Aquest article forma parella amb el de l’imperialisme lingüístic de l’anglès que, si bé parteixen de la mateixa premissa, aquest s’articula com una reflexió molt més general del fenomen en sentit cultural (així doncs, les llengües hi queden incloses), i de les seves implicacions per la cultures no dominants. L’estic escrivint des de Barcelona, en un dia plujós. Tanmateix, sé que a Rostov del Don, en el mateix moment, fa un dia ennuvolat i la temperatura és de sis graus centígrads. És més, estic mirant una pàgina sobre meteorologia en rus, de la qual no entenc res més que el números. Si hagués de dir què és la globalització per a mi, diria que és un “clic”.
La globalització, nogensmenys, és un fenomen molt més ampli: va més enllà d’aquestes implicacions quotidianes que em permeten gaudir de la immensa diversitat cultural del nostre meravellós planeta. Comporta un seguit de relacions econòmiques, polítiques, culturals, tecnològiques i ecològiques que fan que el que podria ser la més magnífica experiència de la humanitat –la unió en la diversitat-, hagi esdevingut una experiència dolorosa –la desunió en la homogeneïtat. La interrelació d’aquests factors en el marc d’un sistema econòmic la supervivència del qual suposa necessàriament la desigualtat -no només entre individus, sinó també entre cultures- ens posa davant d’una bifurcació històrica: viure en l’arc de Sant Martí que som o sobreviure agonitzant en la grisor del capital.
Malgrat el que es pugui pensar, el fenomen de la globalització no és gens nou. Ja fa molts anys que les societats humanes interactuen sobre la base del comerç. El que es nou és l’eix de desigualtat que ha comportat el capitalisme industrial i la seva fatal implantació forçada a la resta del món mitjançant el colonialisme. Aquesta fase de la globalització mundial s’inicià pels volts del 1750 quan Europa i Estats Units, per una mera conjuntura històrica, van esdevenir capdavanters i dominadors del sistema mundial de relacions comercials. Abans, les coses havien estat molt diferents.
Segons la tesis de Marks, la globalització, com a fet, es pot dividir en quatre etapes, totes les quals tenen com a protagonista l’oceà Índic i com a motor l’afany d’accedir a les riqueses del subcontinent indi i de la Xina. En la primera etapa, entre els anys 650 i 1000, foren els comerciants i els mariners àrabs els que s’encarregaren d’omplir els seus vaixells amb béns i idees des del Pròxim Orient fins al sud-est asiàtic i Xina, tornant igualment carregats d’idees i béns llunyans. L’expansió de la llengua àrab i la religió islàmica fou el resultat d’aquesta empresa comercial.
Dels anys 1000 al 1500, els xinesos, que aviat van comprendre la quantitat de beneficis que podia comportar-los la presència comercial a l’Índic, entraren en competència amb els mercaders àrabs, provocant així una divisió dels circuits comercials: els àrabs, presents al Mar Roig, al Golf Pèrsic i la costa occidental de l’Índia; els indis, que dominaven el sistema central, de Ceilan fins a la badia de Bengala i al sud-est asiàtic; i els xinesos, que dominaven el circuit del mar de la Xina meridional, abastant Indonèsia i l’estret de Malacca. Aquests intercanvis econòmics i culturals es produïen en un pla d’igualtat, fruit de l’autoregulació del comerç de la zona, sense que cap poder polític dominés ni intentés dominar les rutes que enllaçaven les tres zones. L’ús de la força mai es va plantejar.
Tot això canvià radicalment, emperò, quan els portuguesos, i després els holandesos, francesos i anglesos, entraren en escena en el període de 1500-1750, tot introduint el comerç armat a l’Índic. Els europeus feren el que no s’havia fet mai fins llavors: intentar controlar per la força les rutes comercials per tal de dirigir-les en el seu favor. Això fou degut que els europeus, comparats amb aquells amb qui pretenien comerciar, eren pobres. Volien accedir a productes com les espècies, les porcellanes i les indianes sense tenir res a oferir a part de llana i algunes armes de foc. Tot i que això canvià amb l’exportació de plata americana cap a Xina, no fou fins a la Revolució Industrial i la consolidació del triangle comercial esclaus-cotó-manufactures que els europeus britànics tingueren l’avantatge competitiu per dominar el sistema comercial global (Marks, 2007: 75-81).
Foren, doncs, les armes a l’Índic, les armes i els esclaus a Amèrica i la industrialització el que permeté als europeus de controlar el sistema comercial mundial i d’assentar unes relacions desiguals que posarien les bases de l’imperialisme i del consegüent ordre mundial actual. Prendrem com a partida la definició de J. Acosta Sánchez (1977: 10,11):
L’imperialisme és una estructura internacional de relacions de dominació i explotació generada pel desenvolupament mundial del mode de producció capitalista, com a base externa d’un llarg procés històric d’acumulació de riquesa en els Estats d’Europa Occidental –no ibèrics- i del nord d’Amèrica i l’àrea de desaigua de les contradiccions internes dels mateixos, i entre els mateixos, que ha subdesenvolupat els pobles de la perifèria del sistema capitalista mundial (a excepció del Japó, que s’integrà en el centre del sistema en condicions molt específiques).
Per bé que de manera molt sintètica, ja hem abordat el procés mitjançant el qual Europa i els seu plançó americà van acumular el capital i establir un ordre econòmic que ha permès subordinar la resta del món en perifèries. Queda, tanmateix, perfilar quines han estat i són els mitjans per mantenir aquest statu quo i, sobretot, quines les conseqüències culturals de l’imperialisme occidental. Perquè pel manteniment d’aquest ordre no és suficient amb la subordinació econòmica, sinó que és (més) necessària encara una maquinària ideològica i cultural que mantingui l’estructura de dominació més enllà de les condicions materials: cal que la gent cregui que el sistema és bo –és més, que desitgi el sistema- més que no pas que experimenti que el sistema és bo (cosa bastant difícil).
Així doncs, aquesta estructura de dominació s’expressa en la universalització de la cultura i els valors occidentals-estatunidencs o, dit d’una altra manera, els valors capitalistes. Al meu parer no s’ha d’entendre que el capitalisme genera uns valors per se, sinó que és una cultura molt concreta la que genera els valors del capitalisme –com exposà magníficament Max Weber en L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme- i que són aquests valors els que retroalimenten contínuament la societat que els ha generat, tancant un cercle d’autorreferenciació.
La cultura dominant[1], la qual he convingut a anomenar occidental-estadunidenca i que està associada consubstancialment al capitalisme, s’estén i s’imposa en tots els àmbits culturals dels pobles subordinats al centre capitalista com a resultat de les relacions econòmiques que el sistema estableix. Totes aquelles cultures/nacions subjugades a l’ordre de dominació econòmica capitalista passen a estar-ho culturalment. Com que el capitalisme és (també) un fenomen cultural, “acceptar-ne” les relacions econòmiques implica necessàriament acceptar-ne la cultura, cosa que al mateix temps re-genera les relacions econòmiques de subjugació.
Encara que es pogués pensar que només els països subdesenvolupats són víctimes d’aquest imperialisme cultural, els països desenvolupats que no són el “centre del centre” també en pateixen les conseqüències, com és el cas d’Espanya, Catalunya, Portugal, Itàlia, França, Grècia, entre d’altres. El “centre del centre”, que a dia d’avui és Estats Units, subordina els països tan desenvolupats com subdesenvolupats a la cultura anglosaxona per mitjà de les seves indústries culturals: Hollywood, HBO, ABC, CNN, etc. La producció cinematogràfica, de sèries i d’esports calen fondament en les cultures perifèriques i acabant provocant la seva folklorització.
Aquesta folklorització és la realitat del que alguns autors han anomenat disglòssia cultural. El terme que utilitzo, tanmateix, introdueix el matís que són les cultures perifèriques les que queden reduïdes a un pla quotidià, tradicional i, àdhuc, premodern, associat a les celebracions dels avis i a la literatura de fulletó, mentre que la cultura dominant s’associa amb prestigi, modernitat i utilitat. Peter Burke, amb una naturalitat que esgarrifa, contempla com una de les possibilitats de la globalització que “tots acabem sent biculturals en un món futur de cultura global, [...] Tots parlarem ALLE (Anglès com a Llengua Estrangera) o alguna altra llengua de difusió mundial (xinès, espanyol o àrab) en certes ocasions, però conservarem la nostra pròpia llengua local o dialecte per parlar-hi en altres; participarem en la cultura global sense perdre la nostra cultura local” (2010: 148).
Posats a prendre termes lingüístics per definir situacions culturals, sembla increïble que Burke no tingui en compte el que els lingüistes fa temps que saben: tota situació de bilingüisme porta, en el cent per cent dels casos coneguts fins avui, a la substitució de la llengua no dominant. És totalment absurd pensar que una situació de biculturalitat i de diglòssia no portarà a la substitució de la cultura perifèrica o, el que és el mateix, a la homogeneïtzació. Vol dir que les cultures han de ser estanques? Òbviament no: a part que avui dia és impossible, no és sa. A més, seria perdre l’oportunitat d’enriquiment personal i col·lectiu que la diversitat humana ens permet de viure quan les transferències culturals es fan des del pla de la igualtat.
Així, és el capital obtingut pel centre gràcies a les relacions de dominació el que permet que la cultura dominat sigui omnipresent, segueixi generant l’anhel dels individus de les cultures perifèriques de formar part de l’estil de vida occidental-estatudinenc i que aquests segueixin veient el capitalisme com el paradís de la igualtat d’oportunitats, quan és tot el contrari. Alguns podrien objectar que l’occidentalitzazció i l’estatunidenquització són tipus de transferències culturals. Però, és realment una transferència quan la intenció i el resultat d’aquesta és obrar una transfiguració en l’altra cultura per tal de repetir els patrons de desigualtat centre-perifèria, per tal de cristal·litzar els patrons de dominació?
Les transferències culturals només són transferències quan es fan en pla d’igualtat i amb la intenció d’enriquir l’experiència cultural humana, quan no s’imposen relacions més enllà de les merament culturals, quan no hi ha darrere estructures de dominació. El flamenco jazz, el modernisme català, les tankes en llengua no japonesa, el fauvisme, etc. són exemples d’això que dic, de quan la globalització esdevé una teletransportació a una altra cultura de què aprendre, gaudir i enriquir-se. En aquests casos, són formes deliberadament conscients de creació híbrida. Tanmateix, es donen casos de mestissatge cultural inconscient, com és el cas dels garífuna, nascuts de la interacció entre les poblacions ameríndies de Centre Amèrica amb les poblacions d’esclaus africans. El problema, doncs, no rau en el contacte i la fusió –conscient o inconscient-, sinó en les relacions de poder, sovint invisibles, que no fusionen sinó que assimilen, anihilen i aculturen.
Davant el fenomen imparable de la globalització -que no cal parar, sinó reconduir-, les respostes que es generen són múltiples: assimilació, purificació, segregació, resistència, adaptació o circularitat (Burke, 2010: 123-138). Si bé les tres primeres es descarten per si soles, la perspectiva del manteniment del tresor de la humanitat passa necessàriament per la combinació de les tres últimes. Cal resistir-se a la unidireccionalitat de les transferències culturals imposades per l’imperialisme occidental-estatunidenc, cal adaptar i integrar les tradicions culturals d’aquells antany estrangers que avui comparteixen el mateix territori amb nosaltres i cal que aquests intercanvis siguin circulars -no només bidireccionals- en una contínua renovació de les cultures; sense que això n’impliqui la desaparició de cap per acció d’una altra, sinó el naixement de noves cultures per la seva interacció igual.
La conclusió que s’extreu del que breument he exposat aquí és la següent: mentre el capitalisme -i l’imperialisme, com a externalització de les contradiccions del primer- sigui el sistema econòmic imperant, la humanitat caminarà cap a l’extinció de totes les cultures del món en favor d’una única. Consegüentment, com a resultat de la desaparició de la saviesa que conté cada cultura en la seva singularitat per adaptar-se al medi, la humanitat també caminarà cap a l’extinció física. És més: mentre existeixin relacions de poder, res que sigui humà podrà sobreviure; mentre ens percebem separats els uns del altres i creguem que podem explotar-nos perquè no som la mateixa cosa, res del que és la humanitat deixarà rastre.
Salvar-nos en la nostra essència, una i diversa, passa per reinventar-nos. I és que lluny dels cercles de poder els humans som el que realment som, ens estimem com realment som i ens enriquim sense imposicions. No hi ha “altre”, sinó “nosaltres”: som un únic cos amb parts distintes. El camí del canvi és el camí de la consciència que som un, i que fer dels ulls dues orelles i de les mans dos peus és impedir que ens desenvolupem i experimentem plenament com el que som. Negar el problema és fer que persisteixi; afirmar que el problema és una virtut és condemnar-nos. El canvi no és deixar-nos endur per la corrent de la separació, sinó posar tots els instruments intel·lectuals -i tecnològics- al servei de construir una Nova Humanitat que per fi accepti que no hi ha cap frontera perquè som una mateixa cosa; que accepti que som una mateixa cosa amb manifestacions molt diferents i que per ser hem de permetre’ns ésser com som.
Bibliografia emprada
-ACOSTA, José (1977): El Imperialismo capitalista : concepto, períodos y mecanismos de funcionamiento, Blume, Barcelona.
-BURKE, Peter (2010): Hibridismo cultural, Ediciones Akal, Madrid.
-MARKS, Robert B. (2007): Los orígenes del mundo moderno. Una nueva visión, Editorial Crítica, Barcelona.
Bibliografia per ampliar
-HUNTINGTON, Samuel P. (1996): El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial, Edicions Proa, Barcelona.
-OUTERIÑO, Manuel (ed.) (2011): Globalización e imperialismo cultural, Editorial Galaxia, Vigo.
-WEBER, Max (1984): L'Ètica protestant i l'esperit del capitalisme, Edicions 62, Barcelona.
[1] Aquest terme es pot relacionar amb el de “civilització universal”, vid. HUNTINGTON, Samuel P. (1996): El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial, Edicions Proa, Barcelona.
La globalització, nogensmenys, és un fenomen molt més ampli: va més enllà d’aquestes implicacions quotidianes que em permeten gaudir de la immensa diversitat cultural del nostre meravellós planeta. Comporta un seguit de relacions econòmiques, polítiques, culturals, tecnològiques i ecològiques que fan que el que podria ser la més magnífica experiència de la humanitat –la unió en la diversitat-, hagi esdevingut una experiència dolorosa –la desunió en la homogeneïtat. La interrelació d’aquests factors en el marc d’un sistema econòmic la supervivència del qual suposa necessàriament la desigualtat -no només entre individus, sinó també entre cultures- ens posa davant d’una bifurcació històrica: viure en l’arc de Sant Martí que som o sobreviure agonitzant en la grisor del capital.
Malgrat el que es pugui pensar, el fenomen de la globalització no és gens nou. Ja fa molts anys que les societats humanes interactuen sobre la base del comerç. El que es nou és l’eix de desigualtat que ha comportat el capitalisme industrial i la seva fatal implantació forçada a la resta del món mitjançant el colonialisme. Aquesta fase de la globalització mundial s’inicià pels volts del 1750 quan Europa i Estats Units, per una mera conjuntura històrica, van esdevenir capdavanters i dominadors del sistema mundial de relacions comercials. Abans, les coses havien estat molt diferents.
Segons la tesis de Marks, la globalització, com a fet, es pot dividir en quatre etapes, totes les quals tenen com a protagonista l’oceà Índic i com a motor l’afany d’accedir a les riqueses del subcontinent indi i de la Xina. En la primera etapa, entre els anys 650 i 1000, foren els comerciants i els mariners àrabs els que s’encarregaren d’omplir els seus vaixells amb béns i idees des del Pròxim Orient fins al sud-est asiàtic i Xina, tornant igualment carregats d’idees i béns llunyans. L’expansió de la llengua àrab i la religió islàmica fou el resultat d’aquesta empresa comercial.
Dels anys 1000 al 1500, els xinesos, que aviat van comprendre la quantitat de beneficis que podia comportar-los la presència comercial a l’Índic, entraren en competència amb els mercaders àrabs, provocant així una divisió dels circuits comercials: els àrabs, presents al Mar Roig, al Golf Pèrsic i la costa occidental de l’Índia; els indis, que dominaven el sistema central, de Ceilan fins a la badia de Bengala i al sud-est asiàtic; i els xinesos, que dominaven el circuit del mar de la Xina meridional, abastant Indonèsia i l’estret de Malacca. Aquests intercanvis econòmics i culturals es produïen en un pla d’igualtat, fruit de l’autoregulació del comerç de la zona, sense que cap poder polític dominés ni intentés dominar les rutes que enllaçaven les tres zones. L’ús de la força mai es va plantejar.
Tot això canvià radicalment, emperò, quan els portuguesos, i després els holandesos, francesos i anglesos, entraren en escena en el període de 1500-1750, tot introduint el comerç armat a l’Índic. Els europeus feren el que no s’havia fet mai fins llavors: intentar controlar per la força les rutes comercials per tal de dirigir-les en el seu favor. Això fou degut que els europeus, comparats amb aquells amb qui pretenien comerciar, eren pobres. Volien accedir a productes com les espècies, les porcellanes i les indianes sense tenir res a oferir a part de llana i algunes armes de foc. Tot i que això canvià amb l’exportació de plata americana cap a Xina, no fou fins a la Revolució Industrial i la consolidació del triangle comercial esclaus-cotó-manufactures que els europeus britànics tingueren l’avantatge competitiu per dominar el sistema comercial global (Marks, 2007: 75-81).
Foren, doncs, les armes a l’Índic, les armes i els esclaus a Amèrica i la industrialització el que permeté als europeus de controlar el sistema comercial mundial i d’assentar unes relacions desiguals que posarien les bases de l’imperialisme i del consegüent ordre mundial actual. Prendrem com a partida la definició de J. Acosta Sánchez (1977: 10,11):
L’imperialisme és una estructura internacional de relacions de dominació i explotació generada pel desenvolupament mundial del mode de producció capitalista, com a base externa d’un llarg procés històric d’acumulació de riquesa en els Estats d’Europa Occidental –no ibèrics- i del nord d’Amèrica i l’àrea de desaigua de les contradiccions internes dels mateixos, i entre els mateixos, que ha subdesenvolupat els pobles de la perifèria del sistema capitalista mundial (a excepció del Japó, que s’integrà en el centre del sistema en condicions molt específiques).
Per bé que de manera molt sintètica, ja hem abordat el procés mitjançant el qual Europa i els seu plançó americà van acumular el capital i establir un ordre econòmic que ha permès subordinar la resta del món en perifèries. Queda, tanmateix, perfilar quines han estat i són els mitjans per mantenir aquest statu quo i, sobretot, quines les conseqüències culturals de l’imperialisme occidental. Perquè pel manteniment d’aquest ordre no és suficient amb la subordinació econòmica, sinó que és (més) necessària encara una maquinària ideològica i cultural que mantingui l’estructura de dominació més enllà de les condicions materials: cal que la gent cregui que el sistema és bo –és més, que desitgi el sistema- més que no pas que experimenti que el sistema és bo (cosa bastant difícil).
Així doncs, aquesta estructura de dominació s’expressa en la universalització de la cultura i els valors occidentals-estatunidencs o, dit d’una altra manera, els valors capitalistes. Al meu parer no s’ha d’entendre que el capitalisme genera uns valors per se, sinó que és una cultura molt concreta la que genera els valors del capitalisme –com exposà magníficament Max Weber en L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme- i que són aquests valors els que retroalimenten contínuament la societat que els ha generat, tancant un cercle d’autorreferenciació.
La cultura dominant[1], la qual he convingut a anomenar occidental-estadunidenca i que està associada consubstancialment al capitalisme, s’estén i s’imposa en tots els àmbits culturals dels pobles subordinats al centre capitalista com a resultat de les relacions econòmiques que el sistema estableix. Totes aquelles cultures/nacions subjugades a l’ordre de dominació econòmica capitalista passen a estar-ho culturalment. Com que el capitalisme és (també) un fenomen cultural, “acceptar-ne” les relacions econòmiques implica necessàriament acceptar-ne la cultura, cosa que al mateix temps re-genera les relacions econòmiques de subjugació.
Encara que es pogués pensar que només els països subdesenvolupats són víctimes d’aquest imperialisme cultural, els països desenvolupats que no són el “centre del centre” també en pateixen les conseqüències, com és el cas d’Espanya, Catalunya, Portugal, Itàlia, França, Grècia, entre d’altres. El “centre del centre”, que a dia d’avui és Estats Units, subordina els països tan desenvolupats com subdesenvolupats a la cultura anglosaxona per mitjà de les seves indústries culturals: Hollywood, HBO, ABC, CNN, etc. La producció cinematogràfica, de sèries i d’esports calen fondament en les cultures perifèriques i acabant provocant la seva folklorització.
Aquesta folklorització és la realitat del que alguns autors han anomenat disglòssia cultural. El terme que utilitzo, tanmateix, introdueix el matís que són les cultures perifèriques les que queden reduïdes a un pla quotidià, tradicional i, àdhuc, premodern, associat a les celebracions dels avis i a la literatura de fulletó, mentre que la cultura dominant s’associa amb prestigi, modernitat i utilitat. Peter Burke, amb una naturalitat que esgarrifa, contempla com una de les possibilitats de la globalització que “tots acabem sent biculturals en un món futur de cultura global, [...] Tots parlarem ALLE (Anglès com a Llengua Estrangera) o alguna altra llengua de difusió mundial (xinès, espanyol o àrab) en certes ocasions, però conservarem la nostra pròpia llengua local o dialecte per parlar-hi en altres; participarem en la cultura global sense perdre la nostra cultura local” (2010: 148).
Posats a prendre termes lingüístics per definir situacions culturals, sembla increïble que Burke no tingui en compte el que els lingüistes fa temps que saben: tota situació de bilingüisme porta, en el cent per cent dels casos coneguts fins avui, a la substitució de la llengua no dominant. És totalment absurd pensar que una situació de biculturalitat i de diglòssia no portarà a la substitució de la cultura perifèrica o, el que és el mateix, a la homogeneïtzació. Vol dir que les cultures han de ser estanques? Òbviament no: a part que avui dia és impossible, no és sa. A més, seria perdre l’oportunitat d’enriquiment personal i col·lectiu que la diversitat humana ens permet de viure quan les transferències culturals es fan des del pla de la igualtat.
Així, és el capital obtingut pel centre gràcies a les relacions de dominació el que permet que la cultura dominat sigui omnipresent, segueixi generant l’anhel dels individus de les cultures perifèriques de formar part de l’estil de vida occidental-estatudinenc i que aquests segueixin veient el capitalisme com el paradís de la igualtat d’oportunitats, quan és tot el contrari. Alguns podrien objectar que l’occidentalitzazció i l’estatunidenquització són tipus de transferències culturals. Però, és realment una transferència quan la intenció i el resultat d’aquesta és obrar una transfiguració en l’altra cultura per tal de repetir els patrons de desigualtat centre-perifèria, per tal de cristal·litzar els patrons de dominació?
Les transferències culturals només són transferències quan es fan en pla d’igualtat i amb la intenció d’enriquir l’experiència cultural humana, quan no s’imposen relacions més enllà de les merament culturals, quan no hi ha darrere estructures de dominació. El flamenco jazz, el modernisme català, les tankes en llengua no japonesa, el fauvisme, etc. són exemples d’això que dic, de quan la globalització esdevé una teletransportació a una altra cultura de què aprendre, gaudir i enriquir-se. En aquests casos, són formes deliberadament conscients de creació híbrida. Tanmateix, es donen casos de mestissatge cultural inconscient, com és el cas dels garífuna, nascuts de la interacció entre les poblacions ameríndies de Centre Amèrica amb les poblacions d’esclaus africans. El problema, doncs, no rau en el contacte i la fusió –conscient o inconscient-, sinó en les relacions de poder, sovint invisibles, que no fusionen sinó que assimilen, anihilen i aculturen.
Davant el fenomen imparable de la globalització -que no cal parar, sinó reconduir-, les respostes que es generen són múltiples: assimilació, purificació, segregació, resistència, adaptació o circularitat (Burke, 2010: 123-138). Si bé les tres primeres es descarten per si soles, la perspectiva del manteniment del tresor de la humanitat passa necessàriament per la combinació de les tres últimes. Cal resistir-se a la unidireccionalitat de les transferències culturals imposades per l’imperialisme occidental-estatunidenc, cal adaptar i integrar les tradicions culturals d’aquells antany estrangers que avui comparteixen el mateix territori amb nosaltres i cal que aquests intercanvis siguin circulars -no només bidireccionals- en una contínua renovació de les cultures; sense que això n’impliqui la desaparició de cap per acció d’una altra, sinó el naixement de noves cultures per la seva interacció igual.
La conclusió que s’extreu del que breument he exposat aquí és la següent: mentre el capitalisme -i l’imperialisme, com a externalització de les contradiccions del primer- sigui el sistema econòmic imperant, la humanitat caminarà cap a l’extinció de totes les cultures del món en favor d’una única. Consegüentment, com a resultat de la desaparició de la saviesa que conté cada cultura en la seva singularitat per adaptar-se al medi, la humanitat també caminarà cap a l’extinció física. És més: mentre existeixin relacions de poder, res que sigui humà podrà sobreviure; mentre ens percebem separats els uns del altres i creguem que podem explotar-nos perquè no som la mateixa cosa, res del que és la humanitat deixarà rastre.
Salvar-nos en la nostra essència, una i diversa, passa per reinventar-nos. I és que lluny dels cercles de poder els humans som el que realment som, ens estimem com realment som i ens enriquim sense imposicions. No hi ha “altre”, sinó “nosaltres”: som un únic cos amb parts distintes. El camí del canvi és el camí de la consciència que som un, i que fer dels ulls dues orelles i de les mans dos peus és impedir que ens desenvolupem i experimentem plenament com el que som. Negar el problema és fer que persisteixi; afirmar que el problema és una virtut és condemnar-nos. El canvi no és deixar-nos endur per la corrent de la separació, sinó posar tots els instruments intel·lectuals -i tecnològics- al servei de construir una Nova Humanitat que per fi accepti que no hi ha cap frontera perquè som una mateixa cosa; que accepti que som una mateixa cosa amb manifestacions molt diferents i que per ser hem de permetre’ns ésser com som.
Bibliografia emprada
-ACOSTA, José (1977): El Imperialismo capitalista : concepto, períodos y mecanismos de funcionamiento, Blume, Barcelona.
-BURKE, Peter (2010): Hibridismo cultural, Ediciones Akal, Madrid.
-MARKS, Robert B. (2007): Los orígenes del mundo moderno. Una nueva visión, Editorial Crítica, Barcelona.
Bibliografia per ampliar
-HUNTINGTON, Samuel P. (1996): El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial, Edicions Proa, Barcelona.
-OUTERIÑO, Manuel (ed.) (2011): Globalización e imperialismo cultural, Editorial Galaxia, Vigo.
-WEBER, Max (1984): L'Ètica protestant i l'esperit del capitalisme, Edicions 62, Barcelona.
[1] Aquest terme es pot relacionar amb el de “civilització universal”, vid. HUNTINGTON, Samuel P. (1996): El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial, Edicions Proa, Barcelona.
Marc Flores Flores és estudiant de 2n d'Història i 1r d'Antropologia a la Universitat de Barcelona.