta connexió autòctona, doncs, els sikhs reivindicaven l’ús del panjabi com a llengua oficial, mentre que els musulmans i els hindús s’identificaven amb els seus respectius estàndards del vernacle indostànic de Delhi (l’urdú i l’hindi).
La divisió de la població panjabi per nacionalismes diferents va culminar en la partició religiosa del territori l’any 1947. La meitat occidental tenia una concentració més alta de musulmans i es va integrar a la nova República del Pakistan i la meitat oriental amb la seva població més hindú i sikh va passar a formar part de l’Índia independent. Encara que fins a la independència hi havia hindús, musulmans i sikhs a totes dues meitats del Panjab, els hindús i sikhs van haver de fugir de la part administrativament pakistanesa i els musulmans de l’Índia per l’amenaça de violència sectària. Nou milions de panjabis van ser “transferits” d’una banda a l’altra, i molts altres van ser assassinats per altres panjabis (Bose 2002, p.192).
Així els panjabis es van dividir en territoris religiosament homogenis. L’any 1998 els panjabis formaven el 44,5% de la població del Pakistan (Census of Pakistan 1998), que els fa l’ètnia demogràficament més important de l’estat. A banda d’aquesta majoria relativa demogràfica, els panjabis també estan sobrerepresentats dins de les esferes de poder econòmic i polític i són l’ètnia més representada dins de l’exèrcit pakistanès amb diferència. Aquesta dominància panjabi ha fet que altres nacionalitats pakistaneses se sentin marginades – notablement els bengalís que es van independitzar del Pakistan després de la guerra del 1971 (així creant Bangla Desh) i els balutxis que lluiten contra l’Estat pakistanès en un conflicte de baixa intensitat. Per aquesta dominància panjabi ha aparegut el mot Panjabistan, utilitzat per les ètnies perifèriques per destacar la seva marginació enfront dels panjabis.
Panjab Occidental: La majoria minoritzada (I)
Panjab Occidental: Context històric (II)
Panjab Occidental: 5 mites pakistanistes (III)
Referències
- Bose, S 2002. Bosnia after Dayton: Nationalist Partition and International Intervention. Oxford University Press, New York.
- Jalal, A 2000. Self and Sovereignty: Individual and Community Islam in South Asia since 1950. Routledge, London.
- Nationalencyklopedin 2013. Världens 100 Största Språk 2010. <http://www.ne.se/spr%C3%A5k/v%C3%A4rldens-100-st%C3%B6rsta-spr%C3%A5k-2010>, accedit el 31/12/2013
Saim Dušan Inayatullah és estudiant de 3r de Lingüística a la Universitat de Barcelona.