Après d’ans en disent que l’occitan èra la lenga dels vièlhs, qu'èra solament parlada per gents grandas, uèi podèm gaireben donar la notícia logica: l’occitan es mòrt. Almens entre la granda majoritat sociala d’Occitània –l’Occitània nacion e pas region-.
Divèrses estudis aiman que i a entre 200.000 e 500.000 locutors actius d’occitan (que pòdon lo parlar) e de divèrses milions de locutors passius (que lo comprenon e ne son impregnats de qualque manièra). Aiçò en un territòri que compren una populacion d’unes setze milions d’abitants es misèria e demòra fòrça luènh del qué seriá la normalitat d’una lenga.
Al delà d’aquel fach, mas, i a l'immensa ignorància e sustot indiferéncia respècti la question. Almens a Tolosa, paucas gents coneis quitament pas l’existéncia de la lenga, malgrat que dempuèi fa ja ans que las carrièras del centre de la vila son en bilinga e al mètro las estacions s’anóncian tanben en occitan. Per mostrar -o, acostumi a metre l’anecdòta d’una tolosana d’unes vint ans que s'estonèt quand li parlèri del fach que lo mètro foguèsse tanben en occitan, ela totjorn s’aviá pensat qu'aquò que se sentiá èra castelhan.
En resumit, en general a la conjoncha d’Occitània, l’occitan es non solament una lenga parlada unicament en ambients rurales e per gents fòrça vièlha mas que de mai es desconeguda pels pròpris occitans.
Malgrat tot, i a de perspectivas de futur pro optimista. Primièr, cal assumir que a l’occitan li caldrà ressuscitar perque i a agut un talh complet de la transmission lingüistica. Totes los nòus parlants l’an aprés, i a pas de parlants nadius. E en trabalhant a partir d’aicí, i a movements pro actius e amb succèsses relatius.
Cossí per exemple i a la ret d’escorres Calendretas “associatives e d’immersion en occitan”, en constant creissement que combinan l'immersion en occitan amb un metòde pedagogic innovador e efectiu. D'autra banda, i a una multitud d’associacions culturalas localas o regionalas que fan d'amassadas, fèstas, conferéncias e d’autres actas per l’occitan, mai es cert que fòrça de còps son encara folklòrics e non pas actes veritables en favor de la lenga occitana. Après tanben i a de divèrsas revistas, webs, jornals, una television per internet en occitan e i a quitament de ràdios que fan d'emissions totalament o parcialament en occitan.
Divèrses estudis aiman que i a entre 200.000 e 500.000 locutors actius d’occitan (que pòdon lo parlar) e de divèrses milions de locutors passius (que lo comprenon e ne son impregnats de qualque manièra). Aiçò en un territòri que compren una populacion d’unes setze milions d’abitants es misèria e demòra fòrça luènh del qué seriá la normalitat d’una lenga.
Al delà d’aquel fach, mas, i a l'immensa ignorància e sustot indiferéncia respècti la question. Almens a Tolosa, paucas gents coneis quitament pas l’existéncia de la lenga, malgrat que dempuèi fa ja ans que las carrièras del centre de la vila son en bilinga e al mètro las estacions s’anóncian tanben en occitan. Per mostrar -o, acostumi a metre l’anecdòta d’una tolosana d’unes vint ans que s'estonèt quand li parlèri del fach que lo mètro foguèsse tanben en occitan, ela totjorn s’aviá pensat qu'aquò que se sentiá èra castelhan.
En resumit, en general a la conjoncha d’Occitània, l’occitan es non solament una lenga parlada unicament en ambients rurales e per gents fòrça vièlha mas que de mai es desconeguda pels pròpris occitans.
Malgrat tot, i a de perspectivas de futur pro optimista. Primièr, cal assumir que a l’occitan li caldrà ressuscitar perque i a agut un talh complet de la transmission lingüistica. Totes los nòus parlants l’an aprés, i a pas de parlants nadius. E en trabalhant a partir d’aicí, i a movements pro actius e amb succèsses relatius.
Cossí per exemple i a la ret d’escorres Calendretas “associatives e d’immersion en occitan”, en constant creissement que combinan l'immersion en occitan amb un metòde pedagogic innovador e efectiu. D'autra banda, i a una multitud d’associacions culturalas localas o regionalas que fan d'amassadas, fèstas, conferéncias e d’autres actas per l’occitan, mai es cert que fòrça de còps son encara folklòrics e non pas actes veritables en favor de la lenga occitana. Après tanben i a de divèrsas revistas, webs, jornals, una television per internet en occitan e i a quitament de ràdios que fan d'emissions totalament o parcialament en occitan.
A l'ora d'ara, l’esperança mai granda e nòva –e malgrat totas las contradiccions que supausa– es que i aurà fin finala una region que s’apelarà Occitània, fauta per veire de quinas consequéncias pòrta aquel nòu nom, mas pel simple fach d’existir es ja una avançada que dona fòrça potencialitats (se poiriá far un autre article entièr solament per o analisar).
Per acabar, e coma apunt final que poiriá tanben se desvolopar fòrça extensament, a nivèl lingüistic la consciéncia populara mai estenduda a l’Occitània francesa es l’accent particular qu'an. L’anomenat accent del sud (respècte de París) es plan viu e las gents son conscientas de l'aver. Mas totun, i a tanben pression per lo corregir doncas qu'es pas considerat del tot corrècte e fa pagés, d’aicí qu'entre los joves e dins las grandas vilas coma Tolosa, Bordèus, Montpelhièr o Marselha aquel accent siá mens entendut. Aquel accent a una causa qu'a pas l’occitan, a despart de parlantas, qu'es consciéncia d’existir e quitament un cèrt orgulh que comença a aparéisser.
Siá ja a travèrs l’occitan o del francés del sud, Occitània es encara una realitat lingüistica negada e atacada per l’estat francés que cada còp pren mai consciéncia de la siá identitat e espera pacientament florir coma l’immortèla en un dels contèxtes mai malaisits qu'un pòble pòt trobar.
Ernest Montserrat Malagarriga, Tolosa
Per acabar, e coma apunt final que poiriá tanben se desvolopar fòrça extensament, a nivèl lingüistic la consciéncia populara mai estenduda a l’Occitània francesa es l’accent particular qu'an. L’anomenat accent del sud (respècte de París) es plan viu e las gents son conscientas de l'aver. Mas totun, i a tanben pression per lo corregir doncas qu'es pas considerat del tot corrècte e fa pagés, d’aicí qu'entre los joves e dins las grandas vilas coma Tolosa, Bordèus, Montpelhièr o Marselha aquel accent siá mens entendut. Aquel accent a una causa qu'a pas l’occitan, a despart de parlantas, qu'es consciéncia d’existir e quitament un cèrt orgulh que comença a aparéisser.
Siá ja a travèrs l’occitan o del francés del sud, Occitània es encara una realitat lingüistica negada e atacada per l’estat francés que cada còp pren mai consciéncia de la siá identitat e espera pacientament florir coma l’immortèla en un dels contèxtes mai malaisits qu'un pòble pòt trobar.
Ernest Montserrat Malagarriga, Tolosa
Després d’anys dient que l’occità era la llengua dels vells, que només era parlada per gent gran, avui dia podem gairebé donar la notícia lògica i conseqüent: l’occità és mort. Si més no entre la gran massa social d’Occitània –l’Occitània nació i no regió-.
Diversos estudis estimen que hi ha entre 200.000 i 500.000 locutors actius d’occità (que poden parlar-lo) i diversos milions de locutors passius (que l’entenen i n’han quedat impregnats d’alguna manera). Això en un territori que comprèn una població d’uns setze milions d’habitants, és misèria i queda molt lluny del què seria la normalitat d’una llengua.
Més enllà d’aquest fet, però, hi ha la immensa ignorància i sobretot indiferència respecte la qüestió. Com a mínim a Tolosa, poca gent coneix ni tan sols l’existència de la llengua, malgrat que des de ja fa anys que els carrers del centre de la ciutat estan en bilingüe i al metro les estacions s’anuncien també en occità. Per exemplificar-ho, acostumo a posar l’anècdota d’una tolosana d’uns vint anys que es va sorprendre quan li vaig parlar del fet que el metro també fos en occità, ella sempre s’havia pensat que allò que se sentia era castellà.
En resum, en general al conjunt d’Occitània, l’occità no només és una llengua parlada únicament en ambients rurals i per gent molt vella sinó que a més a més, és desconeguda pels propis occitans.
Malgrat tot, hi ha perspectives de futur prou optimistes. Primer, cal assumir que l’occità s’haurà de ressuscitar perquè hi ha hagut un tall complet de la transmissió lingüística. Tots els nous parlants l’han après, no hi ha parlants nadius. I treballant a partir d’aquí, hi ha moviments prou actius i amb èxits relatius.
Com per exemple hi ha la xarxa d’escoles Calendretas “associatives e d’immersion en occitan”, en constant creixement que combinen la immersió en occità amb un mètode pedagògic innovador i efectiu. Per altra banda, hi ha una multitud d’associacions culturals locals o regionals que fan trobades, festes, conferències i d’altres actes per l’occità, per bé que molts cops no deixen de caure en el folklorisme. Després també hi ha diverses revistes, webs, diaris, una televisió per internet en occità i fins i tot hi ha ràdios que fan emissions totalment o parcial en occità.
Diversos estudis estimen que hi ha entre 200.000 i 500.000 locutors actius d’occità (que poden parlar-lo) i diversos milions de locutors passius (que l’entenen i n’han quedat impregnats d’alguna manera). Això en un territori que comprèn una població d’uns setze milions d’habitants, és misèria i queda molt lluny del què seria la normalitat d’una llengua.
Més enllà d’aquest fet, però, hi ha la immensa ignorància i sobretot indiferència respecte la qüestió. Com a mínim a Tolosa, poca gent coneix ni tan sols l’existència de la llengua, malgrat que des de ja fa anys que els carrers del centre de la ciutat estan en bilingüe i al metro les estacions s’anuncien també en occità. Per exemplificar-ho, acostumo a posar l’anècdota d’una tolosana d’uns vint anys que es va sorprendre quan li vaig parlar del fet que el metro també fos en occità, ella sempre s’havia pensat que allò que se sentia era castellà.
En resum, en general al conjunt d’Occitània, l’occità no només és una llengua parlada únicament en ambients rurals i per gent molt vella sinó que a més a més, és desconeguda pels propis occitans.
Malgrat tot, hi ha perspectives de futur prou optimistes. Primer, cal assumir que l’occità s’haurà de ressuscitar perquè hi ha hagut un tall complet de la transmissió lingüística. Tots els nous parlants l’han après, no hi ha parlants nadius. I treballant a partir d’aquí, hi ha moviments prou actius i amb èxits relatius.
Com per exemple hi ha la xarxa d’escoles Calendretas “associatives e d’immersion en occitan”, en constant creixement que combinen la immersió en occità amb un mètode pedagògic innovador i efectiu. Per altra banda, hi ha una multitud d’associacions culturals locals o regionals que fan trobades, festes, conferències i d’altres actes per l’occità, per bé que molts cops no deixen de caure en el folklorisme. Després també hi ha diverses revistes, webs, diaris, una televisió per internet en occità i fins i tot hi ha ràdios que fan emissions totalment o parcial en occità.
Actualment, l’esperança més gran i nova –i malgrat totes les contradiccions que suposa– és que finalment hi haurà una regió que es dirà Occitània, falta per veure quines conseqüències porta aquest nou nom, però pel simple fet d’existir és ja un avenç que dóna moltes potencialitats (es podria fer un altre article sencer només per analitzar-ho).
Per acabar, i com a apunt final que també podria desenvolupar-se molt extensament, a nivell lingüístic la consciència popular més estesa a l’Occitània francesa és l’accent particular que tenen. L’anomenat accent del sud (respecte de París) és ben viu i la gent és conscient de tenir-lo. Tot i així, però, també hi ha pressió per corregir-lo ja que no és considerat del tot correcte i fa pagès, d’aquí que entre els joves i a les grans ciutats com Tolosa, Bordeus, Montpeller o Marsella aquest accent sigui més difús. Aquest accent té una cosa que no té l’occità, a part de parlants, que és consciència d’existir i fins i tot un cert orgull que comença a aparèixer.
Ja sigui a través l’occità o del francès del sud, Occitània s’entossudeix a ser una realitat lingüística negada i atacada per l’estat francès que cada cop pren més consciència de la seva identitat i espera pacientment florir com la flor de neu en un dels contextos més difícils que un poble pot trobar.
Ernest Montserrat Malagarriga, Tolosa de Llenguadoc
Per acabar, i com a apunt final que també podria desenvolupar-se molt extensament, a nivell lingüístic la consciència popular més estesa a l’Occitània francesa és l’accent particular que tenen. L’anomenat accent del sud (respecte de París) és ben viu i la gent és conscient de tenir-lo. Tot i així, però, també hi ha pressió per corregir-lo ja que no és considerat del tot correcte i fa pagès, d’aquí que entre els joves i a les grans ciutats com Tolosa, Bordeus, Montpeller o Marsella aquest accent sigui més difús. Aquest accent té una cosa que no té l’occità, a part de parlants, que és consciència d’existir i fins i tot un cert orgull que comença a aparèixer.
Ja sigui a través l’occità o del francès del sud, Occitània s’entossudeix a ser una realitat lingüística negada i atacada per l’estat francès que cada cop pren més consciència de la seva identitat i espera pacientment florir com la flor de neu en un dels contextos més difícils que un poble pot trobar.
Ernest Montserrat Malagarriga, Tolosa de Llenguadoc